-El seu nom és Elizabeth Zandile Tshele. D’on ve el seu nom de ploma, NoViolet Bulawayo?
-Jo necessitava un nom que tingués força lingüística i que signifiqués alguna cosa des del punt de vista personal. Bulawayo és la meua ciutat. Jo vaig viure als Estats Units abans de poder tornar a casa. Per tant, era una manera de connectar amb la meua terra natal. Violet és el nom de la meua mare, que va morir quan jo tenia 18 mesos i ningú l’ha mencionat mai. Aquesta era la meua manera de retre-li homenatge.
-I el No de NoViolet?
-No, en el meu idioma, significa «amb». Per tant, és «amb Violeta», amb la meua mare. Sempre.
-Quina és la seua llengua?
-El ndebele, que és un dialecte zulu que es parla a Zimbàbue i també a Sud-àfrica.
-Aquesta és la llengua materna? L’anglès era la llengua de l’escola.
-Sí, el ndebele és la meua llengua materna i l’anglès, la llengua oficial en l’ensenyament.
-Al llarg del llibre fa servir molt sovint Tholukuthi, una paraula que utilitza en contextos on el lector pot intuir-ne automàticament el significat. Tholukuthi és una paraula en ndebele?
-Efectivament. També és una paraula que utilitzen molts narradors, molts contistes. Jo la faig servir com a celebració de la llengua. Per celebrar la cultura ndebele, volia donar-li un lloc en aquesta novel·la.
-La novel·la és sobretot la història de Robert Mugabe, el dictador que va governar Zimbàbue entre el 1987 i el 2017, i la de l’home que va fer un cop d’estat contra Mugabe, Emmerson Mnangagwa. Per què va decidir traslladar aquesta història política a una mena de faula on els protagonistes són animals?
-Perquè els animals em donaven la llibertat de contar una història —que de bon començament jo pensava que seria de no-ficció— i posar-li la meva empremta, una empremta que la canviaria i que esperava que li donaria vida. Quan es converteix en una història d’animals, pot passar arreu del món i li donava una perspectiva més àmplia.
-Els animals li permetien explicar coses que no es podien explicar amb personatges humans?
-Exactament: coses que haurien estat molt difícils d’explicar, o de dir, i coses que haurien estat massa estranyes de dir. Una cosa interessant pel que fa a les tiranies, a les dictadures, és que hi ha un cert nivell d’absurditat i ridiculesa que em semblava difícil explicar amb personatges humans.
-I els animals no ho fan encara més absurd?
-Pots amplificar l’absurditat: tot esdevé més estrany, però alhora també és més reconeixible. La gent que llegeix el llibre pot dir: «Ja sé què m’estàs explicant, ja veig per on vas».
-Diu que va començar el llibre que volia fer una història de no-ficció. Per què va canviar d’idea?
-Jo em vaig despertar, el novembre de 2017, amb un cop d’estat. El primer pensament va ser: «Això és un moment històric i l’he de documentar». Tanmateix, en intentar explicar tot el procés polític a Zimbàbue em vaig adonar que la història era més gran que no pas els personatges del moment. Tenia la història d’un país, la història d’una nació, i calia que parlaren també personatges als quals normalment no els donem veu. Si em quedava en Mugabe i Mnangagwa, i la resta d’actors polítics, no tenia prou veus.
-Dona veu a molts ciutadans i això es reflecteix també en un estil coral sovint: en algun cas a través de piulades de Twitter, en altres amb pensaments dels ciutadans que han anat a una manifestació, etc. És també per fer un collage de l’opinió dels ciutadans de Zimbàbue?
-Totalment. Em semblava molt important fer-ho d’aquesta manera si havia d’explicar la història d’un país. Perquè en un país hi ha molts actors grans i petits. Per apropar-me a diverses perspectives, havia de crear aquests moviments; això em permetia reflectir un ventall ampli de la societat.
-Explica molts detalls de les relacions entre Mugabe i el seu vicepresident Mnangagwa, que després el traeix. S’ha documentat per explicar-les a fons?
-Era una relació molt pública. De fet, la història de la nació acaba sent com la història d’una família. Jo no havia conegut mai cap altre president que Mugabe. I Mnangagwa havia estat al poder la major part del temps de la dictadura de Mugabe. Acaba sent com una família que coneixes molt bé. Per tant, no havia de fer tanta recerca. La tragèdia de la seua relació era molt pública.
-Com una família reial?
-De manera molt decebedora. Perquè després del cop d’estat pensàvem que Mnangagwa tindria, com a mínim, el seny, l’enteniment i la decència de fer les coses diferents. Però va ser Mugabe 2.
-Una dictadura nascuda d’una dictadura anterior és encara pitjor que l’original?
-Depèn de les circumstàncies. El que hem après és que és difícil canviar de rumb. Una dictadura, evidentment, va acompanyada de repressió i violència. Hi haurà gent que et dirà que Mugabe era millor. Jo crec que era més intel·ligent, però no necessàriament millor. Al capdavall, estàs comparant verins. Tots dos et maten.
-Quan diu que un dia de novembre de 2017 es desperta amb un nou cop d’estat, vostè on era? A Zimbàbue o als Estats Units.
