A Reus se li deu el vermut i algun altre aiguardent; almenys se n’ha erigit com la capital. De Reus també són fills Antoni Gaudí, el general Prim i el pintor Marià Fortuny. Reus és rica en arqueologia i prehistòria, de la mateixa manera que Tortosa ha transcendit al llarg de la història per trobar-se estratègicament situada a la riba de l’Ebre i pròxima a la costa. Fet i fet, les dues ciutats i dos territoris acumulen un immens bagatge històric i cultural que revelen a través dels seus museus.
Museu de Reus
Raval de Santa Anna, 59
Reus
Tel. 977 010 660
www.museudereus.cat
A/e: museu@reuscultura.cat
De dimarts a dissabte: de 10 h a 14 h i de 17 h a 20 h
Diumenge: tancat
Si d’alguna manera hem d’aproximar-nos al Museu de Reus, és sabent que aquest està distribuït en cinc espais de la capital del Baix Camp.
L’Institut Municipal Reus Cultura és la institució encarregada de gestionar el Museu Salvador Vilaseca, el Museu de Reus, el Centre de la Imatge, la bòbila del Sugranyes i el refugi antiaeri de la Patacada.
A la seu central —antic edifici del Banc d’Espanya, al Raval de Santa Anna—, hi ha el Museu Salvador Vilaseca. El 14 d’abril de 1934 es va inaugurar el primer Museu Municipal Prim-Rull, que es va ubicar a cal Rull, un edifici modernista projectat per Lluís Domènech i Montaner i propietat del notari Pere Rull que en el seu testament va cedir-lo a l’Ajuntament de Reus. Actualment, cal Rull alberga la seu de l’Institut Municipal Reus Cultura.
Després d’alts i baixos provocats per la Guerra Civil i d’una dura postguerra, s’inaugurà el Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca, a l’antiga seu del Banc d’Espanya, al número 59 del Raval de Santa Anna. L’existència d’aquest Museu es deu a l’empenta del metge i prehistoriador Salvador Vilaseca Anguera (Reus, 1896-1975), que va donar importants col·leccions, a través de les quals es fa un repàs a la història de la ciutat i el seu entorn.
El 1991 el Museu Comarcal de Reus i el Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca s’unificaren en un organisme autònom local, anomenat Museu Comarcal Salvador Vilaseca.
Art i arqueologia
Els fons del Museu de Reus són d’un valor inqüestionable i, pel que fa als arqueològics, es troben entre els més importants del sud d’Europa. S’hi poden trobar peces de la prehistòria, la protohistòria, l’època romana, el període medieval i l’edat moderna. Es tracta d’un ampli i detallat recorregut per la història de les comarques meridionals de Catalunya.
Pel que fa a matèria artística, el Museu preserva importants obres des d’èpoques medievals, entre les quals destaca una important col·lecció gòtica, fins a peces d’art contemporani vinculades al moviment artístic local dels anys 1980.
Quant als fons d’història, aquests permeten conèixer la ciutat des de la seva fundació a la baixa edat mitjana fins al segle XX. Entre aquestes col·leccions destaquen els testimonis d’oficis i etnologia. En aquest apartat sobresurten també llegats relacionats amb els fills il·lustres de la ciutat, com ara el pintor Marià Fortuny, el general Joan Prim o l’arquitecte Antoni Gaudí.
Museu de les Terres l'Ebre
Carrer Gran Capità, 34
Amposta
Tel. 977 702 954
www.museuterresebre.cat
A/e: info@museuterresebre.cat
De dimarts a dissabte: d’11 h a 14 h i de 17.30 h a 20 h
Diumenge i festius: d’11.30 h a 14 h
La imatge de l’Amposta actual poc té a veure amb la fesomia de fa un segle i mig. Avui és una capital de comarca, dinàmica, activa, amb la vitalitat i l’agitació reglamentàries, situada estratègicament al peu del corredor mediterrani. Per contra, a mitjan segle XIX, no arribava als 3.000 habitants. El miracle li arribà de la mà de l’agricultura i, concretament, del conreu de l’arròs, amb la conversió d’aiguamolls i espais semilacustres en terra productiva. Si el 1910 se situava a la cota dels 4.900 habitants, a principis de la dècada dels cinquanta del segle passat assoliria els 12.000.
