Els crítics

Dignitat i ofici, la mesura de la llibertat de premsa

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

D’ofici insaciable i amb rigor acadèmic, Spielberg torna a repetir aquest 2018 l’operació d’èxit del 1993, amb l’estrena de dues pel·lícules d’ambicions molt diferents en el decurs d’un any. No és el primer any que passa des d’aleshores, però cal destacar-ne tot el que va suposar de punt d’inflexió: a dalt de tot de les llistes d’entrades venudes i de shocks més-grans-que-la-vida amb Jurassic Park; i amb el reconeixement —per fi— dels acadèmics i de la gran crítica especialitzada, amb La llista de Schindler, un film rodat en blanc i negre —amb una espurna de vermell eternament feridor—, que va tocar la fibra sensible d’un món que volia sentir aquella història. Li va comportar set estatuetes als Oscar, incloses la de millor pel·lícula i la gran desitjada, millor director.

Quinze anys més tard, repeteix l’operació doble, potser sense aquella desvergonyida voluntat de fer història, i de saber que en faria, conscient d’un talent capaç de tot. El temps, però, confereix a Spielberg l’ofici inexpugnable de qui sap què fa i com ho vol dir de manera molt més orgànica, precisa, elegant i, també, estimablement contundent. És així com aquest any estrenarà Ready Player One —una faula distòpica ambientada en un futur no gaire llunyà, el contrapès a la recerca de la complicitat d’un públic tot terreny— i Los archivos del Pentágono (The Post), una peça molt més delicada en les pretensions comercials, però extraordinàriament ben dotada per aconseguir el reconeixement d’un públic àvid del bon cinema que sap arribar al moll de l’os d’una gran història. El film ho és, una grandíssima història. Una alenada de tècnica i ànima posades al servei de la intriga, en una trama que es basa en uns fets reals que serveixen, al mateix temps, per reparar l’oblit de Tots els homes del president (Alan J. Pakula, 1976), quan el guió va fer desaparèixer el personatge de Katharine Graham, l’editora del The Washington Post.

Dona pionera, valenta a l’hora de fiscalitzar el poder, Graham va ser qui va fer possible que els papers del Pentàgon veiessin la llum, sense por de les represàlies d’un statu quo implacable i amb elements de prodidura sistèmica, fent públic un secret d’Estat que desmuntava les mentides de l’administració pel que fa a la participació dels EUA en la guerra del Vietnam. Al cap de poc, faria caure del tot Richard Nixon amb el cas Watergate, protagonista del film de Pakula i la sentència definitiva per al president més tèrbol i complex de la història nord-americana. Així va ser Graham, implacable en el desafiament i inflexible en la defensa de la dignitat d’un ofici —el periodisme— i en la possibilitat d’exercir-lo en llibertat. El llegat que deixà l’editora, una llegenda guanyada a pols, es veu recompensat amb un film que ens endinsa en les entranyes de la investigació per fer-ne una obra d’art destinada a perdurar.

Més intel·ligible que Spotlight —gran triomfadora als Oscar 2015—, més humana que Tots els homes del president, amb la mà sàvia d’un Spielberg que sap dosificar la informació, sense deixar de fer créixer la tensió a mesura que avança l’escàndol, en una obra que acaba sent rodona gràcies a l’actuació dels dos actors principals, Meryl Streep (Katharine Graham) i Tom Hanks (Ben Bradlee). Dues peces brillants en un engranatge cinematogràfic perfecte, que ens fa apassionar-nos pels principis més bàsics d’una professió que encara viu en el sotrac del dubte, entre els interessos i el codi deontològic: preservar el poder o fiscalitzar-lo? No deixeu passar l’oportunitat de saber-ne la resposta.

 

The Post
Direcció: Steven Spielberg
Títol estrena: Los archivos del Pentágono
Estats Units, 2017
Durada: 116 minuts
Guió: Liz Hannah
Música: John Williams
Repartiment: Tom Hanks, Meryl Streep, Sarah Paulson, Jesse Plemons, Bob Odenkirk
Gènere: Periodisme, investigació

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.