Pintava en la foscor, sempre amb llum artificial, mentre els altres dormien. De petit, explicava Joan Ponç, els seus pares el tancaven en un soterrani totalment fosc, com a càstig. Que aquesta condemna a la nocturnitat hagi tingut una influència decisiva sobre l’univers creatiu de Joan Ponç seria, potser, demagògic. Perquè també hi ha l’absència d’amor paternal (“Dels meus pares no vaig rebre cap estimació”, diu a la seva Autobiografia); els crits angoixants d’una germana autista, tan ignorada com ell; i la influència de l’àvia: ella, l’única que l’estimava, li deia que els cruixits de les fustes velles eren “les ànimes dels morts, que volen parlar”. Tenint en compte que el negoci familiar era un guardamobles, Ponç es devia sentir dins d’una novel·la d’Allan Poe.
Sigui com sigui, l’estil que definirà tota l’obra artística de Ponç serà ple de màgia i elements onírics, amb tendència cap al costat més sinistre dels somnis.
Alguns d’aquests malsons es poden veure a Barcelona. En quatre galeries diferents, i durant poc temps, perquè algunes exposicions tanquen aviat. És el cas de la més gran, “Diàbolo. Joan Ponç”, que organitza i acull la Fundació Catalunya La Pedrera i que tanca el 4 de febrer per traslladar-se al Museu d’Art Modern de Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) on s’inaugurarà el 3 de març. Tanquen el 3 de febrer les exposicions de les galeries Joan Prats (“Joan Brossa. Joan Ponç”) iDolors Junyent Galeria d’Art (“Joan Ponç: Màgia i misteri”). La primera crea un diàleg entre dos artistes que van exposar en aquestes galeries, Brossa i Ponç, dos artistes condemnats a conèixer-se, segons Arnau Puig, que havia coincidit amb tots dos al grup Dau al Set en els anys 40: “Un temperament i tarannà de la dimensió del d’en Brossa gairebé estava obligat pel destí a trobar-se amb algú, en Joan Ponç, que baixava dels núvols”.
La quarta exposició, a la Galeria Eude, és “Don Quixot, Kafka i altres somnis” i mostra 12 aiguaforts de la sèrie Don Quichotte, del 1979; 25 aiguaforts del llibre d’artista Metamorfosis Franz Kafka -Joan Ponç del 1967 amb textos de J. Corredor-Matheos i quatre obres més de Ponç dels anys 70.
L’avantatge de la coincidència de diverses exposicions de Joan Ponç és que permet fer-se una idea del seu personalíssim estil a través del pas del temps, els escenaris i la diversitat de les tècniques: és possible reconèixer Ponç en obres pintades amb 40 anys de distància, siguin fetes al seu primer taller o al Brasil, sobre un tema lliure o pensant en el Quixot de Cervantes. S’aconsegueix d’aquesta manera que el nom de Joan Ponç tingui un reconeixement individual, més enllà de la seva pertinença al mític grup dels Dau al Set, que ha pogut enfosquir-lo parcialment.
La comissària de l’exposició de la Fundació Catalunya La Pedrera, Pilar Parcerisas, ho expressa així: “No diré que hem volgut desvincular-lo del Dau al Set però sí defensar-lo de manera individual. Perquè, des del principi, Ponç és destacat com un artista inigualable i incomparable a d’altres, amb un nom propi que cal reivindicar. Quan el 1946 els crítics ja diuen ‘Ponç és igual a Ponç’ ja estaven dient això. No s’assembla a ningú”.
No per això l’exposició de la Fundació Catalunya La Pedrera renuncia a assenyalar algunes influències, sobretot les expressament reconegudes pel mateix Ponç. L’exposició destaca la impressió que li va fer Cézanne des que va llegir la biografia d’Eugeni d’Ors. “Serà la meva estrella polar”, diu Ponç a la seva autobiografia: “Tinc el convenciment que la seva fidelitat a si mateix em va impregnar profundament, donant-me els ciments més sòlids de la meva existència; ensenyant-me que, davant d’una certa veu interior, tots els crits exteriors, per convincents que siguin, pertanyen al regne dels fantasmes”.
