Una tarda d’hivern bastant agradable, vora 600 conservadors es reuneixen a Londres per a una sessió de teràpia pública. Se’ls ha promès que aquí, a l’Emmanuel Centre, un enorme edifici circular al cor del barri de Westminster, s’ennovaran d’alguna cosa sobre el futur del seu partit. L’Spectator hi està convidat, un setmanari que sol associar-se al partit governant amb profund afecte, però que finalment ha perdut l’esperança en ell.
Els organitzadors han col·locat una caricatura davant l’estrada: mostra el Govern com una ridícula banda de xiquets entremaliats en guerra que està a punt d’esclafar entre si la primera ministra Theresa May. Més aviat per casualitat, a la cornisa de darrere salten a la vista tres paraules en bronze del Nou Testament: “Déu amb nosaltres”, versicle 1 de Sant Mateu, vers 23.
N’hem de dubtar, d’això.
“En aquests moments la situació és horrible, de veritat”, assegura l’historiador Anthony Seldon. Segons ell, en comparació del Brexit, la crisi de Suez del 1956 va ser una minúcia. Si ho penses bé, als tories encara no els havia anat mai tan malament en els 230 anys d’història. I encara podria ser pitjor: si al final el partit no “alça el cul”, segons Seldon, potser un socialista viurà al número 10 de Downing Street.
I així, un murmuri s’estén entre la multitud: si alguna cosa aconsegueix despertar l’instint de supervivència dels tories, serà la por que tenen de l’esquerra.
Són dies negres per als tories. I no es deu solament al fet que aquest any l’hivern és especialment rúfol a l’illa. Sobretot és perquè el Govern pràcticament ha deixat de governar des que pel juny Theresa May va perdre la majoria absoluta. Des d’aleshores, cada membre del gabinet lluita sols per ell mateix, mentre gairebé tot el que toca May, una espècie d’anti-Mides, es converteix en plom.
Mentrestant, el poble se n’aparta tremolós, o bé es decanta pel partit laborista, que sap com treure profit del resultat d’una austeritat conservadora de set anys: el sistema sanitari es troba prop del col·lapse; el dèficit d’habitatges és tan gran que el nombre de sensesostre augmenta i augmenta, i la bretxa entre els rics i els pobres s’intensifica.
Mentre els laboristes sota el lideratge del socialista Jeremy Corbyn han arribat a ser el partit més representatiu d’Europa occidental, els tories estan convertint-se a poc a poc en els representants del poble sense poble. Segons uns càlculs, sols 70.000 conservadors pertanyen al partit. En els anys 80 eren més d’un milió.
Durant les últimes setmanes, Theresa May s’ha esforçat per recuperar el terreny perdut. Després que al desembre hagués superat la fase 1 de les negociacions sobre el Brexit, va anunciar una política que fos més propera a la ciutadania. Vol adoptar mesures contra les taxes estudiantils exorbitants i contra els encara més exorbitants salaris dels executius, i també haurien de crear-se cases assequibles a tot el país. El missatge és clar: hi ha més coses a banda d’aquesta maleïda Europa.
Però això no ajuda en res. Independentment del que May i els tories intenten, el Brexit els penja del coll com un salvavides ple d’arena. La decisió del poble de sortir de la Unió Europea no ha tranquil·litzat els tories, malgrat el que esperaven. En lloc d’això, els ha dividit en alguns grups que discuteixen amb entusiasme sobre el grau de duresa correcte de la sortida i, així, accepten pitjors autolesions.
Però d’on ve aquest masoquisme? Es poden curar les ferides?
“No veig com hauria de funcionar”, comenta, amb una mirada trista, l’home que una vegada van anomenar Tarzan. Michael Heseltine seu al seu despatx envidrat al Victoria Street, a quatre passes del Palau de Westminster, però més lluny que mai del centre del poder des que l’any passat May el va acomiadar com a assessor. L’aleshores vice-primer ministre s’havia mostrat un poc massa europeista per al seu gust.
