-Com es va introduir en el món marcià?
-Amb el Rogelio Linares, el meu company de la UAB, treballàvem en el camp de la geomorfologia. Llavors, arran d'unes formacions d'Isona, vam veure la possibilitat d'investigar les analogies entre la Terra i Mart. Les geomorfologies que s'assemblen acostumen a formar-se amb processos similars.
-Defineixi geomorfologia, si us plau.
-Bàsicament és l'estudi de les formes de les superfícies. La seva anàlisi permet arribar a conclusions sobre els processos que les han pogut generar.
-Quines eines utilitzen per estudiar la superfície de Mart?
-Bàsicament tres. La més important són les imatges captades per dues càmeres de la nau Mars Reconnaissance Orbiter. Tenen una resolució equivalent a les que obtenim de la superfície de la Terra amb els vols en avió. En segon lloc, una càmera de la nau Mars Global Surveyor, que ens permet conèixer l'altimetria de les superfícies. Saber els relleus i les elevacions és fonamental per intentar estimar-ne els pendents i la topografia. Per últim, una càmera de la nau Mars Odyssey ens proporciona imatges tèrmiques. Amb això podem saber la composició mineralògica de les coses, molt important per diferenciar roques de sediments, per exemple.
-La diferència de gravetat entre els dos planetes afecta els processos geològics?
-A Mart l'efecte de la gravetat és quasi tres cops menys fort que a la Terra i s'ha de tenir en compte, però pel que fa els processos geomorfològics, les analogies que es poden fer són igualment molt importants. Però no en l'època actual, perquè les condicions ambientals dels dos planetes són molt diferents. A Mart, els processos hídrics de sedimentació, transport i erosió són mínims. En canvi, a la Terra són molt més intensos i dinàmics. En un passat, però, quan a Mart hi havia oceans i circulació d'aigua en superfície, els processos geomorfològics podien ser molt similars.
-Què hi ha a Isona que els va fer pensar en Mart?
-En aquesta zona de la conca de Tremp hi ha circulació d'aigua subterrània que es manifesta a la superfície a través de dos petits llacs.
No només això. Hi ha tota una muntanya feta de toves, que són pedres calcàries de forma dòmica. Igual que l'aigua de la rentadora deixa dipòsits calcaris, l'aigua subterrània, quan surt a la superfície en forma de llac, amb el temps i l'evaporació pot generar aquestes petites elevacions.
Mentre fèiem aquest estudi vam veure que s'estaven fent analogies entre una zona similar d'Austràlia i algunes zones de Mart. Ens vam posar en contacte amb l'Alexis Rodríguez, que liderava la investigació. Li va interessar perquè les toves d'Isona són molt més antigues que les d'Austràlia. A més, com que aquest sistema hidrològic encara funciona, s'hi troben tots els estadis del procés: llacs que s'estan generant des de només fa una dècada, llacs de vint mil anys, toves joves i algunes de fins a quatre-cents mil anys d'antiguitat. Aquesta varietat permet tenir-ne un croquis molt complet per poder identificar sistemes que es troben en diferents estadis del procés.
-A Mart no hi ha llacs. Per tant, l'analogia es va fer amb les toves, oi?
-Sí, hi ha diverses zones amb formes dòmiques molt similars. A més, les imatges espectrals van confirmar que estaven compostes de minerals hidratats similars a l'argila, i aquest tipus de minerals només es formen si han estat en contacte amb aigua.
-Però això demostra que hi ha aigua líquida a la superfície de Mart o que n'hi havia hagut?
-Actualment, el gran problema físic perquè hi hagi aigua líquida a la superfície de Mart és que, o bé es congela, perquè la temperatura és molt baixa, o bé l'aigua congelada s'evapora directament, sense passar per l'estat líquid intermedi.
-I per què?
-Si l'atmosfera es prou densa exerceix una pressió sobre l'aigua que la manté en estat líquid, però si l'atmosfera no pesa prou, com la de Mart actualment, l'aigua es pot alliberar i es transforma en gas. Ara bé, podria existir aigua líquida en el subsòl, i això és el que hi podria haver sota les toves.
-Estem parlant d'aigua salada.
-Si no ho fos no podria estar a prop de la superfície perquè es congelaria. De fet, es creu que gran part de l'aigua de Mart podria està bàsicament congelada en el subsòl, però el tema és saber a quina fondària, si a uns quants pams o a dos mil metres. És important perquè podria servir per fer piles d'hidrogen.
-Per als qui hi vagin?
-Més aviat per als qui en tornin.
-La col·laboració amb el grup liderat per Alexis Rodríguez va continuar i ara han publicat un article que ha resolt un atzucac.
