“Vull que el món vegi amb els meus ulls el que ha passat a l’Alt Karabakh”, diu Anna Khachatryan. És per això que relata com ha estat la seva expulsió. Anna, de cabells foscos i 36 anys, seu amb el seu marit, quatre fills, l’àvia i la besàvia al sisè pis d’un hotel. Fa uns dies que va arribar aquí, a la província armènia de Goris. Es tracta d’una parada final provisional d’una fugida precipitada de l’autogovernada, i no reconeguda internacionalment, república armènia en territori azerbaidjanès.
Fora, davant de l’hotel, s’hi reprodueixen escenes d’un èxode de caires bíblics. Tothora s’hi veuen minibusos i cotxes en què la gent s’amuntega, gent que ha embotit tot el patrimoni que li quedava en maletes i bosses de plàstic. Tothom hi ha pujat, des del vell més escanyolit fins al nadó més petit. Quan es fa de nit, els refugiats encara busquen a la desesperada un recer a la ciutat.
Dintre, a l’hotel, Anna Khachatryan s’esforça de no ensorrar-se mentre explica la seva vida. És una història en què tant a l’inici com al final hi ha la paraula guerra. Una història, que obre la mirada a la tragèdia de l’Alt Karabakh.
Aquesta regió, amb desig d’esdevenir un estat reconegut i poblada majoritàriament per armenis, es va rendir després de la guerra llampec iniciada el 19 de setembre per l’autòcrata azerbaidjanès Ilham Aliyev. Més de la meitat de la població total ja n’ha fugit. Dijous declarava que el constructe de l’Alt Karabakh quedaria dissolt a finals d’any. Res no fa pensar que els seus habitants hi puguin tornar.
L’Anna tenia quatre anys quan el 1991 va arribar a la llavors regió soviètica autònoma. El vast imperi del líder del Partit Comunista de la Unió Soviètica, Mikhaïl Gorbatxov, era a punt de desintegrar-se. La lluita per quin ordre postsoviètic s’establia va desencadenar la guerra entre les repúbliques d’Armènia i l’Azerbaidjan, amb la principal disputa al voltant de l’Alt Karabakh, la disputa de la discòrdia.
Va ser un motiu suficient per al pare d’Anna, nascut a l’Alt Karabakh, per allistar-se i anar al front. Volia lluitar per la independència de la seva terra, d’una regió que els armenis consideren sagrada, ja que s’hi van instal·lar abans de l’era cristiana, uns mil anys abans que hi arribés el primer califa.
Es va allargar fins al 1994, quan va quedar assegurada l’anhelada victòria dels armenis cristians sobre els azerbaidjanesos musulmans, la llengua dels quals està emparentada amb el turc. Desenes de milers de persones d’ambdós bàndols van perdre-hi la vida. El pare de Khachatryan va haver de lamentar la pèrdua de dos germans.
“La carretera per la qual el 1991vam arribar a l’Alt Karabakh en guerra és la mateixa per la qual vam fugir-ne ahir mateix en direcció a Armènia”, diu Anna Khachatryan. La seva veu sona com si estigués veient una pel·lícula que rebobina cap al començament. La seva vida es llegeix com l’atestat d’un conflicte que ha quedat fora de control.
Just uns mesos després que Anna nasqués, l’agost del 1987, els armenis de l’Artsakh havien reclamat en una petició a Gorbatxov la seva annexió a la mare pàtria. Posteriorment, la guerra i les massacres per part dels dos bàndols van protagonitzar una espiral de violència sense fi. I ara? Sembla com si fos dimarts passat que hagués tingut lloc la darrera batalla per l’Alt Karabakh.
La vida a l’Alt Karabakh no anava gens malament, diu Anna Khachatryan. Ella mateixa treballava en una farmàcia i el seu marit era jurista de formació però servia a l’exèrcit. Els diners no escassejaven i davant de casa, al carrer Sasuntsi-Davit a la vora del mercat principal de la capital Stepanakert, hi havia aparcats un Mercedes i un Toyota Lexus.