Pel que fa a la tècnica, Ponç destacava els ensenyaments del seu mestre Ramon Rogent —que estilísticament només és apreciable en la primeríssima obra— i de Joan Miró. L’exposició comissariada per Parcerisas presenta, per primera vegada, un Homenatge a Joan Miró on Ponç el retrata subtilment, a la dreta del quadre.
En un primer moment, Ponç tindrà influència sobretot de Rouault i les cristologies, però aquestes obres no són a l’exposició perquè Parcerisas ha preferit iniciar-la amb obres de “quan Ponç comença a ser Ponç, quan podem parlar ja del seu llenguatge original”. En aquesta època “hi ha influència de l’art primitiu, negre, egipci”, figures negres que podrien ser de Jean-Michel Basquiat —quinze anys abans del seu naixement.
Ponç coneix Joan Brossa i J.V. Foix i “comença a fer aquesta avantguarda, aquest surrealisme que després s’ha qualificat de màgic”. Ponç, segons Parcerisas, “sempre creu que la llum ve de dins, per això aquesta nocturnitat on veiem que és ell qui incorpora la llum”.
No coneixerà els futurs membres de Dau al Set fins el 1946, en la seva exposició als Blaus de Sarrià. Brossa, que també en serà membre, serà qui li presenti Cuixart, Tàpies i Tharrats, amb els quals crearà el grup artístic el 1948.
Són anys de molt bona relació entre tots. En l’obra de Ponç, diu Parcerisas, “surten paisatges més màgics, títols que són obra del mateix Brossa, personatges fantàstics (Fanafafa i Veribú), ruïnes (hi podem detectar la Sagrada Família, per exemple) i elements que tots dos reivindiquen: Gaudí, els daus, els escacs o elements geomètrics com diamants”, cons o esferes.
El pintor s’autoretratarà en moltes obres, però en aquesta època ho farà sobretot vestit d’arlequí. Com retratarà també la seva primera dona: “El Retrat de la Roser —descriu Parcerisas— és totalment nocturn: la vesteix d’arlequí, amb una faldilla de llunes i estels, sobre un escaquer i amb l’actitud d’un Crist romànic”.
Ponç es desvincularà del Dau al Set i marxarà al Brasil el 1951. “El grup era una estratègia de joventut, però quan passen els anys s’hi van afegint les parelles, la cosa es complica, i el 1951, després d’una exposició a la Sala Queralt, el grup es divideix. Llavors en Ponç decideix marxar al Brasil: potser perquè ho coneixia o perquè havia fet coses amb en Cabral de Melo”. Ponç se n’anirà amb cartes de presentació de Joan Miró.
Allà, per tal de mantenir una família cada cop més nombrosa —a la seva dona i el seu fill s’afegiran dos germans i una tieta—, Ponç crea una escola d’art, L’Espai. “És un moment angoixant per a ell, durant el qual fa unes natures mortes estranyes, amb agulles i tot molt punxegut”, diu Parcerisas. En un viatge a la selva, Ponç és atacat per tot d’insectes que gairebé se li mengen el fill i, a ell, les cames”. Això provocarà un problema de diabetis, que l’obligarà a tornar a Catalunya. A partir d’aquí, la malaltia provocarà problemes greus de visió, que acabaran en un glaucoma. Una altra vegada l’amenaça de la foscor.
Després d’una època centrada en les figures geomètriques i la llum (llums, fars, etc.), el Ponç que tem la ceguesa començarà a autoretratar-se amb els ulls molt grans o com un crani tallat a l’altura dels ulls.
Malgrat això, Ponç iniciarà, al costat de grans obres de la sèrie Fons de l’ésser, una sèrie de miniatures amb sorprenent detallisme, les Capses secretes. Tan màgiques com tota la seva obra.