Acompanyar uns agents de policia mentre patrullen una ciutat és una idea que s’ha fet tantes vegades i tan bé en moltes sèries que costa de creure que es pugui tornar a fer i que el resultat no només valgui la pena si no que sigui una de les sèries de l’any. Però aquest és exactament el cas de Blue Lights, una sèrie estrenada recentment a Movistar+ que hereta la mateixa estructura del clàssic Canción triste de Hill Street i que en els últims anys hem vist replicada a sèries com The Shield, Southland, The Responder o La fina línia blava. És un gènere prolífic en el món de les sèries pel que té de quotidià acompanyar uns personatges en el dia a dia de la seva feina, episodi a episodi, des de casa, seguint múltiples trames alhora. I perquè ens permet entrar en un món que com a espectadors desconeixem. Les millors sèries del gènere són les que saben treure partit de totes dues característiques. I Blue Lights sembla ser perfectament conscient d’aquests dos punts forts, que és on posa més èmfasi. La sèrie té com a protagonistes tres agents en període de proves, als quals seguim en una crònica del seu dia a dia on no es deixa res, i que inclou moments de gran tensió i escenes d’acció potents però també converses davant la màquina de cafè. I un escenari, a Belfast, on volem entrar per palpar com és la relació a Irlanda del Nord amb l’autoritat, representada pels policies.
La sèrie separa els protagonistes, que són de la policia nord-irlandesa, de la policia secreta, davant dels quals fins i tot els agents titulars tenen reserves ja que no poden interferir en les seves activitats. El fet que la sèrie no tingui por de ser política, malgrat que és una sèrie policial, la fa més arriscada i valenta que la majoria d’altres propostes del gènere, i també s’entén més la pressió que recau sobre els agents als que seguim. En certa manera, es troben entre l’espasa i la paret i amb les mans lligades en molts casos. La sèrie destaca per la sensibilitat cap als components socials de la delinqüència, cosa que l’emparenta amb Happy Valley. De fet, en tots dos casos es tracta de la mirada d’una dona, ja que el personatge de Blue Lights que mira la feina policial des d’aquesta perspectiva és també una treballadora social, d’edat similar, que ha deixat la seva carrera per intentar entrar al cos de policia. L’interpreta Sian Brooke, a la que vam veure fa poc a House of the Dragon, i que transmet molt bé la necessitat del personatge de conciliar la seva manera d’entendre els conflictes socials amb la nova feina.
La seva mirada és la que mana en el relat de la sèrie, que és eficaç a l’hora de presentar situacions on fer el que teòricament és correcte no sempre és la millor idea. És en aquests moments on la sèrie treu més el múscul amb escenes d’acció que la podrien emparentar amb Line of Duty. Però en general Blue Lightsdefuig l’adrenalina i opta pel retrat de la tensió, que és permanent durant les patrulles. La relació entre els diferents personatges, que passen moltes hores junts en un espai tan petit com un cotxe i compartint situacions difícils, és l’eix vertebrador de la sèrie i el que et fa sentir en última instància que formes part de la seva jornada perquè en comparteixes la intimitat, els dubtes, les pors. Al final, això és al que ha d’aspirar una sèrie: involucrar l’espectador en la vida dels seus personatges de tal manera que pateixis per ells i vulguis saber què els espera al proper episodi. No és fàcil d’aconseguir, especialment si els personatges tenen llums i ombres, com és el cas. Poques sèries he vist enguany que aconsegueixin una adherència tan forta als personatges com Blue Lights.
Blue Lights
Creadors: Declan Lawn, Adam Patterson
Repartiment: Sian Brooke, Jonathan Harden, Katherine Devlin
Temporades: 1
Plataforma: Movistar+