Un dia de setembre de l’any passat, Sergio Zigliotto va emprendre el camí cap a l’Himàlaia per escalar el cim del Manaslu, la vuitena muntanya més alta de la Terra, amb 8.163 metres. Al voltant de la una de la matinada, l’italià se’n va anar del campament, a 700 metres per sota del cim. Caminava per l’obscuritat costa amunt, a través de neu i gel. Aleshores, van començar els deliris d’altura.
“A lesdues hores estava convençut que caminava per un bosc”, recorda. “Vaig passar per refugis. De sobte, vaig sentir trons forts”. Tot i que el cel era clar i estelat, l’alpinista va veure llamps. “I estava molest per tot el qui era prop de mi: no em va traure la por”.
Zigliotto descriu els símptomes d’una psicosi per culpa de l’altura. Els alpinistes que pugen a més de 7.000 metres sovint informen sobre percepcions distorsionades. Uns investigadors de la Universitat d’Innsbruck i del centre d’investigació Eurac a Bozen ho han investigat. Els metges van analitzar 83 testimonis d’alpinistes. Van concloure que aquell qui al·lucina a gran altitud no està necessàriament malalt o boig. De retorn cap avall de la muntanya tot torna a estar en ordre, generalment.
“Ens les hem de veure amb psicosis temporals en persones que, fora d’això, estan completament sanes”, comenta Katharina Hüfner, neuròloga i psiquiatra a la Universitat d’Innsbruck. Si els alpinistes es queden allà dalt durant molt de temps, els símptomes psicòtics podrien durar moltes hores, o fins i tot dies.
A la majoria de persones, les estades a gran altura els causen problemes físics. Dos terços de tots els qui passen la nit a més de 4.000 metres pateixen el mal de muntanya. La baixa pressió d’oxigen confon el sistema de control del cos. El cervell anuncia la necessitat d’oxigen. Per accelerar el transport del gas vital, la pressió arterial augmenta. Però com que l’aire de muntanya conté poc oxigen, aquesta manca no se soluciona: el cor es va accelerant. En algun moment es produeix tanta pressió en els vasos que el sèrum sanguini es comprimeix al pulmó. Al cervell també n’acumula, de sèrum. Les repercussions poden ser mal de cap, nàusees, al·lucinacions, quasi coma i mort.
El que descriuen ara Hüfner i els seus companys es diferencia, no obstant això, del temut edema cerebral d’altitud. Segons el resultat, els sentits es comporten de manera anormal en muntanyes altes fins i tot sense tenir mal de muntanya. El cervell fa creure als alpinistes que senten olors, veus o sorolls familiars. Però més sovint es descriu el “fenomen del tercer home”, diu Hermann Brugger, director de l’Institut de Medicina d’Emergències en Muntanyes al centre d’investigació Eurac a Bozen: “Els alpinistes tenen la sensació que hi ha una altra persona present.”
Com “Jimmy”, un acompanyant imaginari de l’alpinista britànic Jeremy Windsor. “Me’l vaig trobar per primera vegada en un camp nevat i gelat on rugia el vent dalt de la cresta sud-est del mont Everest”, relatava Windsor després de l’experiència de l’any 2008. “Ens vam saludar breument, poc més d’un sord “hola””. “Estava segur que podia veure com es movia Jimmy de manera lleugera en l’obscuritat”, continua. Van intercanviar “algunes paraules encoratjadores”.
És típic d’una psicosi d’altura: “Siguin positives o negatives, les al·lucinacions estan sempre vinculades a emocions”, comenta Brugger. El tercer home anima, infon por o dóna mals consells. El metge i alpinista eslovè Iztok Tomazin en pot informar. El desembre de 1987 va pujar el cim de l’Himàlaia de 8.167 metres d’altitud, el Dhaulagiri. Ja debilitat i congelat, durant el descens Tomazin va perdre el seu company d’alpinisme davant dels seus ulls. “Les al·lucinacions van començar poc després d’estar separats”. “Hi havia gent que va baixar amb mi”, pel camí discutia amb ells. La situació es va tornar perillosa, mortal i tot, quan de sobte es trobava a la vora d’un precipici amb un pendent de 2.000 metres. “Amablement i enèrgicament” els acompanyants li van donar consells: “Bota, i en uns segons estaràs en un lloc pla i segur”, li deien a l’orella.
“Així que allí estava jo, preparat per botar perquè les veus quasi m’hi havien convençut”, conta Tomazin. El va salvar un pensament: “Què passarà si no és veritat? Moriré!”. Com a prova, Tomazin va botar dos metres avall a un cingle. El dolor en xocar el va fer tornar a la realitat. Va trobar el camí correcte i va tornar sa i estalvi.