Ara té 85 anys. L’aspecte robust ha cedit a una postura un poc inclinada, mentre la seva cabellera platejada sembla tan salvatge com abans. El mateix passa amb la seva ment. Heseltine va lliurar totes les batalles sobre Europa des que Gran Bretanya es va convertir en membre de la Comunitat Econòmica Europea el 1973. Sempre ha lluitat pel pacte, i simplement per no deixar tranquils els alemanys. Els companys del partit li van llançar tomaques. “Aquells temps eren molt amargs”, conta, “però no es poden comparar amb els que estem vivint ara”.
Gent com Michael Heseltine va representar en un moment la gran majoria del seu partit. Quan els britànics van votar sobre Europa el 1975, els laboristes optaven majoritàriament per un “no”, mentre els conservadors es vanagloriaven com a “partit per Europa”. Margaret Thatcher, la nova presidenta tory d’aleshores, va advertir el seu país, que havia estat colpit econòmicament, sobre la sortida: “Seria dolent per a Gran Bretanya, dolent per a les nostres relacions amb la resta del món i dolent per a cadascun dels futurs contractes comercials”.
Thatcher, assegura Heseltine, “va formar part instintivament de la vella escola”, que considerava més important la Commonwealth i els EUA que Europa. “Però va ser prou intel·ligent per entendre que hauria sigut un desastre estar prop i de mans plegades mentre es creava el mercat interior.” I va ser també tan forta que el seu partit la va seguir.
Però llavors, el setembre de 1988, el president de la Comissió de la UE d’aleshores, Jacques Delors, va anunciar que als europeus no els agradaria el pacte si era una simple unió econòmica: es necessitava una “dimensió social”. Social? A molts tories, els va sonar sospitosament a “socialisme per vies il·legals”. Thatcher va anar a Bruges per advertir d’un “superestat europeu”. A l’illa, els crítics europeus van formar de seguida el “Grup Bruges”. I així es va sembrar la llavor per a una disputa que duraria dècades.
John Major, el desafortunat successor de Thatcher, mai no va tenir una oportunitat contra el front anti-UE que durant els anys 90 cada vegada es feia més fort. I també perquè la premsa principalment conservadora britànica va llençar una campanya contra la UE amb tons cada vegada més nacionalistes i xovinistes.
En particular, el corresponsal de Brussel·les del Daily Telegraph, qui va provocar a principis dels anys 90 un escàndol: en una columna seva descrivia la UE com una quasi-dictadura. El jove, un tal Boris Johnson, sempre semblava que la nit anterior s’hagués gitat tard. Però en els seus textos advertia, completament despert, d’una economia comanditària de Brussel·les, que era “més salvatge i cara” que “tot el que Stalin havia fet”. El mercat interior, segons Johnson, obriria portes i més portes als contrabandistes de drogues, terroristes “i tot tipus d’immigrants”.
Johnson, qui, anys a venir, es convertiria en un dels polítics defensors de la sortida de la UE més importants, va crear fake news molt abans que aquesta idea fos inventada. Les seves columnes tenien títols com “La UE diu que els caragols són peixos” o “Brussel·les recluta espies per tal que la merda de la UE faci olor pertot arreu”. Als altres diaris els semblava tan divertit i escandalós que el seguien.
Al cap dels anys, l’actual ministre d’Exteriors va fer la següent revelació a la BBC: “Era com llençar pedres per dalt del mur. Escoltava el dring sorprenent de l’hivernacle anglès al costat, mentre tot el que escrivia des de Brussel·les exercia un efecte explosiu en el partit tory. Això va despertar en mi una sensació de poder única”.
Europa es va convertir gradualment en el concepte d’enemic convenient per a l’antic “partit per Europa”. Les potències estrangeres del continent tenien la culpa de tot el que no sortia bé a casa. A pesar de tot, en aquell temps l’illa es va unir de mala gana al continent. Al contrari que els alemanys o els francesos traumatitzats per la guerra, els britànics, que no havien estat vençuts, no veien en el pacte un projecte de pau. “No ens hi hem adherit per motius existencials, sinó per motius econòmics”, explica el biògraf de Thatcher, Charles Moore.
