Els crítics

Jordi Llavina: «La forma em permet no despistar-me més del compte»

Jordi Llavina (Gelida, 1968) matisa el pessimisme contingut en 'Matí de la mort', l’anterior llibre, amb l’itinerari vital i poètic articulat en 'Ermita'. Un passeig articulat per 1.400 octosíl·labs i bressolat pel paisatge i els records que suscita la pujada a  l’ermita de Sant Pere del Puig, un indret fotografiat per a l’ocasió per Josep Massana.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

—Hi ha un punt de connexió amb Matí de la mort: la mirada evocativa i introspectiva. El balanç.
 

—Sobretot això, fer balanç. Amb Matí de la mort hi una certa continuïtat, el que passa és que Ermita és més esperançat, hi ha una diferència important. 


—Anava per ací la cosa: la mirada llòbrega de l’anterior llibre troba un punt d’equilibri en Ermita, una mica de llum.


—Per descomptat. Segurament perquè Ermita és un poemari localitzat en un lloc de llum, molt agradable, on jo passo moments molt plaents. És curiós, però en la mesura que em vaig fent gran, quan tot hauria de ser més fosc, tinc la impressió que en aquest exercici de sospesar les coses intento que hi hagi més llum.


Ermita és un llibre amb espais per al lirisme i el joc amb la paraula, però és fonamentalment narratiu.


—Sí. Més que no pas un llibre, és un poema narratiu dintre del qual hi ha parts molt líriques i altres de més descriptives i narratives. La intenció era justament agafar una mena de fil, una passejada ascendent a un lloc real, un petit turó des del qual es pot albirar tot el Camp de Tarragona, per anar desenrotllant una sèrie de temes que per a mi són fonamentals.

  
—A banda d’això, hi ha un diàleg amb la tradició i amb la mateixa obra de Jordi Llavina. Ermita és un resum de la seua poètica?


—El diàleg amb la tradició és evident, perquè aquesta estructura del passeig no és original. Però també hi ha diàleg sobre la mateixa tradició, perquè hi ha Llull, l’Alcover i una sèrie de poetes de la nostra tradició que van apareixent. Això del resum no ho veig clar, però crec que tot llibre pot acabar sent un diàleg amb u mateix, sobre tot el que ha fet. Per a mi, aquest és un llibre important, com ho va ser Vetlla. Aquell era també un poema narratiu, però tenia un fons una mica més amarg. En tot cas, l’un i l’altre, Vetlla i Ermita, poden ser vistos com a moments de la vida moral d’un home que sóc jo.


—Ho deia també perquè un altre llibre anterior, Contrada, es construïa a través de sonets. Ermita, així mateix, té uns límits mètrics, en aquest cas els versos octosíl·labs. Què aporta la disciplina mètrica a la seua poesia?


—Per a mi és important la forma, fins i tot la tradició, que hi hagi una mena de guies. En el fons, la poesia el que ha de fer és cantar i tenir un ritme. I el ritme pot venir per mitjans diferents, per la mètrica o per un altre tipus de recursos. Però ja m’hi sento còmode. I en aquest cas, encara més, perquè es tracta d’una forma molt marcada, un poema llarg amb un sol metre. Això em permet la narrativitat que deies i que en Contrada era impossible: en un sonet has de ser resolutiu, no pots ser narratiu. Però en tot cas, la forma em permet no despistar-me més del compte.


—Hi ha en el passeig dues vessants, la del paisatge i la dels records. En la línia evocativa hi ha una imatge preciosa, la del nadó que busca el límit del bressol, com si foren els límits de l’úter matern.


—Per a mi són versos molt importants en aquest llibre, probablement els més importants, que sorgeixen d’una experiència real del meu fill, que tirava el cap endarrere perquè volia sentir la seguretat del límit. M’era més fàcil a partir d’aquí fer el salt metafòric sobre l’assaig de llenguatge, del que es pot dir i no es pot dir. 


—Hi ha un altre vers que em sembla significatiu, amb una forma com de dita popular: “Vida que es pon, mort que matina”.


—La vida nodreix la mort, això és essencial per a mi. Una de les cordes tenses del llibre és aquesta fugacitat, de la qual tots som conscients. Però la poesia subratlla encara més la fugacitat i el valor de la vida: una vida limitada, contingent i exposada. Sempre. Ens trobem que la mort matina més del compte, sí.

Ermita
JORDI LLAVINA
Epíleg de Mònica Miró
Meteora, Barcelona, 2017
Poesia, 101 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.