Així de perillós pot ser el deliri a la muntanya. Al mateix temps, l’experiència de Tomazin indica possibles causes d’aquests deliris als cims. “Estava extremadament esgotat, congelat i confinat en un terreny difícil”. “Trobava a faltar un lloc calent, segur”. Era una il·lusió? Els investigadors es poden imaginar una combinació de causes diverses. Es requereix aïllament i incomunicació social, estrès extrem, por, fam, set i fred, però sobretot una falta d’oxigen al cervell. “Els alpinistes extrems tenen un contingut d’oxigen en la sang. Els metges de cura intensiva de seguida em prendrien mesures de reanimació”, assegura Brugger. En aquells moments, determinades zones del cervell ja no treballaven com cal.
“Els alpinistes es troben tant físicament com psíquicament en una situació excepcional extrema”, explica Hüfner. Sovint, els episodis també apareixerien en situacions que posen en perill la vida, com per exemple en perills greus d’allaus o caigudes imminents. Molts alpinistes narren que, pel que sembla, en tals situacions abandonen el seu propi cos. “Sentia com m’enlairava i volava a molts metres d’altura; la sensació d’estar allà dalt era tan real com la sensació de trobar-me en la roca i d’aguantar la corda”, contava un alpinista entrevistat el 1999 per un equip d’investigadors. Un altre mencionava una “sensació buida”, una “buidor marcada” del mateix cos.
O l’experiència del polonès Wojciech Kurtyka, redactada per Bernadette McDonald al llibre Alpinisme per a la llibertat: Kurtyka volia travessar amb l’austríac Robert Schauer la paret oest escarpada del Gasherbrum IV, un cim de 7.925 metres d’altitud en la serralada Karakorum d’Àsia central. El primer ascens es mostra extremadament difícil. Va costar sis dies escalar la paret de 2.500 metres. Els alpinistes van arribar completament esgotats als últims camps nevats per sota del cim. I aleshores el temps també canvià.
“Les condicions a mig camí del deliri venien i se n’anaven quan la manca d’oxigen i la deshidratació absorbien la vida dels cossos esgotats”, escrivia McDonald, “tots dos alpinistes van entreveure un fantasma funest a la muntanya.” Quan les allaus els van passar per dalt, Schauer va pensar que “el tercer home intentava fer-los caure de la cornisa cap a la profunditat”, escriu McDonald. Prop de la mort, tots dos van començar el descens. Una sàvia decisió. Les al·lucinacions de Schauer van prendre un gir sorprenent: “Es va retrobar en una multitud agitada, tots emetien calor”, narra McDonald, “va entrar en un supermercat on va tastar les salsitxes més exquisides; després es va traslladar a un restaurant elegant de la seva ciutat natal, Graz, on va menjar un rostit de porc suculent i cruixent amb pa untat de mantega”.
Kurtyka, al contrari, “va inclinar el cap al costat i es va esforçar per escoltar els sorolls que, segons ell, eren sens dubte els d’una melodia coneguda cantada per Barbra Streisand”. “Una vegada baix, les aparicions es van aturar”, conclou el testimoni de McDonald. Kurtyka i Schauer van sobreviure, potser precisament per les al·lucinacions. Però això és més aviat l’excepció afortunada, segons creuen els metges de muntanya. En la majoria dels casos la psicosi d’altura augmenta el risc, assegura Hüfner: “Probablement hi ha molts accidents provocats per psicosis que mai no sabrem, perquè acaben sent mortals”.
.JPG)
Per entendre millor el fenomen, els metges planegen ara un estudi a Nepal, just al mont Everest. Els metges de la Clínica Mèdica del Campament Base a l’Everest a 5.000 metres d’altitud han d’entrevistar els escaladors sobre les seves experiències després d’haver tornat des de la muntanya més alta de la Terra. El projecte començarà a la primavera. Hüfner s’espera resultats que també podrien conduir a una millor comprensió de malalties psiquiàtriques. Però la metgessa vol, sobretot, aportar esclariment. “Els alpinistes haurien de ser conscients d’aquests fenòmens i els símptomes que provoquen”, comenta. “Seria preferible no deixar decidir a la muntanya a qui té una psicosi”. I recomana no perdre de vista els companys allí dalt.
La importància que pot tenir aquest consell, la mostra el resultat del guia de muntanya Hajo Netzer al Nanga Parbat de 8.126 metres d’altitud a l’Himàlaia de l’oest. A 7.100 metres Netzer havia muntat la petita “tenda per a llocs alts” que compartia amb tres alpinistes més. A mitjanit va notar que la companya de tenda espanyola havia desaparegut.
“Inevitablement, vaig sortir de la tenda per buscar-la”, conta Netzer. La va trobar fora, “completament absorta en el seu treball”, que consistia a apilotar “boles de neu amb les mans nues en aquella nit freda”. “Em va explicar que havia de construir vàters per a dones”, escriu Netzer. “Els seus arguments no em van convèncer, i la vaig tirar de nou cap a dins de la tenda calenta amb certa violència.”
*Traducció de Mar Sanfèlix