Aquí dalt, els problemes de Fareed Sajahan es fan petits i els del seu país semblen irrisoris. Reposa sobre la barana i inspira profundament. Llavors abraça el seu fill. Li mostra les grans embarcacions de contenidors que van camí del port de Colombo. L’alçada fa que els hotels de cinc estrelles semblin simples capses de sabates. L’oceà Índic engoleix el sol.
La torre Lotus és una atracció turística del centre de Colombo, la ciutat més gran de Sri Lanka. El fill de Sajahan, un noiet de 9 anys amb les dents separades, desitjava pujar-hi. N’havia vist una fotografia en un llibre de l’escola, on es veia la cúpula de vidre rosada en forma de flor, una formigonada de color verd. Els seus 356 metres d’alçària la converteixen en una de les obres arquitectòniques més altes del sud d’Àsia.
La visita al monument és per a pare i fill com un descans dels deutes que han hipotecat la família i que ja no poden tornar. Descans també de la misèria en la qual està immers el país. Aquí dalt, es poden fer volar coloms i il·lusionar-se que tot tornarà a ser com abans i que la crisi està superada. Quan l’ascensor anuncia l’últim pis, pare i fill ja senten la pressió a les orelles. Ara contemplen com espurnegen sota seu les llums de la ciutat.
Fa poc més d’un any, haurien estat a les fosques, atès que a Sri Lanka la llum literalment se n’havia anat. Amb 22 milions d’habitants, el país insular havia caigut en la pitjor crisi econòmica de la seva història. El govern havia declarat defacto el país en fallida i hi havia constants caigudes del corrent elèctric. Les importacions havien assolit preus inabastables, els medicaments i aliments escassejaven, i a les benzineres els conductors esperaven durant dies per obtenir combustible.
Durant mesos, els manifestants van dur a terme protestes a Colombo i el juliol del 2022 van aconseguir el seu objectiu: el president Gotabaya Rajapaksa, al qual molts culpen de la seva misèria, s’exiliava a l’estranger. Presos per la ràbia, molts ciutadans assaltaren el seu palau, en saquejaren la cuina i prengueren un bany a la seva piscina. Poc després, el president dimitia.
Van ser uns mesos terribles, però alhora eufòrics. Molta gent esperava que aquest cop sí que canviarien les coses. Que l’elit política s’ho repensaria i conduiria Sri Lanka pel camí d’un futur millor.
Les esperances no s’han complert i això té molt a veure amb la classe política de Sri Lanka. Però també molt amb la política mundial. I és que la petita illa és escenari d’una pugna molt més gran. La Xina i els EUA estan enfrontats i l’estira-i-arronsa geopolític provoca que la recuperació de Sri Lanka sigui més lenta de l’esperat.
Abans de la crisi, Sri Lanka era un país amb una classe mitjana puixant, però actualment un quart de la població viu de nou sota el llindar de la pobresa. Els pacients expliquen que als hospitals públics cal esperar setmanes fins que arriben els medicaments. Les venedores dels mercats seuen a les seves cadires de plàstic mirant al buit perquè els clients han deixat d’anar-hi. I el pare Sajahan, des del capdamunt de la torre Lotus, es demana on han anat a parar els fruits després d’anys de treballar tan dur.
Sajahan té 39 anys, va pujar un supermercat i un negoci d’arròs. Cap imperi empresarial, però suficient per assegurar una bona vida a la seva família, pensava. En lloc d’això, compta fins a l’última rúpia. La factura de la llum s’ha doblat en només un any. Els preus de l’arròs i la llet s’han multiplicat per tres i el govern ha dut a terme una pujada dràstica dels impostos. La inflació ha fet que els estalvis de Sajahan no valguin gairebé res.
Fa l’avió amb la mà, imitant-ne el vol, i just en l’enlairament s’estavella. “Això és Sri Lanka.”
Pocs llocs de Sri Lanka exemplifiquen tan bé aquest estavellament com la torre Lotus. Al costat del punt panoràmic hi ha un trenet de llums que porta la quitxalla pel radiant vestíbul, un centre de conferències i el que aviat serà un restaurant giratori. La torre va ser l’intent d’un país petit d’entrar a la lliga dels grans països regionals: Dubai, Singapur o Bombai. Per construir la torre, la Xina va prestar-li 88 milions de dòlars i la construcció es va allargar fins als 10 anys. Una inversió descomunal per a un projecte que no reportaria tants beneficis a curt termini.
I la llista és més llarga: un estadi de criquet, un centre de congressos gegant i un segon aeroport internacional. Els deutes per acumulació de préstecs a l’estranger superaren els 50 mil milions de dòlars. I tal vegada hauria sortit tot bé si la pandèmia no hagués passat per l’illa. El turisme, que el 2018 havia reportat més de quatre mil milions de dòlars en beneficis, va decaure, la invasió russa d’Ucraïna va causar l’augment dels preus dels aliments i de la benzina, i les reserves de divises van assolir mínims perillosos.
En el passat, i en unes circumstàncies semblants, el que hauria passat és que els creditors de Sri Lanka haurien negociat una reestructuració del deute i el govern hauria elogiat la millora i promès reformes econòmiques. El Fons Monetari Internacional (FMI) hauria intervingut, en darrera instància, com a entitat creditora. Les negociacions de tot plegat no haurien deixat de ser dures.
Ara bé, el món d’avui és molt més complicat que el de fa 30 anys. Està més fragmentat, és més multipolar i està marcat per noves rivalitats. Els països industrialitzats d’occident ja fa temps que han deixat de ser els únics que poden oferir quelcom als països emergents. Sri Lanka no només ha aconseguit finançament als EUA o a Europa, sinó també a l’Índia i als mercats internacionals. I a la Xina, també. En l’actualitat, Pequín és en molts casos el gran proveïdor de fons bilateral.