-Fa molts anys que es diu que a la zona que hem estudiat hi hauria pogut haver un oceà. Totes les condicions són favorables. És una àrea deprimida i pràcticament plana. També és una zona jove, s'hi veuen pocs rastres de meteorits, i això podria voler dir que la resta de marques han estat "maquillades" pels sediments d'un antic oceà. A més, és a la sortida dels grans canals de Mart. L'aigua que va originar l'oceà hauria pogut venir de les inundacions de la zona de Valles Marineris, que probablement van ser les més grans de tot el sistema solar.
-I malgrat tots aquests factors favorables, no s'hi veuen línies de costa.
-S'identifiquen només en algunes zones i no de manera clara. A més, estan desnivellades. Aquest era el problema per certificar l'existència d'un antic oceà, el motiu pel qual la teoria generava molta controvèrsia. El mar Mort, per exemple, cada cop es va fent més petit i probablement desapareixerà, però deixarà unes línies de costa identificables.
-I llavors ha arribat l'article del seu grup, que ha donat una explicació a tot plegat.
-Sí, la nostra hipòtesi és que l'impacte de meteorits altament energètics van generar uns megatsunamis que haurien reconfigurat la línia de costa. Hem identificat el rastre de dos tsunamis, que van deixar dipòsits diferents perquè els separen uns quants milions d'anys i les condicions climàtiques eren molt diferents.
-Comencem pel primer.
-Va ser un tsunami força estàndard, molt similar als que hi podrien haver a la Terra, tot i que més gran. A més, a Mart tot queda més preservat que a la Terra perquè els processos geològics d'erosió i sedimentació són molt menys dinàmics. La col·lisió de l'onada contra la línia de costa -en aquest punt hauria arribat als 120 metres d'altura- l'hauria erosionada intensament.
Després, quan l'onada hagués començat a perdre energia hauria deixat tota la càrrega de sediments. Amb les fotografies hem identificat blocs de roca de fins a deu metres de diàmetre. Quan l'onada s'hagués retirat per tornar al mar, l'aigua hagués excavat canals de ressaca per, finalment, tornar al seu nivell. Aquests són els dipòsits que hem identificat, però és clar les evidències no són a la línia de costa sinó a centenars de quilòmetres.
-Un senyor meteorit, el que pot provocar un tsunami així!
-Sí, el cràter d'impacte ha de ser com a mínim de trenta quilòmetres. Vam buscar signes de meteorits aprofitant estudis previs d'altres autors, que havien trobat candidats a la zona capaços de provocar unes onades que encaixen amb les del nostre estudi.
-I els rastres del segon?
-No s'hi observen ni blocs de roca ni els canals de retirada. Com que el clima era molt més fred, probablement l'oceà estava congelat. O bé en la seva totalitat o bé en una capa superior. El tsunami, doncs, probablement es va propagar sobre una massa de gel i, en comptes de retirar-se quan va perdre energia, es va quedar allà preservat i encara hi és.
-Com?
-Imagina que tens una galleda plena d'aigua i sediment i la llances a terra. Hi quedaria una marca lobular. Això és el que hem trobat. Uns lòbuls de sediments i gel d'uns dos-cents quilòmetres de longitud i a sis-cents quilòmetres de la hipotètica línia de costa.
-El gel i els sediments encara són allà?
-Sí, preservats en la mateixa posició que quan es van crear, fa uns 3.500 milions d'anys. Aquesta època és el final de l'era càlida de Mart, una mica abans que hi hagués el gran canvi climàtic del planeta. Potser fins i tot en va ser una de les causes. En tot cas, en aquell moment les condicions encara podrien ser prou favorables perquè hi hagués éssers vius a l'oceà. L'Alberto Fairén, un dels coautors del nostre treball, és especialista en exobiologia i està molt interessat en aquest punt. Aquests lòbuls són com una nevera que ha mantingut intacte un dipòsit durant milers de milions d'anys. Si en aquest oceà hi havia vida, el gel podria haver-ne conservat els rastres.
-Sembla prou interessant perquè algun rover hi doni un cop d'ull.
-A nosaltres ens encantaria, però cal pensar que aquests robots tenen una vida útil i se'ls assenyala un itinerari en funció de les prioritats marcades pels científics responsables de les missions. Nosaltres intentem mostrar punts d'interès perquè hi vagin, però hi ha molts altres grups que també ho fan. Han de triar.
-Quina rebuda ha tingut l'article entre la comunitat científica?
-Molt bona, estem molt contents. En dos mesos ja portem més de quinze mil descàrregues i és el tercer article amb més repercussió a internet dels 2.900 articles publicats a Scientific Reports. I el número 157 dels més de 200.000 articles publicats a totes les revistes científiques!