Ençà i enllà

De l’ofensiva, a les trinxeres

La nova legislatura arranca amb el mateix nombre d’incerteses que va acabar l’anterior. La fórmula per investir Puigdemont, la possible tria obligada d’un altre candidat i la dificultat de les negociacions entre les forces independentistes són els dubtes més actuals. Anem, però, més enllà. Parlem amb persones de reconeguda experiència política sobre què ens depararà aquest nou període posterior als temps més convulsos de la història recent de Catalunya.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En el seu primer discurs com a president del Parlament, Roger Torrent recordà els diputats triats que no podien ser-hi. Les causes que havien conduït Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart a la presó preventiva eren “absolutament injustificades”. Ho va etzibar al·ludint al criteri “d’un gran nombre de juristes i experts en dret”. També es va referir, evidentment, als cinc diputats exiliats, entre els qui hi ha Carles Puigdemont, a qui es va referir com a “president”. I va agrair a la seua antecessora, Carme Forcadell, la tasca duta a terme.

Malgrat tot, la seua intervenció va agradar a la major part dels mitjans de comunicació contraris a l’independentisme. Perquè parlà de “recuperar la normalitat institucional necessària”. De “democràcia” i de “convivència” per “cosir la societat catalana a través d’aquests dos principis”. I, sobretot, perquè en la cloenda va pronunciar un visca a Catalunya i un altre a la democràcia. Sense esmentar la república.

D’alguna manera, hi havia qui apreciava en aquestes paraules, més o menys, un gest de tornada a la tranquil·litat. De fet, el diputat popular Santi Rodríguez, en la roda de premsa posterior, va referenciar el pensament independentista de Torrent. Però va destacar, encara més, el seu “to conciliador”. L’objectiu de recuperar les institucions requereix certa calma en les actuacions polítiques. Això, però, no és sinònim d’una marxa enrere. Les paraules de Roger Torrent eren conciliadores. Però aquesta actitud, segons els consultats, no és incompatible amb l’anhel de seguir avançant en la mateixa direcció que l’anterior legislatura. D’una altra manera, però.

“Penso que es tracta de buscar l’equilibri entre governar i avançar cap a la llibertat. No s’ha d’anar tan de pressa com en l’anterior legislatura, però això no vol dir que el Govern no intenti guanyar credibilitat i superar el 50% dels suports”. És el balanç d’Arcadi Calzada, qui presidí la Diputació de Girona (1980-1983) i fou vicepresident primer del Parlament de Catalunya (1984-1995) amb l’antiga Convergència. Un argument bastant assumit entre la resta dels consultats.

Arcadi Calzada, president de la Diputació de Girona (1980-1983) i vicepresident primer del Parlament de Catalunya (1984-1995)

«No anar a 100 per hora»

És la premissa més reiterada. Caminar cap al mateix objectiu, però a un altre ritme. “L’electorat té un objectiu: ha votat per la independència. El que passa és que les circumstàncies marquen el camí que ens permeta arribar-hi: no podem fer el mateix que s’ha fet fins ara”, diu Calzada. Assegura que aquest és “el moment de consolidar el territori conquerit, de fer-ho amb convicció i sense renunciar a res”. Afegeix, però, que aquesta legislatura “haurà de ser més tranquil·la. I l’estratègia, més intel·ligent”.

La conducta de Torrent ha estat ben rebuda també des de l’independentisme. Qui també fou president del Parlament de Catalunya amb Esquerra Republicana (2003-2010), Ernest Benach, valora la “tranquil·litat i la normalitat” amb què es va celebrar la sessió constitutiva del Parlament, “poc habitual en els darrers temps”. Però res no desvia l’objectiu. “La majoria del poble català vol anar en una direcció molt clara. I aquesta majoria té tot el dret a treballar-hi”, diu Benach. Ressalta, alhora, que “no es pot obviar que el 21D hi va haver una participació rècord. I es va determinar una majoria clara”. Ara, però, ha arribat l’hora “de trobar els equilibris”.

Un dels primers passos per trobar-los seria abandonar la via unilateral. “A mi em sembla que és l’única manera possible, cosa que no vol dir oblidar la voluntat, el desig i la reivindicació d’independència. Són dues coses diferents”. Així opina Jaume Bosch, diputat d’Iniciativa per Catalunya entre 2003 i 2015, qui se centra més en la necessitat de tornar a la normalitat del dia a dia. “Tenint present que no hi ha una majoria suficient aclaparadora que vulgui anar cap a la independència i que encara avui estem amb les institucions intervingudes, el que toca és recuperar el Govern amb plenitud”.

