El llibre parla del dol. Com viu el protagonista aquest trànsit?
—La història és una metàfora del meu viatge interior, una màscara. Dins del personatge estic jo, volia que tingués un regust de veritat. Es va produir una simbiosi inesperada: el viatge interior, del protagonista i meu, avança amb la història. Utilitzo la novel·la per expressar vivències que porte endins i transmetre sentiments propis que vull que cada lector faci seus.
—Com a teló de fons, hi ha la noció d’immortalitat.
—La sensació que l’altra persona mai morirà és un sentiment molt infantil que tenim cap als pares. A Uzdu parle del pas de ser nen a adult. També del dol per la pèrdua del meu avi. En tot cas, no importa la meva història ni la del llibre, importen els sentiments, vull arribar al lector sense que em conegui. La figura d’Udzu està revestida d’immortalitat i l’actitud del protagonista cap al seu amic és de nen, tot i que no ho és. És una metàfora de què significa fer-se gran.
—Un dels personatges més enigmàtics de la història és la Laia.
—La Laia fou la clau per posar-me a escriure Udzu. És el gran misteri, no sols per al lector, volia descobrir qui era per a mi. Té un significat molt personal i, dins de la història, és el motor. Representa el buit que sents quan no et fan cas. A mi em va ocórrer quan, poc temps després de nàixer, va morir la meua àvia amb qui ma mare estava molt unida. Això em va produir la sensació que jo, en aquell moment, no hi era per a ella.
—Els fets ocorren en un escenari urbà que mostra una cara fosca i espiritual. Alhora, s’insisteix en la importància d’allò no material.
—Té molt de Barcelona, però no és Barcelona. Està banyat per la meua subjectivitat i encaixa amb una història de mort i cossos buits, és una atmosfera estranya i urbana. Desfer-se dels objectes materials és una de les claus que dono al lector per entendre el rerefons de la novel·la: no et centris en la història, tampoc en els personatges, el que importa és el que et transmet. La història sols és una carcassa.
—Morir diverses vegades com a conseqüència de canvis profunds. Això és el que marca el ritme del relat.
—El final de la novel·la és aquest: llançar-se a la tomba. Miro enrere i trobo que fa anys vivia una altra vida, ja no sóc aquella persona, però forma part de mi. Udzu parla del fet que ningú mor realment, sols passa a ser una altra cosa. El dolor ens permet transformar-nos i créixer.
—El protagonista té una relació complicada amb els seus pares. I amb el seu reflex.
—La relació amb els pares és molt adolescent, però va evolucionant. Al principi, són una barrera que no li permet ser ell mateix, hi ha molta ràbia, però, a poc a poc, va comprenent-los. El reflex és la imatge que tenen els altres de nosaltres. En el meu cas, em pesa molt. Passejar per la ciutat de la novel·la és com passejar pel meu interior, hi ha un jo molt real dins d’aquesta història.
—Utilitza elements de ficció, una narració intimista i diversos plans narratius.
—El procés d’escriure-la va ser intens i revelador. Udzu m’ha obert un nou món literari. Comença amb un pla extern, el trajecte del protagonista per soterrar el seu amic, i després apareix un pla més intim que es menja amb patates l’altre relat! Quan el protagonista arriba a la fusteria per soterrar l’Udzu, és un moment de clímax, literari i personal. Identificar l’Udzu amb el meu avi i la Laia amb la meua àvia, ha sigut alliberador. Aquesta novel·la m’ha permès descobrir que la intuïció pot portar a llocs molt interessants.