Només fins que la guerra de la tardor del 2020 es va presentar en forma de granada prop de casa dels Khachatryan, “els vidres de la qual van tremolar”, i fins que la seva filla Magdalena, de només cinc mesos de vida, va començar a tenir problemes respiratoris mentre eren al búnquer i les provisions van començar a escassejar, només llavors Anna Khachatryan, el seu marit i els fills més grans van començar a fer-se la idea que la seva vida a l’Alt Karabakh penjava d’un fil.
La república va entregar durant l’avanç azerbaidjanès del 2020 un terç del territori. Durant els combats van perdre la vida per l’Alt Karabakh més de 6000 persones. La treva negociada sota els auspicis de Moscou va tenir com a conseqüència que al final les tropes de l’Azerbaidjan quedessin instal·lades a només deu quilòmetres de la casa dels Khachatryan.
Dos anys després, el 12 de desembre de 2022, va començar el bloqueig del corredor de Lachin. La carretera connecta amb Armènia i era una via vital per als habitants de l’Artsakh. Tot el que calia per resistir en aquell entorn hostil arribava per aquest cordó umbilical asfaltat provinent de la mare pàtria armènia.
Després que el règim d’Aliyev disposés el tancament del corredor, es va produir l’emergència. “A la farmàcia on treballava els medicaments es van esgotar molt ràpid, sobretot els hipotensors i els anticoagulants”, afirma Anna Khachatryan.
Els primers sis mesos la situació sembla que encara es podia aguantar perquè des d’Armènia encara es podien subministrar medicaments i aliments per una via alternativa a través del bosc. Era caríssim, però millor això que res. Més tard, l’Azerbaidjan va bloquejar també aquesta via.
“Al juny ja no hi havia oli per cuinar”, diu Khachatryan. “Vivíem de les nostres reserves, jo feia pa de gra partit de poca qualitat i menjàvem melmelada de figa i maduixa. De llum, només n’hi havia unes dues hores al dia.”
Sota el domini total de l’Azerbaidjan, l’Artsakh es veia amenaçat fins a mitjan setembre per una crisi alimentària. La UE es va conformar amb una mostra d’indignació de poca volada, i és que més tampoc hauria estat creïble. Tot just un any abans, al pic de la crisi energètica, la presidenta de la Comissió Ursula von der Leyen havia enaltit “la fiable cooperació” amb Ilham Aliyev i animat a aprofundir en les “excel·lents relacions”.
I Vladímir Putin? El cap del Kremlin va deixar caure el 12 de setembre a Vladivostok una frase a la qual s’ha parat poca atenció, en què deia que esperava que aviat tingués lloc una solució amable al problema de l’Alt Karabakh, a ser possible “sense neteges ètniques”. Una setmana més tard, queien els primers projectils a Stepanakert i el gruix de la població armènia va emprendre el camí de la fugida.
Quan el dimarts 19 de setembre comença “l’operació antiterrorista” de l’Azerbaidjan, Anna Khachatryan està sola a casa. El marit és a l’exèrcit, dos fills a l’escola bressol i dos a l’escola. A les 12:50 les primeres grans explosions sacsegen Stepanakert.
Khachatryan surt corrent a recollir la més menuda. La nena plora i tremola. A la fi, cap a quarts de tres s’han aconseguit reunir tots. Quan arriba la foscor, aquesta els protegeix per moure’s tots junts al soterrani de la germana. Ella també té tres fills.
Khachatryan explica que els set infants i joves no dormen fins les tres de la matinada. Fan passar l’estona comptant els impactes de granada. També preguen pels seus pares, ferits en la guerra anterior i que són al front.
Els nens més grans són en tendes de campanya i els petits, en bressols vells de l’era soviètica, mentre que els adults no dormen. No hi ha llum, ni internet, ni notícies. Tenen por perquè saben que els azerbaidjanesos fa temps que són a la ciutat.
L’endemà ja no tenen aigua corrent. Al soterrani, s’alimenten a base de pa sense llevat i restes de kurkut, bullit amb carn i sèmola de blat.
Coneguts de la família els informen del final de l’operació. Després de passar una altra nit al soterrani, els Khachatryan tornen a casa, i el pare també. Quan els nens no els senten, els pares parlen de parents dels quals no es té notícia i de víctimes mortals, això també ho explica Khachatryan. El germà d’una cunyada sembla que ha mort a mans d’un franctirador, i dos companys d’escola dels fills també han mort.