Bosch subratlla tres elements principals en aquest sentit. “El Govern espanyol ha identificat tres adversaris principals: la comunicació —TV3 i Catalunya Ràdio—, l’educació i la normalització lingüística i els Mossos d’Esquadra. Per tant, el que toca ara és defensar aferrissadament aquestes eines d’autogovern, que són verdaderes estructures d’Estat”. L’exdiputat aposta per l’ampliació de majories i la recerca d’enteses amb forces com la dels comuns. “I fins i tot amb part del PSC, tot i que peco d’optimista”. I és que, segons Bosch, “és més important que mai reivindicar la idea d’un sol poble i combatre qualsevol intent de fractura”. A la pregunta si el Govern sorgit del 21D haurà de centrar-se a refer-se del mal causat, Bosch entén que “no tindran més remei, perquè no hi ha un altre camí”. I posa un exemple proper. “Al País Basc, després de l’intent d’Ibarretxe, es va formar un Govern PSOE-PP. Això era molt pitjor que el que ens ha passat a nosaltres aquí”.

Jaume Bosch, diputat d'Iniciativa per Catalunya (2003-2015)

Ara, diu, toca no tenir pressa. “Això podria anar en contra de les intencions de la línia del PDeCAT més pròxima a Carles Puigdemont. És humanament comprensible: estan injustament a l’exili i volen forçar la màquina. Però no es pot forçar més”, explica Bosch. Alguns, evidentment, podrien quedar descontents si s’abandona aquesta estratègia. Ignasi Boada, professor de la Facultat de Comunicació i Relacions internacionals de Blanquerna, pensa que “la CUP insistirà en la via unilateral i que tant ERC com el PDeCAT tindran més capacitat de deliberació”. D’aquesta manera, “es poden produir tensions en l’espai independentista”. Tot i que, segons argumenta, “s’haurà de fer entendre que la nostra situació vol temps”, explica, i reconeix que el termini de 18 mesos imposat a l’inici de l’anterior legislatura “va pesar moltíssim”.

El canvi d’estratègia requerirà un gran exercici de pedagogia si, a més de fer-la comprensible, “el nou Govern també vol ampliar la base independentista”. Segons el docent, el nou executiu distingirà “quins són els límits de les nostres forces, de les que disposem els independentistes per tirar endavant el projecte de la república. I necessitarà un lideratge que combini decisió, capacitat i voluntat d’aplicar aquest mandat popular. I prudència. La tasca encomanada no és gens fàcil”.

Reformular arguments i accions

El relat dominant durant l’anterior legislatura ha quedat desmentit per la realitat. Tal com indica Jaume Bosch, “PDeCAT i ERC hauran d’explicar la veritat. S’ha venut una història molt equivocada: tot depenia de la nostra voluntat, Europa ens reconeixeria... Vam organitzar un referèndum amb mecanismes d’autodefensa democràtica que van funcionar a la perfecció. Això no vol dir, però, que siguem capaços de construir la independència per la via unilateral”.

L’Estat espanyol és conscient d’aquesta debilitat de l’independentisme. Per això, el discurs conciliador de Roger Torrent va despertar l’optimisme en moltes tribunes unionistes. Es pensa que a Catalunya tothom és conscient que no hi haurà manera d’assolir la independència. Una actitud que sorprèn Antonio Baños, qui fou cap de llista de la CUP en les eleccions de 2015. Irònic, diu que “és meravellós veure que la nació més antiga d’Europa fiï la seva supervivència a Roger Torrent, un home d’Esquerra Republicana i de Sarrià de Ter. Això demostra l’extrema debilitat de l’Estat”. Segons el seu criteri, “els catalans sempre ho mirem tot des d’una perspectiva de fragilitat. Això s’ha de subvertir. Crec que, per primera vegada, estem en una situació de certa força”.

Antonio Baños, cap de llista de la CUP en les eleccions del 2015

Per tant, segons aquest testimoni, hi ha més opcions possibles en aquesta legislatura que la de recuperar les institucions. “La formalitat autonòmica no vol dir renunciar a la implementació de la república: al contrari. És recuperar el terreny bàsic. Tot això és implementació. No pot semblar que han guanyat els espanyols, com si ens perdonessin la vida i ara nosaltres ens conformem amb tenir les quatre institucionetes autonòmiques. No és així: han perdut ells i estem recuperant democràticament el territori que ens han arrabassat”.

