Els ensotanats que ens feien de mestres quan érem xiquets arribava un dia que anunciaven per a l’endemà la lliçó dels “sentidos ”. Semblava que ells la tenien per important; si no, poc l’haurien anunciada tan sonorament. En efecte, s’hi posaven de ple. Començaven per la vista, i entre les meravelles del món que el creador havia escampat, ens advertien que algunes coses que tenien aparença d’inofensives ens podien fer perdre la innocència i n’havíem d’apartar la mirada. Ensenyar des del “no”. I l’oïda? Recordem que el mateix diable li diu cara a cara a Jesús, quan aquest s’ha retirat a la duresa i estretors del desert, que deixi tanta duresa i baixi al món, a ses belleses i delectances. No escoltem, doncs, les promeses de plaers. El mateix passava amb les olors. Sí que n’hi havia d’exquisides, però no duraven gens, i després venien les fetors infernals. El tast, o gust, era la pura temptació, però igualment t’arrossegava al mal; ja se sap que pel delit de la golafreria caurem. A hora del tacte feien esforços perquè ens adonéssim de la facilitat mundanal per al tecleig en tecla perillosa. “Tenim les mans, els dits, per a fer el bé, no per a entreteniments malignes”.
Joaquim Nadal recupera el seu univers infantil en un llibre que no pesa, que fa de bon mirar, olorar, quasi llepar, i fins i tot fer que el lector cedeixi al convit silenciós de ficar el dit dins de la confitura. La hi ha promès en el títol, però la confitura, com a bons postres, vindrà més endavant. Els Nadal —i ara incloc en el plural en Pep, en Rafel i els altres— són una família molt unida, fins i tot quan l’escampadissa irreversible ha caigut sobre la tribu. I s’adeliten en els records de la infantesa, tots ho fem; es digui el que es vulgui, la infantesa és per a tothom la caixa màgica.
L’autor d’aquest pastisset es rebolca lentament a descriure cada un dels sentits, però no en esquemes ni en digressions, sinó com quelcom incorporat al maridatge amb l’ésser: els cinc sentits són creats perquè els exercim, què dimonis. I, tot fent-nos gruar per la concreta confitura, ens desplega primer què és en l’univers cadascun dels sentits. S’allarga en la vista, sentit molt poderós, perquè és el lligam entre jo-espectador i tot allò altre que copso, que pot ser proper o llunyà, plaent o no, i fins puc veure coses que potser ni “hi” són. La vista pot encloure un poc “el silenci que ens acompanya”. Tanta importància dona a la vista que li destina el tant per cent més gran del text; qui no hi veu suplirà amb els altres sentits, destrament però pobrament, la connexió amb la creació, que conté les ciutats, els erms, les constel·lacions, les geografies agràries amb el seu “cromatisme estacional”, verd o rostoller, en tossals o en regues hortícoles. També la mirada que ressegueix tot el que es mou, “la seducció del foc”, de les mil formes de l’aigua —que caldrà estalviar—, i el misteri de la mar. O de les ciutats, mirables i admirables.
El segon sentit que desplega l’autor és l’olfacte. Perquè l’olfacte és d’una proximitat escandalosa: abans de veure’n la causa, ja percebem la desagradable proximitat d’una olor repugnant. O —i en posa l’exemple— no us cal obrir els ulls, només refregant entre els dits els tanys de l’espígol o del fonoll esteu de ple en el reialme de l’olfacte. No s’està de parlar de les grans olors o pudors produïdes a les ciutats —Girona al davant— per les fàbriques de paper…, i podem pensar en l’efecte que això acaba produint en els aqüífers. Bona olor, en canvi, si teniu prop una xocolatera, l’olor de la terra suara llaurada, o de les algues, que ell sentia a la Fosca —i jo a l’Alguer—, de matinada. No parlem del fum.
Anem pel tercer, l’oïda: la remor de l’aigua, fina als cims quan els riuets són filets d’aigua, sorollosa als salts, als cabals abundants, als xàfecs i temporals, tot al revés del degoteig lent i adormidor d’una modesta aixeta defectuosa. Trobo a faltar el misteriós filet sonor del porró. També evoca l’escàndol xerricós de les cigales a la Provença; si, Quim, a mi m’atabalaven a Sant Romieg. Però entre els productes sonors no ens oblidem de la música, que l’autor exemplifica tant en els clàssics com en la cançó francesa. Coneixeu la “Cançó de Solveig”, de Peer Gynt de Grieg?
Al quart sentit, el gust, ens pensem que ens plantificarà l’anunciada confitura del títol, però ens farà gruar un xic més. Comença per la fruita, origen de tota confitura, i present necessàriament en una casa plena de mainada. Virtuts i no tantes del plàtan i la taronja. I què direm de les gelees? Una gelea consumida durant el confinament va reintroduir l’autor novament en el món de les confitures. Per fi sabrem, després de pàgines crítiques sobre dolçors, què era la confitura de vidre. Ja us ho revelaré de seguida: les confitures, un cop fetes, ben tapades, les poseu al prestatge. La quietud fa que, amb el repòs, la superfície del contingut faci com una delicada capa llisa, i si et ve la temptació de tocar-la lleument, et transmet una imatge del vidre. Vet ací cap al final del llibre el secret del títol, perquè la xicalla d’en Quim i germans van inventar-se el nom.
En Nadal ens parlarà abans de diverses menges, del seu poc atardament a assaborir ni una bona truita de patates o una torrada amb tomàquet; sense deixar d’esplaiar-se en què li plau (entrepà de galeta i gelat) i què no tant, com passa a tothom. Discuteix, crec que amb encert, sobre els grans restaurants als quals no convé repetir les visites perquè tanta imaginació cansa. Ell prefereix un menjar consistent, en restaurants populars, tradicionals, productes frescos i poc toquejats. Encaixem. Hi ha un capítol molt curt, el qual retinc —i ja en tinc prou amb el títol: “Doneu-me França”. I acaba descrivint el món de les botifarres dolces i la necessària excursió que tots fem ara i adés a una sàvia sarsuela.
Finalment, el capítol del tacte, contundent i molt atractiu. El lector convindrà amb l’autor que les temptacions de tocar ens assalten sovint. Posa un exemple: en un museu d’escultura, no us ha vingut de sobte el desig de tocar aquell peu, aquell replec d’una pedra que sembla roba? El tacte pot produir un efecte global, com si tots els sentits s’apleguessin al seu xiulet. El tacte dels llençols nets, que semblen ingràvids, el frec a frec de les pells, del nadó amb la mare, o de dos que s’estimen prou. Diem “a flor de pell” i volem dir molt. També portem senyals d’accidents, les cicatrius que toquem amb una especial familiaritat. El contacte amb els animals —en Quim gaudeix amb el tacte dels cavalls, d’altres s’estimen més un gat. No oblida de parlar dels materials, la pedra, la fusta, el tacte de les quals produeix una transfusió de noblesa i autenticitat.
Joaquim Nadal, a la prosa del qual hom s’acostuma de grat, ja sigui en les llargues cròniques o galeries de retrats, ja en un llibre petit i eixerit com aquest, té la gràcia d’atraure el lector i fa l’efecte que sap perfectament que se’l guanyarà.
