Sovint l’espectacularitat del Pirineu eclipsa la presència de la seua antesala que ha quedat injustament associada a una terra de pas. Des de fa uns anys, ha calgut treballar per a fer valdre els atractius del Prepirineu i situar-lo, amb un notable esforç, en el mapa turístic de Catalunya. En els propers dos capítols que fem a motor, explorarem bona part d’aquest territori, amb alguna incursió a l’àrea pirinenca. En el present fascicle, racons i indrets remots de la Garrotxa, el Ripollès i el Berguedà, que enllaçarem, en una segona part, amb el Solsonès, l’Alt Urgell, el Pallars Jussà i la Noguera. Serà un viatge llarg per algunes de les carreteres més atractives i solitàries de la Catalunya de muntanya.
Iniciem la ruta a Olot. Abans d’engegar, és gairebé obligatòria una visita al seu centre urbà, al Museu de la Garrotxa, que conté les millors teles de l’Escola Paisatgística d’Olot —i alguna pintura ineludible, com La càrrega, de Ramon Casas—, i també a la fageda d’en Jordà. Podrem dedicar un temps al Croscat i al Montsacopa, dos dels volcans més característics del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa i a algunes colades de lava, com les de Sant Joan les Fonts, situat a les portes d’Olot.
Eixim d’aquesta vila en direcció nord, per l’antiga carretera que passa precisament per Sant Joan les Fonts. Aviat arribem a Castellfollit de la Roca. El poble ha urbanitzat una cinglera basàltica i s’hi manté a sobre, amb aplom, estàtic. La primera filera de cases presumeix d’una arriscada situació sobre el buit. La perspectiva més vertiginosa l’obtindreu des del peu de la paret rocosa, vora el riu Fluvià. Per a aconseguir-ho, caldrà que deixeu el vehicle al poble i feu un breu recorregut a peu. Des de la plaça Nova, seguiu pel carrer Major. Aviat trobareu l’església, i abans d’aquesta un camí empedrat —hereu de l’antiga Via Ànnia, d’origen romà, que unia el Ripollès i la Garrotxa amb la Via Augusta— que amb un grapat de ziga-zagues i un petit pont romà us deixarà a la vora del riu. Arribats a una passarel·la de fusta, caldrà que gireu la mirada i contempleu l’espectacle mineral.
Romànic de muntanya
El viatge continua per la GIV-5221, en direcció a Oix i Beget. El traçat serpenteja acusadament, sense ni un pam recte. La complexa orografia de l’Alta Garrotxa es tradueix en un caos de muntanyes, valls profundes i una massa boscosa impenetrable. La vida humana es dispersa, concentrada en masies aïllades suspeses en aquest paisatge feréstec i en algun nucli de població d’una discreta consistència. Transitar per aquest espai es fa lent i costós; obligatòriament contemplatiu.
Oix s’assenta als peus de la riera homònima, disposa de diversos serveis i fa de preàmbul del cataclisme geogràfic descrit en les línies precedents. Un conjunt de llaçades permeten a la carretera guanyar altura de manera impetuosa; el paisatge es torna inquietant, hermètic. La carretera s’estretix.
Beget obliga a fer-hi parada. Ha esdevingut destinació turística, i no sense raó: a la seua fesomia pètria, de carrers empedrats i d’una sòlida arquitectura de muntanya, cal afegir-hi algun pont romànic i una església, també romànica, dedicada a Sant Cristòfol. Tot plegat, proporciona l’estampa d’un poble medieval compacte, calculadament pessebrista.
Després de resseguir durant tres quilòmetres la riera de Beget, la carretera torna a enlairar-se, assoleix Rocabruna, de tint rogenc, el coll de la Boixeda i,, finalment la carretera C-38, que connecta el Ripollès amb el Vallespir, a la Catalunya del Nord, a través del coll d’Ares. Aquest pas transfronterer va ser espectador, durant els primers mesos del 39, de l’exili d’unes 100.000 ànimes que fugien de les tropes franquistes en l’últim acte de la Guerra Civil espanyola. A banda d’un monument en record de l’èxode, podreu reproduir-ne l’itinerari per l’anomenat Camí de la Retirada que des del coll d’Ares davalla fins a Prats de Molló.
El nostre viatge segueix cap a Camprodon, que és punt de parada obligatòria. Difícilment trobareu el poble sense la presència del turisme al voltant del pont medieval, del monestir de Sant Pere, origen de la població, o bé deambulant pels majestuosos passejos de la Font Nova i Maristany, amb la seua concentració de residències d’estiueig modernistes de principis del segle XX. Hi ha qui visita el museu dedicat al compositor Isaac Albéniz, fill de la vila, i qui compra deliciosos embotits i galetes locals.