Amposta ha esdevingut en l’actualitat, sense cap mena de dubte, una de les principals portes d’entrada al delta de l’Ebre. Qui arribe amb la intenció de descobrir la ciutat, els seus equipaments esportius, culturals i museístics, i el Parc Natural del Delta de l’Ebre —declarat per la UNESCO Reserva de la Biosfera— serà recomanable que accedisca al nucli urbà pel pont penjant sobre l’Ebre. Inaugurat el 1921, caldrà contemplar-lo com el que és: una obra singular, el segon pont penjant del món, després del de Brooklyn, bastit amb formigó i metall.
El segon punt d’atenció de la població és el Museu de les Terres de l’Ebre, centrat en la història i la transformació d’aquest territori.
Aquest Museu va ser creat el 2011, com a successor de l’anterior Museu Comarcal del Montsià, i ocupa l’antic edifici de les Escoles Públiques Miquel Granell, obra d’inspiració modernista de l’arquitecte Ramon Salas i Ricomà, compartint alguns espais amb el Centre d’Art Lo Pati. El recorregut museístic s’estructura a partir de tres espais temàtics: “Les Terres de l’Ebre: de la prehistòria a l’edat mitjana”, “L’Ebre: camí d’aigua” i “El delta de l’Ebre: memòria d’un medi, espai d’uns homes”.
Una escenografia suggerent presenta testimonis de les cultures que han habitat les Terres de l’Ebre al llarg de la història. El Museu conserva i gestiona una de les col·leccions més importants de natura, arqueologia i etnologia de les Terres de l’Ebre, amb un fons de més de 35.000 objectes, on destaca la Falcata, una espasa ibèrica que forma part del conjunt d’urnes i aixovars procedents de la necròpolis ibèrica de Mianes, a Santa Bàrbara. Aquesta espasa curta va ser descoberta l’estiu de 1968, quan un llaurador treballava els terrenys de la zona de Mianes, a la vora de l’Ebre. Junt amb aquesta, s’hi varen localitzar altres armes de ferro i uns vasos ceràmics amb cendres.
Tres campanyes d’excavacions (1968-1970, 1970-1971 i 1984) varen traure a la llum una de les tres necròpolis ibèriques de l’Ebre, dins els territoris de poblament dels ilercavons.
Equipaments gestionats pel Museu
El Museu de les Terres de l’Ebre acull, sota el seu paraigua, la gestió d’altres centres locals.
El Centre d’Interpretació de la Cultura dels Ibers - Casa O’Connor es troba ubicat en una casa senyorial d’estil modernista situada al nucli urbà d’Alcanar. L’edifici conserva part de la seua estructura i distribució originals, així com mobiliari. Els seus espais acullen una exposició permanent d’objectes arqueològics procedents dels poblats ibèrics de la Moleta del Remei i de Sant Jaume - Mas d’en Serra. Entre els objectes exposats, destaca un conjunt de vaixella ritual indígena únic a Catalunya.
Un segon equipament gestionat pel Museu que ens ocupa és el Centre d’Interpretació de la Serra del Montsià, situat al poble de Freginals, l’objectiu del qual és divulgar i interpretar els valors naturals de la serra del Montsià, paral·lelament amb l’evolució de les activitats desenvolupades per l’home en aquest entorn natural.
Encara al prelitoral, trobem dos centres més: l’antic molí d’oli de la masada de Martí, a Santa Bàrbara, alberga el Centre d’Interpretació de la Vida a la Plana, que explica la colonització i explotació de la plana del Montsià a partir del segle XVIII. I finalment, a Godall, hi ha el Centre d’Interpretació de la Serra de Godall, amb una exposició permanent on, mitjançant objectes originals, audiovisuals, il·lustracions i textos, es donen a conèixer els recursos naturals i l’antropització de la serra al llarg de la història.
