Els crítics

Viure amb el dolor de no tenir respostes

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Benvinguts a Ebbing, Missouri. Un espai reduït, concentrat, pervers com ho són les perversions humanes, les naturaleses indòmites i els aires de revenja. Un lloc com molts d’altres, dels Estats Units o d’arreu: petit, tancat en si mateix, deutor d’una espiral de relacions rutinàries que el sostenen i que no permeten ni una fissura que seria fatídica per a la vida mateixa del poble i dels seus habitants, que viuen feliços amb aquest equilibri de forces. Així és com es mostra la història d’aquesta pel·lícula que practica de manera sublimada l’ofec espaciotemporal que el seu director, Martin McDonagh, ja va demostrar en la irrupció esclatant que va ser el seu primer film, Escondidos en Brujas.

L’alè d’aquell film hi és —teatral, de diàlegs de pedra picada, de rèplica i contrarèplica perfectament amassada—, com també l’esperit de dues referències inexcusables: l’una, la mà delsgermans Coen, visible en aquesta manera d’encarar la rudesa i una fugida perpètua del clímax, també en el fet d’usar l’actriu fetitxe del seu univers (Frances McDormand, que ens regala un personatge tan memorable com insuportable i macabrament tendre) o el seu músic de capçalera, Carter Burwell; la segona, l’aire d’inadaptació i decadència que recorda el pòsit literari del gòtic sureny, de la rudesa sostinguda de Cormac McCarthy —també adaptat pels Coen— a la normalitat monstruosa, i desemparada, de Carson McCullers. Les dues línies s’uneixen en aquesta culminació de petites proeses que és Tres anuncios en las afueras, una peça perfectament ben escrita, amb actuacions meravelloses —McDormand a banda, sobretot Woody Harrelson, capaç d’executar una coda magistral al seu True detective—, i que subverteix el drama per acabar sent una comèdia negra. O bé a la inversa.

Una mare ferida de mort que no renuncia a l’escarni salvatge per trobar l’assassí i violador de la seva filla, en un dels centenars de crims no resolts del món global actual. I encara que això signifiqui assenyalar la deixadesa policial o l’absurditat de l’actuació de la justícia. I d’això va la cosa, de la por —terrible— de no tenir respostes, de voler-les buscar i que s’escapoleixin dramàticament, de fer-se preguntes que acabaran en un cul-de-sac. De saber sobreviure a la decepció terrible de no tenir certeses, com si la vida fos això, sense remei. De la manera d’esquivar la responsabilitat de viure amb el dolor. I aquí, McDonagh demostra molt bon pols en la manera d’encarar els matisos dels personatges: rudes, sense naufragar pel metratge, amb codis de conducta que tenen coherència en cada acció, encara que tot plegat sigui una successió de tragèdies personals amb una empatia difícilment digerible. També, la capacitat del director per canviar de tons i de sortir, sempre airosament, del western més testicular a la venjança passada-pel-sedàs-chuk-norris. Del pes moral dels fets a la redempció de qui obra en pecat, d’acció i pensament.

No la deixeu passar: t’atrapa i et colpeja, et sedueix i et provoca calfreds profunds, et sacia l’intel·lecte i et devasta emocionalment. Tot en un. Qui en podria donar més?

 

Three Billboards Outside Ebbing, Missouri
Direcció: Martin McDonagh
Regne Unit, 2017
Durada: 112 minuts
Guió: Martin McDonagh
Música: Carter Burwell
Repartiment: Frances McDorman, Woody Harrelson, Sam Rockwell, Caleb Landry Jones
Gènere: Thriller, comèdia negra, drama

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.