Des de Camprodon podríeu remuntar el Ter fins a la seua capçalera, a l’estació d’esquí de Vallter 2000. És una marrada opcional que us permetrà tastar els paisatges d’alta muntanya del Parc Natural de les Capçaleres del Ter i el Freser (vegeu «L’Escapada, 3»).
Continuem el viatge al fil del Ter, aigües avall. A l’eixida de Camprodon, sobre el marge esquerre de la carretera, un parell de búnquers recorden quan Franco decidí blindar, durant la postguerra, tot el Pirineu amb una línia defensiva —la Línia P— que havia de comptar amb 10.000 punts de defensa, dels quals es van construir uns 6.000. Aviat arribem a la colònia Estabanell i abandonem la carretera. Un camí asfaltat s’enlaira impetuosament, amb pendents que superen el 13%. Penetrem en el vessant meridional de la serra Cavallera. El Ter circula uns centenars de metres per sota dels nostres peus. Ací dalt tot és tranquil·litat, alterada només per les esquelles del ramat. Si viatgeu amb autocaravana, eviteu aquesta alternativa, ja que resulta massa estreta i compromesa: haureu de continuar per la carretera principal fins a Sant Joan de les Abadesses, des d’on podreu enllaçar de nou amb l’itinerari.
El camí que ens guia per la serra Cavallera arriba a Ogassa. El poble conserva el record de la mineria i del seu patrimoni associat. L’extracció de carbó s’inicià al segle XVIII i va donar treball als habitants de la zona fins al 1967. Les mines propiciaren, a més, l’arribada del ferrocarril al Ripollès el 1880, una infraestructura que ha canviat actualment els combois ferroviaris per una legió de ciclistes i passejants al llarg de l’anomenada Ruta del Ferro i el Carbó, una via verda que uneix Ogassa amb Ripoll.
Ripoll, bressol de Catalunya
D’Ogassa a Sant Joan de les Abadesses hi ha quatre quilòmetres d’una baixada marcada. Sant Joan de les Abadesses s’assenta als marges del Ter. Un pont medieval, el pont Vell, rep el viatger. La seua imatge resulta esveltíssima, amb una arcada principal de 33 metres de llum. Travesseu-lo: no hi ha millor manera d’accedir a peu a la vila i a la seua joia de la Corona: el monestir, fundat el 887 per Guifré el Pilós per albergar una comunitat de monges benedictines. El cenobi va ser l’únic femení fins a mitjan segle X, vinculat al de Santa Maria de Ripoll, que s’ubicava a una desena de quilòmetres. Aviat hi arribarem.
La carretera que mena a Ripoll fluidament és ampla i de fàcil conducció. La història s’ha encarregat de promocionar la població com el bressol de Catalunya, i no va desencaminada. El monestir de Santa Maria de Ripoll va ser fundat l’any 880 pel comte Guifré el Pilós, el qual li va atorgar un notable poder polític, social i cultural, fent d’ell un element clau en el procés de formació de Catalunya. Descobrir el monestir, amb les tombes comtals, la portalada monumental i tot el seu programa iconogràfic, i el claustre; visitar, a la mateixa plaça, el Museu Etnogràfic, i als afores la farga Palau, memòria de la tradició local de la forja, són indefugibles quan hom s’atura a la capital del Ripollès.
Des de Ripoll posarem rumb a la comarca veïna del Berguedà, i ho farem per la carretera que voreja el vessant meridional de la serra de Catllaràs. Una cinquantena de quilòmetres i una infinitat de revolts separen les dues poblacions. Val a dir, però, que el paisatge és magnífic: una barreja sublim, compensada, de muntanya, camps, ramats, pobles i llogarets. Se succeeixen les Llosses, Borredà i Vilada, i entremig masies ací i allà, i alguns nuclis menors, com Santa Maria de Matamala.
A les portes de Borredà, una carretera ínfima enfila cap al nord, salta l’anomenat collet de Marcians, al cor del Catllaràs, i assoleix Sant Jaume de Frontanyà, que, amb una trentena d’habitants, va ser considerat fins al 2018 el municipi més petit de Catalunya. Des d’aquella data, li ha pres el relleu Gisclareny.
Borredà és un poble de vida animada i amb una dilatada oferta d’establiments d’hostaleria i restauració. Botigues de queviures proporcionen formatges i embotits de la zona per a paladars sensibles.
A pocs quilòmetres hi ha Vilada, la darrera de les poblacions abans d’assolir Berga, final de trajecte. Vilada visqué del tèxtil, fins que la crisi del sector la posà contra les cordes. En l’actualitat, se centra en el turisme i treu partit de les alegries aquàtiques que proporciona, quan els nivells de l’embassament ho permeten, el pantà de la Baells, on podrem fer un últim recés abans de finalitzar aquest primer acte del periple prepirinenc.
MAPA I TRACK
Feu clic sobre el logo de Wikiloc de la imatge per a descarregar el track.
GALERIA D'IMATGES, ací.