Com a colofó, el Centre d’Interpretació de les Barraques del Delta aproxima el visitant a l’arquitectura tradicional i popular del delta de l’Ebre. Situat a Sant Jaume d’Enveja, permet fer un recorregut històric i cultural per aquesta arquitectura popular, singular i mil·lenària, que ha destacat com un dels signes d’identitat del delta de l’Ebre. Construïdes amb materials naturals a l’abast, les barraques han estat històricament l’habitatge dels pobladors d’aquest territori.
Museu de Tortosa
Rambla de Felip Pedrell, 3
Tortosa
Tel. 977 510 146
https://www.museudetortosa.cat
A/e: museudetortosa@tortosa.cat
De dimarts a dissabte: de 10 h a 13.30 h i de 16.30 h a 18.30 h
Diumenge i festius: d’11 h a 13.30 h
Al final del segle XIX, Tortosa va seguir el procés de transformació urbanística reglamentari per a l’època, articulat a partir de la magistral combinació de les teories higienistes i el creixement de la ciutat. D’una banda, s’hi produí l’enderrocament de les muralles; de l’altra, la construcció dels eixamples de caràcter esponjat, ordenat i oxigenat, que contrastava amb la trama medieval, atapeïda i irregular de l’estructura urbana medieval. En aquell moment, eixí a la llum una quantitat notable de restes arqueològiques, fet que va propiciar el 1900 la creació d’un museu de titularitat municipal.
D’entrada, aquest ocupà de manera provisional l’antiga Escola de la Mercè, impulsat per l’arquitecte municipal Joan Abril. El tècnic havia recopilat les troballes, que conservava en la seua col·lecció particular. Abril, junt amb el diputat a Corts Teodoro González, varen apostar per la creació del Museu Arqueològic de la Ilercavònia que, el 1910, seria traslladat a l’antiga església de Sant Domènec, amb un fons enriquit per les aportacions de particulars. Un any més tard, hauria de compartir l’espai amb la Biblioteca i l’Arxiu Històric de la ciutat, i així es mantingué fins al 1997, quan l’arxiu va ocupar l’edifici dels Reials Col·legis.
A l’Escorxador, definitivament
L’elaboració d’un nou projecte museístic, actualitzat i adaptat al present, així com el trasllat de tot el fons a les instal·lacions de l’antic escorxador, van encetar el 2012 la nova etapa del Museu, que renaixia ara rebatejat amb el nom de Museu de Tortosa. La nova seu havia d’aprofitar un equipament construït entre el 1906 i el 1908 en uns terrenys guanyats a l’Ebre. El contenidor, obra de l’arquitecte tarragoní Pau Monguió, és d’estil modernista. Dels més de 5.000 quadrats que posseeix el recinte, 3.000 estan edificats i distribuïts en diversos pavellons que una tanca i una porta reixada separen del carrer.
Entre els anys 1998 i 2007, s’hi varen dur a terme les tasques de restauració, a càrrec dels arquitectes Ramon Valls, Bernat Fernández i Isabel Pascual. L’objectiu del projecte era rehabilitar i adequar l’edifici per a atorgar-li una nova funció: un ús cultural i museístic, tot recuperant, en la mesura del possible, l’aspecte original del conjunt.
Els diversos pavellons han estat aprofitats, a més, per a ordenar i incorporar diferents àrees culturals de la ciutat. Hi conviuen el Museu de Tortosa, amb la seua exposició permanent i la sala de reserva, els Serveis Municipals de Cultura i l’Oficina d’Informació Turística.
El recorregut que proposa el Museu de Tortosa és un viatge en el temps per la història de la ciutat, des de la prehistòria fins a l’actualitat. Estructurat en sis àmbits, s’hi exposen les peces més representatives de cada període històric procedents de la col·lecció del Museu i d’altres museus que les han cedides en dipòsit, com és el cas del Museu del Prado, el MNAC, el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona i el Museu de les Terres de l’Ebre.