La nit del 22 de setembre, un divendres, la família decideix fugir de l’Alt Karabakh, però el corredor segueix tancat. “Seguíem sense tenir llum, ni res per menjar, i l’estat i les seves institucions havien deixat d’existir”, explica Anna Khachatryan. Quan les escoles van començar a expedir certificats per al curs escolar que acabava de començar, ho va tenir clar: “Això és el final.”
És diumenge al matí a la localitat fronterera d’Aravus, a l’altre costat del corredor de Lachin, que des d’aquí dalt té l’aspecte d’una carretera normal i corrent. És el dia de l’inici de l’èxode, però aquest matí el pas encara hi és barrat per a Anna Khachatryan i tots els altres que volen escapar de l’Artsakh vers Armènia.
“Odio els turcs”, és a dir, els azerbaidjanesos, diu un dels armenis que estan de guàrdia a Aravus, a la frontera situada a 1400 metres d’alçària. Vestits amb armilla o simple vestimenta de camuflatge, els kalàixnikov repenjats a la paret i imatges de Jesús a les fundes del mòbil, els membres de les forces civils s’han concentrat a la casa del responsable del poble.
En el nucli de la valoració, hi estan tots d’acord. Un diu: “Els armenis i els azerbaidjanesos són com el foc i l’aigua; per això, els nostres compatriotes de l’Alt Karabakh acabaran venint tots cap aquí perquè això que els ofereix Aliyev per quedar-s’hi sona a integració sota l’amenaça d’accions armades.” Els guardes del poble d’Aravus proposen pujar a un turó de la rodalia, des del qual hi ha les millors vistes de la frontera entre els dos estats enfrontats.
“Ara estem envoltats per 13 posicions de l’exèrcit azerbaidjanès”, diu un dels homes, tot indicant el nord amb el braç. “Ens han pres poc a poc 68 hectàrees de terres de pastura i cultiu on nosaltres collíem blat i ordi, i on les nostres vaques i ovelles pastaven.”
En l’època soviètica es diu que les fronteres de les repúbliques no estaven fixades, simplement hi havia mapes en els quals hi havia marcats els límits de cada un dels municipis, i així va funcionar durant dècades, “però al cap de gairebé tres dècades van venir els azerbaidjanesos amb Google Maps i de sobte van dir: això i això altre és nostre ara.” Els armenis, que amb el temps havien esdevingut dramàticament inferiors militarment, no es van poder defensar.
Ni a Aravus, ni enlloc més. L’aparell militar de l’Azerbaidjan, engreixat a còpia dels miliards ingressats gràcies al petroli i el gas, va menjant-se poc a poc territori armeni. Entre 150 i 215 quilòmetres quadrats, en funció dels càlculs i la tipologia de les imatges preses per satèl·lit, es creu que és el territori que les tropes azerbaidjaneses han ocupat en secret des del 2020.
Abans de marxar de Stepanakert, Anna diu que va rebre l’ordre. Tothom rep roba per a un dia a l’equipatge, res més. Tothom ha de conformar-se amb una maleta. Les joies i la documentació van a una bossa petita. La major part de les fotos familiars es cremen, massa llast. També els uniformes del seu marit són llençats a les flames, ja que cal no deixar-ne rastre. Les medalles, amb les quals l’home d’Anna va ser condecorat per les seves múltiples participacions bèl·liques, les enterren.
Amb el Mercedes i el Lexus van fins l’aeroport, on hi ha estacionats els russos. Els Khachatryan deixen els cotxes enrere. “Potser els podrà utilitzar algú.”
La família té sort. No se sap si és degut als cotxes regalats o als quatre nens, la qüestió és que els soldats russos fan senyals als Khachatryan perquè passin endavant i a la una ja són dalt del bus que els ha de conduir fins Armènia. Al punt de control, hi té lloc un sobresalt, una petita darrera crueltat per part del bàndol vencedor: els homes armenis adults han de baixar de l’autobús amb la justificació que han de creuar la frontera a peu. La por envaeix la gent: separaran les famílies dels homes que siguin aptes de servir a l’exèrcit?
