Història

El gran antisemita oblidat

Ramon Rucabado, periodista col·laborador en diversos mitjans de comunicació de la Catalunya d’inicis del segle XX, podria ser considerat el primer antisemita del país. Així ho reflecteixen els seus escrits publicats a la premsa, a través dels quals difonia un odi ferotge cap a aquesta comunitat perseguida. Des de distintes parts d’Europa.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La Campana de Gràcia arrodoneix la nota sobre els atacs violents que s’han produït a Budapest l’octubre de 1927 contra estudiants i periodistes jueus, amb aquest comentari: “Rucabado es deurà fregar les mans de content”. Per al popular setmanari, el repatani catòlic Ramon Rucabado i Comerma (Barcelona, 1884-1966), col·laborador de diversos mitjans i director del setmanari Catalunya Social (1921-1936), és el màxim representant de l’antisemitisme a casa nostra, un Rucabado que n’és tot i saber, perquè ho ha divulgat al seu periòdic, que el Vaticà condemna severament aquest odi i no suporta que ningú pertorbi la pau, la dignitat i la seguretat del poble jueu.

L’home s’ha guanyat l’honor de ser el primer antisemita del país per haver proclamat, per exemple, que la maçoneria és d’origen judaic i per això té un “odi satànic” contra “el Crist i la seva Església.” O bé que els jueus, els financers més astuts, dominen totes les grans empreses i les agències més famoses i “de fet són els amos de tots els diaris d’Europa, car tots venen obligats a publicar les informacions que ells faciliten”.

A principi dels anys 10, els fa culpables de la immoralitat del cinema i del teatre. Escriu a la revista Cataluña, d’on és redactor en cap, que els barcelonins han lliurat el seu patrimoni moral en mans d’una colla de jueus explotadors que xuclen la sang a canvi de verí, i acusa “la burgesia anticlerical o jueva” de França de ser la mina dels divorcis i adulteris que caracteritzen el teatre modern. Anys més tard, llegim a la seva Catalunya Social que “el Judaisme, aliant-se amb el protestantisme” propaga al cinema “les idees més absurdes i dissolvents, alterant textos bíblics, fomentant el suïcidi, l’adulteri, l’amor lliure i tot el que pugui repugnar millor a la moral única i pura”, hi escriu un col·laborador. Per la seva banda, hi denuncia, en llargs articles, “l’obra falsària, la fumisteria americana i jueva” de la pel·lícula El Rei de reis, de Cecil B. De Mille, “divulgadora del pseudo-Crist dels plutòcrates”.

No deixa res per verd. Esverat per “un intent de rehabilitació d’un personatge tan obscur i secundari de la història de Catalunya, i tan llunyà i aliè a la tradició de la nostra pàtria com el jueu Bonastruc de Porta”, demana a Valls i Taberner un article perquè hi rebli el clau. I es dol que el ministre d’Estat espanyol, “en contuberni” amb la maçoneria i el comunisme, senti “una viva simpatia per aquells jueus de l’Europa oriental carregats de mengia [polls i més paràsits] i altres coses que esperen el moment de tornar a Espanya”.

També els critica que, sense denunciar la persecució de catòlics a Mèxic i Rússia, alcin una viva protesta contra les persecucions dels jueus alemanys: “és ben certa la dita que ‘quan estiren l’orella a un jueu tot Israel plora’”, hi diu. L’any 1921 ja se sap que els Protocols dels savis de Sió acusen falsament els jueus de voler dominar el món, però això no impedeix que l’any 1932 en divulgui el contingut al seu setmanari perquè hom pot formar-s’hi “una idea exacta de la gran campanya israelita”.

La sorollosa tasca inquisitorial de Rucabado, estesa a tota acció personal, social, cultural o política contrària a la moral cristiana —Proust col·laborà amb el dimoni en persona i Sagarra, autor de “llibres contra el poble” com All i salobre, acaba, amb Judit, “coronant amb una injúria violenta contra la Sagrada Escriptura una vida literària esqueixada”— ha estat negligida o aigualida per totes les notes biogràfiques del personatge, en paper o electròniques. Tampoc no la registra cap historiador, de casa o de fora, de l’antisemitisme català.

La negligència s’ha encomanat a l’estudi Els catòlics catalans i la qüestió jueva (1917-1939) (Publicacions de l’Abadia de Montserrat) de Joan Pérez i Ventayol, tesi doctoral beneïda per la Universitat Autònoma de Barcelona en la qual s’agreuja el pes de l’oblit. Tot i que Catalunya Social és a la llista de les publicacions consultades, l’autor la incorpora a la colla dels mitjans democràtics i essencialment tolerants de pensament catòlic renovador, diferenciats dels ultracatòlics, que abandonen arguments antiliberals,  i deixen de creure que el judaisme és el nucli d’una conspiració mundial per desbancar el cristianisme. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.