Fan una seguda al pas de vianants de la plaça de la República de Yerevan, la capital d’Armènia, i es fan dir “Nens lluny de casa”. Són un grup d’homes i dones joves, armenis però originaris de l’Alt Karabakh, l’autoproclamada República d’Artsakh, un territori poblat per armenis a l’estat d’Azerbaidjan.
Unes 500 persones, la majoria estudiants, es manifesten aquest dimecres al vespre davant la seu del govern d’Armènia. Els joves revisen repetidament els telèfons mòbils. Mantenen el contacte amb les seves famílies, així de bé va la cosa. “Fa dues hores encara he pogut contactar amb la meva mare i el meu pare”, diu Angelina Farsijan. “Són dins el búnquer i, tal com van les coses, estan prou bé.”
L’estudiant de Medicina, de 20 anys, és originària de Stepanakert, la capital de l’Alt Karabakh. L’any 2020, durant la darrera ofensiva dels azerbaidjanesos, va fugir de la pluja de granades. La seva preocupació és ara pels seus pares i pel futur de la seva terra, en la qual hi viuen, segons dades oficials, 120.000 persones d’ètnia armènia. “La pau que ens tocarà viure ara no serà menys que una esclavització.”
Tan sols unes hores abans, els líders polítics de la terra d’Angelina Farsijan havien capitulat davant de l’exèrcit azerbaidjanès. El grup d’autodefensa del minúscul estat independent de facto abaixava les armes tot just 24 hores abans que comencés l’ofensiva de Bakú “per restablir l’ordre constitucional”. L’autòcrata azerbaidjanès Ilham Aliyev havia ordenat atacar també objectius civils en el que havia de ser probablement el seu cop final per a la reconquesta d’aquesta regió muntanyenca. Les autoritats locals van comunicar que hi va haver dotzenes de ferits i set ciutadans civils morts. Milers de persones han emprès el camí de la fugida.
Per tal d’evitar un bany de sang més gran, a Samuel Shahramanjan, president de l’Alt Karabakh, no li va quedar altre remei que capitular a l’instant. Azerbaidjan és superior militarment i feia setmanes que concentrava tropes i arsenal. És cert que en aquesta regió hi ha estacionada una força de pau russa d’uns dos mil homes, però fa molt que no entra en acció en auxili dels armenis. Des que Rússia va entrar en territori ucraïnès, ha passat a dependre més que mai d’Aliyev i del seu gran aliat, el president turc Recep Tayyip Erdogan, per evitar les sancions d’Occident.
Vladímir Putin ha deixat de banda les seves obligacions com a potència protectora dels armenis. Dimecres els soldats de Rússia només es van posar en marxa per portar civils fins al seu recinte.
El govern d’Armènia ni reconeix la sobirania de l’Alt Karabakh, ni està preparat per defensar l’entitat. “El primer ministre Nikol Pashinyan, ha abdicat del rol d’Armènia com a protectora de l’Alt Karabakh i ha insuflat a la relació una dosi de realisme”, afirma el britànic Laurence Broers, un dels màxims experts en la regió.
Armènia ja no havia estat capaç de defensar el seu propi territori durant l’ofensiva de l’Azerbaidjan de l’any 2021 contra aquest territori fronterer. D’ençà d’aquest atac, Pashinyan fa una crida a una pau duradora. El líder armeni havia intentat incloure sense èxit garanties de seguretat per als armenis de l’Alt Karabakh en un acord de pau amb Bakú.
Ara, alguns armenis acusen Pashinyan de traïció. Un veterà de guerra, que s’identifica com a Haykaz, és al costat dels estudiants que es manifesten als carrers de Yerevan. “Aquests deixen la nostra gent a l’estacada”, diu. Haykaz va lluitar contra els azerbaidjanesos, va acabar ferit i ara no aconsegueix contactar amb els familiars que s’han quedat a l’Alt Karabakh. No s’ha d’entregar la regió, diu: “Aquesta terra està amarada de la nostra sang.”
L’Alt Karabakh també està amarada de la sang dels azerbaidjanesos. La primera guerra de l’Alt Karabakh, la van guanyar els armenis l’any 1994. En aquell moment, uns 600.000 azerbaidjanesos van ser expulsats, alguns dels quals han retornat recentment als voltants de Stepanakert, reconquerida per Azerbaidjan en la segona guerra del Karabakh el 2020.
Molts experts ja havien vaticinat que Aliyev no es donaria per satisfet amb aquesta victòria incompleta. Amb tot l’arsenal diplomàtic a la graella, sobretot la Unió Europea i els EUA han mirat d’evitar el pitjor. I és que l’autòcrata de Bakú, tot i presentar-s’hi, no havia mostrat un gran entusiasme a assistir l’any passat a les diverses trobades amb Pashinyan, tal com ara es fa patent amb la planificació en secret d’aquest gran colp.
D’ençà del desembre, l’Azerbaidjan havia blocat l’única carretera que connecta Armènia amb l’Alt Karabakh i havia abocat la regió a una crisi alimentària. És possible que fos una cruel acció preparatòria per minar l’esperit combatiu dels armenis del Karabakh. És per això també que gairebé ningú no confia en les promeses de Bakú. Aliyev deia en una intervenció televisiva que es vol integrar la població i convertir la regió en un “paradís”. Des de Bakú es proclama que només els criminals de guerra i els líders de la regió han de témer d’ésser perseguits, però ben poques persones voldran viure a l’Alt Karabakh sota el govern d’Aliyev.
Angelina Farsijan, la futura metgessa, encara no sap si els seus pares també fugiran. La connexió telefònica és massa inestable per mantenir-hi converses llargues. Amb tot, Farsijan no s’imagina pas una convivència en pau amb els veïns azerbaidjanesos. “Fins que això passi, hauran hagut de passar almenys 200 anys.” De moment, la República d’Artsakh s’ha hagut de dissoldre.
Traducció d'Arnau Ferre Samon