Els nens comencen a cridar dins del bus. Anna Khachatryan diu que va lluitar per no entrar en pànic. “La darrera imatge que tindré de l’Alt Karabakh serà per sempre més aquest soldat azerbaidjanès que va fer sortir el meu marit de l’autobús.” Al final, tot acaba bé. Els homes creuen la frontera a peu i es reuneixen de nou amb les seves famílies quan trepitgen territori armeni.
Anna Khachatryan va néixer el 1987 a Kapan, al costat armeni. Si avui volgués visitar la seva localitat natal, hauria de fer una enorme volta per l’abrupta regió muntanyosa.
La carretera que hi connecta directament des de Goris ja no és transitable. El traçat en ziga-zaga creua fins a 28 vegades la frontera entre les dues repúbliques. D’ençà de la guerra dels 44 dies de la tardor del 2020 en què un exèrcit azerbaidjanès superior va infligir als armenis una derrota desastrosa, tropes de l’Azerbaidjan i de Rússia barren el pas fins a Kapan.
Al seu torn, Shurnukh, un poble situat 27 quilòmetres al nord del lloc de naixement de Khachatryan, ara ha quedat partit i només s’hi pot arribar amb una autorització especial. Una creu cristiana de ferro marca la posició més llunyana de la capital armènia Yerevan sota el control dels defensors. No els separen ni 200 metres de les tropes azerbaidjaneses i dels enviats armats del Kremlin.
Els russos són els aliats tradicionals d’Armènia a la regió, mentre que Turquia fa costat a l’Azerbaidjan. Tot i això, les forces russes de manteniment de la pau estacionades a l’Alt Karabakh gairebé no han mogut un dit per frenar l’entrada de les forces azerbaidjaneses.
El primer ministre armeni Nikol Pashinyan va intentar allunyar-se de Moscou, però Putin sap que els armenis depenen del gas rus i que en el futur també dependran del suport militar de Moscou. L’OTAN no fa cap mena de preparatiu per ficar-se en un nou problema al Caucas.
I Yerevan està sota l’amenaça en un futur proper d’una nova desgràcia: l’avanç azerbaidjanès en territori de l’Estat armeni.
“Veig un 50 per cent de possibilitats que les tropes de l’Azerbaidjan entrin, com a tard a la primavera, al nostre territori per forçar un corredor exterritorial per Nakhtxivan en direcció a Turquia”, diu Benyamin Poghosyan, expert militar del think tank APRI de Yerevan. Aquest corredor forma part des de fa anys de l’arsenal de reclamacions amb el qual el president turc Recep Tayyip Erdogan i el seu aliat azerbaidjanès Ilham Aliyev pressionen la petita república caucàsica d’Armènia.
L’exclavament azerbaidjanès de Nakhtxivan i sobretot Turquia, que hi fa frontera, obtindrien d’aquesta manera accés directe a l’Azerbaidjan, al mar Caspi i a la resta de repúbliques centroasiàtiques. Erdogan estaria més a prop de la imatge que projecta com a figura carismàtica en l’espai lingüístic túrquic. En canvi, Armènia quedaria trossejada i seria definitivament el burlot de tothom en tant que “estat fallit”, afirma Poghosyan.
Anna Khachatryan i la seva família viuen ara, si hom es creu el líder azerbaidjanès Aliyev, a “l’Azerbaidjan occidental”. Fa mesos que Aliyev anomena aquesta part d’Armènia d’aquesta manera. Els nacionalistes de Yerevan no són els únics que ho consideren una amenaça i com una oberta reclamació territorial.
Khachatryan vol marxar amb la seva família de Goris, que aquests dies ha quedat aclaparada per les persones que s’hi han refugiat. Tot el patrimoni que han deixat a Stepanakert “no té cap importància si es compara amb el fet que tornem a estar tots junts”, i diu: “Ens volem quedar amb els nostres fills a Armènia, no tenim cap més pàtria. A Yerevan començarem de nou, farem diners, llogarem una casa.”
“I”, fa una breu pausa: “viurem”.
Traducció d'Arnau Ferre Samon