Soliloqui del farer

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Josep Igual publica el contingut del quadern que va redactar diàriament durant l’any 2011 i l’enceta amb una cita d’Henri-Frédéric Amiel: “El temps dels grans homes se’n va i arriba l’època del formigueig, de la vida múltiple. Per l’anivellament continu i la divisió del treball, la societat arribarà a ser-ho tot, i l’home no res (…) L’estadística registrarà un progrés creixent i el moralista una decadència gradual; serà el progrés de les coses i la decadència de les ànimes”.

Això és un dissabte, 1 de gener. Al dia següent, el dietarista se’n va a dinar a ca sa mare, que fa arròs. La “decadència” és això: pensar que el món s’acaba (i s’acaba  tothora), que la societat no té guia ni nord, però saber també que mentre hi haja una pauta que dispose l’arròs seguint la gradació immortal sec-melós-caldós la vida humana serà encara possible, i les ànimes confortades…

M’ha agradat llegir L’incert alberg perquè hi he retrobat un escriptor a qui no se li ha dedicat l’atenció que mereix. Dir això, tractant-se d’un autor en català, té escàs sentit, perquè és una obvietat tan dolorosa com escadussera, però no està de més recordar-ho. Fa anys vaig reclamar una mica de llum sobre Josep Igual, en atenció al seu “bisturí estilístic”. La metàfora continua semblant-me dolça a la boca: Igual té l’aptitud del cirurgià que tallarà on calga tallar, amputarà, drenarà, i no dubtarà a clavar-se ell mateix el ganivet, com el doctor John Thackery (interpretat magistralment per Clive Owen) en The Knick. Al seu text, és líric sovint però de vegades té una acidesa que resol el lirisme en un ullet sardònic. Té talent per a l’aforisme (tot i que li n’he llegit de millors en Twitter) i tocs surrealistes que fan somriure (i no només en la transcripció del seu bigarrat món oníric.

Quant a l’argument del llibre, és evident que no n’hi ha: passa la vida i amb ella la notació diària del dietarista. El narrador és un tipus que s’aixeca matí (no li agrada tranuitar), observa el fraret del seu higròmetre i escruta el paisatge, agafa l’autobús i té una peripècia social prou variada: troba gent, escolta música (i en fa), llegeix llibres (i n’escriu)... A vegades la nota climàtica del principi del dia (“Claror de pell de codony a primera hora”; “Nuvolades baixes. Ullades de safrà unànime. Assaig tímid de vent a estones”; “Teranyina de núvols baixos i ullades de ressol cru”) podria semblar el més interessant per a un tipus que, com l’antic farer de les illes Columbretes, escruta el dia sol enmig d’una mar interior –i tot el que ve després ja seria més prescindible.

Que li falta alguna cosa és evident, si no no escriuria un diari. Potser això que li manca té a veure amb la sensació d’èxit o de fracàs, però això ja està dit: en la cultura catalana són termes molt relatius. Potser la mancança és més íntima. En un moment donat, el diari constata la mort del pare. És un fet biogràfic suficientment contundent per justificar un llibre. Llavors algú que és poeta s’adona del sentit exacte d’aquells famosos versos de Gil de Biedma, en una peça superba (No volveré a ser joven) que fa així: “Que la vida iba en serio / uno lo empieza a comprender más tarde /–como todos los jóvenes yo vine / a llevarme la vida por delante./ Dejar huella quería / y marcharme entre aplausos /–envejecer, morir, eran tan sólo / las dimensiones del teatro. / Pero ha pasado el tiempo / y la verdad desagradable asoma: / envejecer, morir / es el único argumento de la obra”.

En aquest moment la vida pren l’exacta dimensió d’un alberg incert. I nosaltres som els seus hostes.

L'Incent alberg
Josep Igual
Afers, Catarroja, 2016
309 pàgines

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.