Del període prehistòric, els estris més antics que han estat localitzats són de sílex fabricats pels pobladors que hi varen viure al final de la darrera era glacial. Existeixen indicis d’ocupacions prehistòriques en diferents llocs del curs inferior de l’Ebre. Posteriorment, entre el 5000 i el 3500 aC, la població es va concentrar a les proximitats del riu. D’aquest període, destaca la rica indústria de fabricació de collarets i braçalets amb l’ús de petxines i una ceràmica característica de l’àrea del curs inferior de l’Ebre que permet distingir per primera vegada un grup cultural propi.
Els ilercavons i la romanització
A partir del segle III aC, les comarques meridionals de Catalunya i les del nord del País Valencià varen ser testimonis de l’existència de la tribu ibèrica dels ilercavons. Els poblats ibèrics del curs inferior de l’Ebre estaven situats a proximitat del riu, en llocs elevats i fortificats. A partir del segle III aC, alguns cresqueren. Un d’ells, probablement un dels més significatius, va ser Hibera. Sembla, tal com indiquen monedes d’època romana i altres restes descobertes a Tortosa, que estava situada on avui es troba la ciutat de què parlem.
Amb la romanització, la presumpta Hibera va ser rebatejada, reestructurada i ampliada sota el nom de Dertosa. Esdevingué un punt estratègic a Hispània, perquè per ella la Via Augusta travessava l’Ebre, a més de convertir-se en un port d’intercanvi maritimofluvial.
A la fi del segle V, la Hispània romana va ser conquerida pels visigots. Els pocs però valuosos elements conservats dels dos-cents anys de dominació visigoda a Tortosa ens parlen d’una certa prosperitat continuadora de les èpoques anteriors. Fins i tot, a les acaballes del segle VI s’encunyaren tremissos d’or com a moneda pròpia.
De Turtuxa a Tortosa
Amb la invasió musulmana de l’antiga Hispània romana, Dertosa va ser anomenada Turtuxa, la qual va convertir-se en un referent d’al-Àndalus amb l’estabilització de les fronteres al segle IX. En aquell moment, Turtuxa va passar a ser un dels enclavaments extrems al nord del domini andalusí i dins del sistema defensiu de la Marca Superior a la vall de l’Ebre.
Turtuxa va representar el model de ciutat musulmana, amb els banys, el mercat, les muralles, les mesquites i el cementiri. Tot i ser lloc de frontera, Turtuxa va destacar com a centre mercantil, tant pel comerç dels recursos com pel paper d’intermediària en els circuits mercantils de l’època.
Amb la conquesta cristiana de Turtuxa per part del comte Ramon Berenguer IV l’any 1148, es va imposar el feudalisme existent ja a la Catalunya Vella. L’impuls comercial, l’augment demogràfic, la construcció d’equipaments i l’afermament d’institucions van convertir Tortosa, en el seu concepte ampli de ciutat i territori, en un clar referent dins la Corona d’Aragó. Per la seua banda, la diòcesi de Tortosa, dins la religió, va tenir un pes fonamental fins a la dècada de 1960. Aquesta abraçava part de les comarques de Castelló, del Baix Aragó, i les comarques del Baix Ebre, el Montsià, la Terra Alta i la Ribera d’Ebre, així com algunes poblacions del Priorat.
Tortosa en l’era moderna
Durant el segle XVIII, les Terres de l’Ebre varen experimentar un creixement demogràfic i econòmic importat, alentit per les guerres de la primera meitat del XIX. La industrialització i la modernització en diversos àmbits varen proporcionar eines, solucions i alternatives al territori, però alhora l’estructura de poder va situar Tortosa en una posició de subsidiarietat respecte dels grans nuclis, malgrat el dinamisme econòmic que va experimentar durant les primeres dècades del segle XX.