Literatura

Charlotte Wood retrata l’impotència del masclisme

‘En estat natural’, de l’escriptora Charlotte Wood, trenca amb els estereotips de feminitat i maternitat i mostra la cosificació a la qual són sotmeses les dones. Amb un relat de gran duresa, l’autora australiana, parla de la maldat i la crueltat, però per sobre de tot, del masclisme socialment acceptat.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“Ei, nena. Ja hauries de saber què ets”. Aquesta és l’explicació que reben deu dones, que no es coneixen entre elles, després de despertar drogades en mig del no-res. Sota les ordres dels seus segrestadors, dos homes -el Boncer i el Teddy- i una infermera -la Nancy-, són obligades a realitzar durs treballs i tractades amb una disciplina pròpia de l’exèrcit. Abans, però, les desnonen de la seua identitat de dones: les rapen i despullen. Les visten amb una bata de tela rígida i aspra. La Verla i la Yolanda, les protagonistes de la història, es troben espantades i paralitzades per l’efecte sedant de les drogues. I, tot i que no es coneixen d’abans, senten la necessitat d’entrellaçar les seues mans. Per què hi són allí? Què tenen en comú?

Prompte s’adonen que són dones, joves i amb una exòtica bellesa. I, a més, totes han estat esquitxades per algun escàndol sexual. La Verla, becària del Parlament, havia mantingut una relació d’amagades amb el seu superior. Ell la gastava com una joguina sexual. Ella s’havia enamorat. La Yolanda tenia un extens historial sexual, en moltes ocasions de forma no consentida. D’altres com la Joy, una promesa de la música, fou expulsada del talent show on participava després de patir abusos del presentador. La Barbs, una nedadora amb una prometedora carrera per davant que va finalitzar el dia que va obrir la boca i va denunciar les violacions de l’entrenador. Allò li va atorgar el malnom de “la marrana  de platja de Cronulla”. També és la Hetty, un cardenal havia abusat d’ella amb tan sols setze anys. O la Izzy, qui també denuncià abusos, però foren qüestionats pel seu aspecte físic: “Tu creus que ell va i s’enconya d’una grassoneta com aquesta? Això sí, és mona de cara”.

Charlotte Wood (Cooma, 1965) agafa pel coll de la camisa al lector i el sacseja, una vegada i una altra, per fer-li reaccionar. Amb aquesta ficció, En estat natural, per moments delirant, no ubicada en cap lloc ni en cap moment cronològic -amb l’única referència estacional com a indicatiu-, l’escriptora australiana il·lustra la cosificació i la invisibilització que pateixen les dones diàriament. La línia entre els animals i les humanes es distorsiona per moments: no se sap ben bé què són, les tracten com autèntiques bèsties. La maternitat a la qual sembla abocada tota dona des de que és tan sols una xiqueta, és un dels vèrtexs de la història. “Quina filla que tens, que maca!”, “quan sigui més grandeta...” recorda escoltar Yolanda a la seua infantesa. Ella sabia el que significava, una referència a la reproducció incessant i mecànica a la qual semblava que estava destinada de manera irremeiable. Allò també tenia a veure amb el seu segrest, i amb el de la resta de les xiques.

Moltes d’elles queden horroritzades davant l’aparició de pel al seu cos, com si fos inacceptable. Aquell odi cap al propi cos, en el cas de la Yolanda, és provocat per la visió que té d’ella mateixa. Tots aquells homes que l’havien violat la feren sentir així, un cos, un tros de carn. Al seu torn, el Teddy explica al seu company segrestador que li agraden les xiques normals, no com la seua ex, la Hanna, que tenia pels a les cames, roncava i, sovint, tenia manies i neures immadures pròpies de pihippies. Tots dos semblaven saber-ho tot sobre “les titis”, com ells les nomenaven. Tot i que Boncer sospita que el seu company podria ser “mariquita”, de vegades és massa tou amb les presoneres. No fa al·lusions constants al seu poder per violar-les quan li ve de gust, i això qüestionava la seua masculinitat.

Aquest masclisme, aquest odi cap a tot allò que és antiestètic al cos de la dona, aquest rebuig de la sexualitat femenina amb cap altra orientació que la reproducció o el goig de l’home, i aquest paternalisme ranci, és quasi una missió de vida per als segrestadors. I surt del món de la ficció per entrar a l’imaginari del lector, qui podria trobar amb preocupant facilitat exemples al seu voltant fixant-se una mica. Fins i tot, la Nancy, es veu afectada pel masclisme: intenta estar al mateix nivell que els seus companys, però ells no la consideren com a tal.

“Elles s’ho han buscat” és la dita que supura en cada línia escrita amb una duresa, malauradament necessària, per a eixir de la letargia en el qual sembla que estem sumits com a societat. Aquell reclutament és capaç d’acabar amb qualsevol indici d’humanitat a l’interior d’aquelles xiques, per moments sembla que la maldat guanyarà la partida. Però, finalment, s’adonen que no és així.

Amb un relat acuradament descriptiu i unes relacions complexes entre els protagonistes, Wood construeix un món de ficció que transmet un missatge ben real. D’una urgència esfereïdora.

En estat natural
Charlotte Wood

Traducció d'Àfrica Rubiés Mirabet
Editorial Les Hores
Novel·la, 260 pàgines

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.