I arribats a aquest punt, és l’hora de canviar “el discurs i la idea que si guanyem Europa ens escoltarà, que som pacífics, etc. Tot això ja no serveix: hem descobert com és l’enemic. Pensàvem que s’asseurien a negociar. Els mantres de l’independentisme eren ‘no s’atreviran a traure les urnes, a pegar a la gent, a aplicar el 155’...”, recorda Baños. Jaume Bosch també es refereix a la innocència de temps anteriors. “Si per alguna cosa es caracteritza l’Estat espanyol és per la defensa de la sacrosanta unitat nacional. Que hagin emprat totes les vies judicials i penals no ens ha de sorprendre: ens ha d’indignar”, diu, alhora que assegura “no veure cap sortida si no s’aplica una amnistia i s’elimina tot el que ha passat”.

On queda Puigdemont...?

El Govern espanyol ja ha assegurat que una investidura de Carles Puigdemont significaria el manteniment de l’article 155. Cosa que pot fer pensar, doncs, que l’independentisme haurà d’inventar una altra fórmula i nomenar un altre president, tal com va ocórrer ara mateix fa dos anys, quan Puigdemont va substituir Artur Mas. Malgrat tot, segons el discurs oficial, no hi ha cap pla alternatiu a la restitució de l’últim president. Ernest Benach explica que “si el candidat no pot ser investit després de proposar el seu programa de Govern, seria una irregularitat enorme. Però no és pas culpa seva ni culpa nostra. Els arguments legals per dir que Carles Puigdemont no pot ser investit, on són? I si existissin, posem per cas, on s’han presentat? És ridícul”, denuncia.

L’Estat, però, no ha tingut cap problema a l’hora de prendre decisions de discutible fonament jurídic. Els empresonaments polítics en són l’exemple més clar. En canvi, Puigdemont serviria com a estratègia per posar —encara més— de manifest aquestes mancances democràtiques de l’Estat. Segons Antonio Baños, “cada vegada que des d’Espanya pensen en Puigdemont com a president hi ha una histèria col·lectiva. Això demostra que aquesta carta s’ha de jugar fins a l’últim moment”. L’exdiputat cupairedubta si es podria governar des de Brussel·les. “Però el que importa és que això els posa dels nervis: un delinqüent de màxima categoria segons el regne d’Espanya els ha guanyat unes eleccions convocades per ells mateixos”.

Ernest Benach, president del Parlament de Catalunya entre 2003 i 2010

Baños admet no saber fins quan podrien jugar aquesta carta. Rebutja, però, la convocatòria de noves eleccions si Puigdemont no pot ser investit. També ho fa Arcadi Calzada, qui pensa que, en aquest cas, “s’haurà de buscar una alternativa”. Baños, però, demana esgotar l’opció. “Res no els farà més mal que l’opció de Puigdemont i que la tornada d’un conseller legítim al despatx del Departament d’Economia. El seu assalt va servir-los de motiu per enviar els Jordis a la presó”.

... I el procés?

Un dels altres dubtes que desperta aquesta nova etapa és si el procés com a tal ja ha acabat o estem en un altre capítol distint de la mateixa conjuntura. Vistes les intencions, el procés continuarà sempre que l’objectiu final siga la República Catalana. Independentment de si és perseguida amb més o menys intensitat. Errors com el de la formulació del relat, el desconeixement de la voluntat de l’Estat a l’hora d’actuar en termes policials o la fixació de terminis temporals han estat reconeguts.

Hi ha, també, però, aspectes positius a destacar. Segons Jaume Bosch, l’anterior etapa va servir per “fer veure al món i a tothom que a Catalunya hi ha una reivindicació”. Baños va més enllà: “El procés era una ofensiva, un moviment dinàmic que va arribar fins al 27 d’octubre. L’Estat va reaccionar i es va passar d’una guerra de maniobres a una de posicions”. L’avantatge de Catalunya, segons l’exdiputat de la CUP, és que “Espanya ha gastat les seves municions: després del 155 només els queda la intervenció militar”. L’independentisme, explica, s’ha quedat en el 48% del suport de vots. “Ara toca redreçar forces: l’Assemblea Nacional Catalana, els tres partits, les institucions bàsiques, el Diplocat... S’ha de reorganitzar la força, però no pas aturar-nos”. No descarta, però, que en un context de tranquil·litat l’Estat continue intervenint Catalunya. “Si en un breu termini de temps el Govern espanyol continua escanyant-nos, haurem de respondre”.

Tothom pensa a implementar majories per fer més viable l’objectiu. Avui res no sembla fàcil. L’Estat espanyol ja ha mostrat les seues cartes i tothom sap que serà capaç de qualsevol cosa per impedir-ho. Però tot és imprevisible. Ignasi Boada conclou que, “si fa deu anys m’haguessin dit que estaríem en aquest punt, m’hauria mostrat escèptic. Llavors no hi havia cap termini. Ara tampoc n’hi ha d’haver. No hem d’oblidar que l’objectiu és molt gran”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.