Però els tories lluitaven entre ells amb més entusiasme. Tots els presidents del partit des de Major van fracassar en l’intent d’unir el partit. “La divergència sobre Europa és gairebé una querella de sang”, afirma Moore. En algun moment, els britànics es van afartar de l’espectacle; el 1997 van revocar l’etern partit governamental.
El llavors nou primer ministre, el laborista Tony Blair, va apropar el seu país cap a la UE de manera decisiva. Però el 2004 va prendre una decisió de greus conseqüències: a diferència d’altres països, ell va concedir accés lliure al mercat laboral britànic als ciutadans de vuit països nous de la UE, concretament de l’est. En un any el nombre d’immigrants de la UE es va multiplicar per sis. De sobte, ja no arribaven solament regles burocràtiques molestes des del continent, sinó també milers i milers d’estrangers. Això els faltava als que odiaven la UE a la Gran Bretanya.
Al cap de poc, va semblar per un moment que els tories finalment podrien deixar de banda la seva disputa. De manera bastant sorprenent, van elegir David Cameron el 2005 com a dirigent del partit: jove, intel·ligent, internacionalista, i, per variar, disposat a dedicar-se als problemes de la gent del país.
En el seu primer discurs en el congrés del partit, Cameron recordava: “Mentre els pares s’ocupaven de trobar una plaça en l’escola per als seus fills i compaginar el treball i la vida en família, nosaltres ens barallàvem per Europa”.
El 2010 Cameron va portar els tories de retorn al poder. I això, diu avui el venerat estadista Michael Heseltine, hauria pogut ser una lliçó per al partit: “Cameron va ser el primer conservador després de Major que va guanyar unes eleccions com a amic de la UE. Se n’hauria pogut derivar alguna cosa, d’això”. El partit hi va renunciar. Des del primer dia els poderosos escèptics de la UE que volien sortir del club van pressionar Cameron. El president va reaccionar primer de manera pragmàtica, però després es va tornar molest. El 2013 va passar finalment al contraatac: Cameron va prometre al seu partit que deixaria que el poble votés la permanència en la UE si guanyava les següents eleccions.
Va ser l’intent de tapar la boca als enemics d’Europa, i possiblement l’error de càlcul més greu de la història britànica recent.
Ara, la successora de Cameron, Theresa May, és qui en sofreix les conseqüències. El fet que, realment, podia arribar al cim del Govern, ha d’agrair-lo a la pregunta sobre Europa sense resoldre en el seu partit: durant la campanya pel referèndum, aquesta dona de 61 anys d’alguna manera havia aconseguit estar alhora a favor i en contra de la UE. Els tories necessitaven algú així, una candidata de compromís, una frontissa.
A ella li agradaria treure del seu partit l’obsessió per Europa. Però fins ara ha fracassat amb l’intent de donar una imatge més social als tories. En lloc d’això, ha de comptar sempre amb una rebel·lió o dels enemics o dels amics de la UE. El Brexit ho eclipsa tot.
Recentment també semblava convenient el reajustament ministerial tan esperat. A May li faltaven la força i el valor per a un canvi de rumb clar. Tots els famosos defensors i detractors de la UE seguien en funcions, encara que ara ja no tenen molt a dir-se entre ells. En el gabinet de May formen un equilibri d’horror.
A més, la victoriosa situació del Brexit fa temps que es va dividir en grups individuals que volen que canviï tot, molt, un poc o quasi res en la relació amb la Unió Europea. Encara estan pendents les negociacions decisives amb l’odiada Brussel·les. Es diu que en algun moment de les pròximes setmanes May donarà el pròxim gran discurs sobre el Brexit. Però a Europa ningú no espera ja que la posició de negociació britànica estigui clara.
Traducció de Mar Sanfèlix