Tot plegat complica la situació de Sri Lanka. El conflicte entre la Xina i Occident es transmet a les negocacions pel deute. Pequín i Washington pugnen pel poder global, també aquí.
Que Sri Lanka hagués d’esperar tant per rebre les ajudes, n’és una mostra. El setembre del 2022, el govern de Colombo ja havia arribat a un acord amb l’FMI per un crèdit de salvació per valor de 2,9 mil milions de dòlars. Tanmateix, va haver de passar gairebé mig any fins que no van fluir aquests diners tan necessitats. El motiu: la Xina.
L’FMI volia una prova que Sri Lanka no utilitzaria els diners per tornar deutes a l’estranger. Pequín va anar ajornant la seva aprovació, tot i que ara els xinesos ja s’han declarat obertament disposats a auxiliar Sri Lanka. No obstant això, el gegant asiàtic no vol unir-se a un òrgan en el qual es negocia com es gestiona aquesta muntanya de deutes i en el qual hi ha els països occidentals i l’Índia.
La qüestió no és pas que la Xina no estigui en disposició d’ajudar països endeutats. En el passat, ja va concedir moratòries en els pagaments a alguns estats. Tot i això, la Xina prefereix negociar aquestes qüestions de forma bilateral, sense la mediació d’una organització com l’FMI, que entén que és un dels tentacles de la Casa Blanca. No els manca pas raó: per què, per exemple, el o la cap de l’FMI sempre és europeu i la presidència del Banc Mundial des del 1946 sempre l’ha ocupat algú dels EUA? Per què la Xina no té dret a tenir-hi una veu que es correspongui amb la seva importància?
Pequín posa en qüestió el vell ordre. Occident s’hi resisteix. I qui pateix és la gent de Sri Lanka.
La seu de l’oficina de passaports de Colombo és un edifici modern i lluminós, amb un enrajolat brillant i una estàtua de buda al vestíbul de recepció. Promet un futur en el qual aquí ningú ja no vol creure.
És molt d’hora encara, però centenars de persones s’abraonen sobre l’entrada. En algun moment, l’aglomeració de gent va ser tan gran que la gent hi arribava a passar la nit.
Janaki Fernando té 20 anys i uns llargs cabells negres. Balanceja el pes del cos d’un peu a l’altre. Ha sortit de casa a les cinc de la matinada i fa dues hores que fa cua. Aguanta una carpeta de cartró fent pressió sobre el pit. Dins hi porta la sol·licitud per demanar un passaport. El primer de la seva vida.
L’empresa de Fernando, una companyia internacional del sector tèxtil, li ha ofert de desplaçar-se a Jordània. Multiplicarien el seu sou per tres, és a dir, d’uns 115 a 400 euros al mes. L’oferta li havia arribat tot just el dia anterior. De Jordània, no en sap res, tret que a la tardor pot refrescar. Que si sent preparat? Riu. “Una mica preparat”, diu.
En les circumstàncies de Sri Lanka és habitual que hi hagi familiars que marxin uns anys a l’estranger i enviïn per transferència una part del seu salari a casa. Les anomenades remeses són un puntal de l’economia de tota la vida.
Tanmateix, mai se n’havia anat tanta gent com aquests dies. Un home explica que va acabar la carrera juntament amb trenta-tres companys més. Trenta ja han marxat del país direcció Malàisia, Corea del Sud o Dubai. L’any passat més de 300.000 persones van emigrar.
El crèdit de l’FMI ha generat esperança als mercats, afirma Nishan de Mel del think tank Verité Research de Colombo. Els ciutadans adinerats van retornar capital que era a l’estranger i la rúpia de Sri Lanka va recuperar valor. Últimament, els preus no han seguit pujant. Tot plegat hauria pogut anar més ràpid si el crèdit hagués estat transferit abans. “A causa d’aquest endarreriment, Sri Lanka va quedar-se en un estat d’inseguretat”, diu De Mel.
De Mel és economista, però quan parla del seu país sembla que parli com un metge. Parla de cicatrius i lesions, del trauma de l’any passat. El seu diagnòstic és que el pacient ha quedat estabilitzat, però això no vol dir que estigui curat. De moment, la cosa ja no empitjora.
Ja no hi ha cues a les benzineres, a les platges hi torna a haver turistes prenent el sol i als prestatges dels supermercats hi ha carn, ous i xocolata. Tot i això, segons De Mel, la impressió que fa la recuperació és enganyosa, com també la de l’abundància. Sri Lanka importa molt menys que abans de la crisi, però això no impedeix que els prestatges dels negocis estiguin plens. “De cada producte, ara n’hi ha menys”, diu. “Però també hi ha menys compradors. O bé perquè no s’ho poden permetre o perquè han marxat del país.” Segons ell, el que la gent percep com un alleujament és només l’absència d’una crisi aguda.
L’any passat, l’economia de Sri Lanka es va contreure un 7,8 per cent i es preveu que el producte interior brut no assoleixi els nivells del 2015 fins a finals de 2023, segons De Mel. “Vuits anys perduts.”
El retrocés és un cop dur per al país i la seva gent. La sagnant guerra civil que va assolar el país tot just fa 15 anys que va acabar. El país va patir les conseqüències d’un tsunami arrasador i del terrorisme islamista i la crisi econòmica ha fet miques tots els èxits del passat, a més de posar en dubte una dita en la qual tenien fe sobretot els més joves del país: la vida pot ser dura, però cada any va una mica millor. Molta gent de Sri Lanka ha deixat de creure-hi, almenys si es diu parlant del seu país.
Una setmana després d’anar a l’oficina de passaports, Janaki Fernando envia una foto des de Jordània.
Traducció d'Arnau Ferre Samon