-Jo estava vivint a Oakland, a Califòrnia. I com molts habitants de Zimbàbue que vivim fora del país me’n vaig assabentar i ho vaig viure a través de les xarxes.
-I després va poder tornar-hi?
-Sí, és clar, necessàriament havia d’estar sobre el terreny; havia de sentir el Zimbàbue post Mugabe; necessitava escoltar la gent; tocar; olorar el país durant aquest període que, en principi, semblava una transició esperançadora.
-És evident que el fet que siguen animals li dona opció a fer jocs de paraules que fan la narració més sorprenent: «guardaven algun as sota la cua» en comptes d’un as a la màniga, per exemple. Li ha permès jugar amb la literatura?
-Sí, és un joc. El que faig inclou una bona part de creativitat artística. Em va agradar molt el repte. Però per mi també era fàcil, perquè vaig créixer amb una àvia que explicava moltes històries d’animals. Per tant, quan vaig començar, recordava la meua àvia contant i creant històries increïbles.
-De fet, hi ha algunes frases que es van repetint sovint i que recorden les històries orals: «Fins els bastons i les pedres sabien...», «Els que saben de què va la cosa van dir que...», etc.
-Sí, és un casament entre el folklore i la literatura. Per mi, com a creadora, era important perquè em permetia aquest encreuament de dues tradicions que tenen molt a veure amb la meua identitat creativa.
-Per això la novel·la recorda en part contes, faules i històries orals: capítols curts, aquestes frases...
-Sí, hi ha folklore i literatura, i també una part que té a veure amb l’era de les xarxes socials que ens ha tocat viure: Twitter, WhatsApp... Aquí les històries s’han compactat. Jo volia crear una novel·la que també estigués retent homenatge a aquestes formes de comunicació.
-Ha assignat les persones a unes espècies o altres per motius objectius. Els dos presidents, el Vell Cavall i el Salvador, són tots dos cavalls; els militars tots són gossos...
-Vaig mirar per sobre les característiques d’alguns animals. Per als gossos era evident que havia de buscar uns personatges relacionats amb el seu físic. Per als personatges amb poder havia de buscar la part més física dels animals de granja: vaig triar els cavalls perquè no només són els més forts sinó que se’ls pressuposa també una certa noblesa. Després hi havia animals que volia que fossin una sorpresa. La Destí, per exemple: les gallines són animals petitons, però tenen un paper important a la granja. Pensava en els ciutadans que, davant de governs difícils o autoritaris, ens sentim moltes vegades molt petits o indefensos, i em servia per reflectir que la resistència pot venir de qualsevol de nosaltres: el canvi el pot provocar qualsevol.
-Heu canviat els noms i Mnanagagwa, per exemple, a la novel·la es diu Tuvy (Tuvius Delit Shasha). Tenen algun significat en ndebele que desconeixem?
-(Riu) Ric perquè no sabeu què vol dir tuvy, però ho dieu molt bé. Tuvy vol dir ‘merda’.
-Ahà...
-Però vaig haver de buscar un nom que es pogués escurçar en tuvy. Evidentment, és una picada d’ullet a la gent que entén el meu idioma.
-I el nom del país, Jidada, vol dir res?
-No, Jidada és un nom inventat. M’agradava com sonava. És curiós perquè tinc amics de Zimbàbue que ja em diuen: «A veure quan vens a Jidada».
-Hi ha diversos capítols que estan escrits en primera persona del plural. Per fer parlar el poble?
-Sí, són capítols on la veu és col·lectiva. Estàs fent cua i sents la gent que parla amb veus diferents i que va fent comentaris.
-La novel·la s’ha publicat a Zimbàbue?
-No existeix una edició a Zimbàbue, però la gent hi pot comprar l’edició britànica.
-Ha tingut problemes per la crítica que fa al govern?
-És una mica complicat. No és que hi hagi una censura pública com a tal, però el llibre és molt antigovernamental. A la primera presentació que vam fer de la novel·la allà la gent va començar a demanar-me si no tenia por que m’arrestessin. Fins aquell moment no n’havia tingut, de por, però al final te’n fan agafar. El fet és que fins ara no he tingut problemes.
-Es va inspirar, com sembla a primera vista, en La rebel·lió dels animals d’Orwell?
-Sí, i tant. Perquè la història de Zimbàbue és la història d’una revolució i arriba un moment que aquestes històries esdevenen universals. Evidentment, Orwell no pensava en Zimbàbue, però el 2019 a nosaltres ens semblava un llibre que parlava del nostre país. La veritat és que és un llibre que tota una generació vam haver de llegir, perquè, com a antiga colònia, la nostra educació es basava en el sistema britànic. Després de la tragèdia del 2017, tothom que havia llegit el llibre parlava en codi fent servir elements de La rebel·lió dels animals. Per tant, no només em va inspirar a mi. Va tenir impacte en diverses generacions del país.
-I quins altres autors o novel·les l’han influït més, en el seu estil o en aquesta novel·la en concret?
-Novel·les polítiques. Moltes d’elles sobre dictadures o tiranies, com En attendant le vot des bêtes sauvages (1998) [Esperant el vot de les feres, Ed. 62] d’Ahamadou Kourouma i Wizard of the crow de Ngugi wa Thiongo. Però, en una dictadura així, la vida mateixa et posa a l’abast de la mà molt material per escriure.