L’operació Gladio —de gladium, el nom que es donava a l’espasa curta de les legions romanes— va ser creada el 1948 amb la missió, segons deia el seu lema en llatí, de silendo libertatem servo: «en silenci, preserva la llibertat». Davant de quin perill? Doncs del que Occident entenia que era la comunista Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) o Unió Soviètica.
Just acabada la Segona Guerra Mundial, esclatà el 1946 la guerra civil grega entre el Govern amb suport occidental i els membres revoltats del Partit Comunista que teledirigit per l’URSS volia imposar una dictadura en el país, a l’estil soviètic. Això alarmà les potències occidentals, que hi veien l’interès sense dissimular de Moscou d’expandir-se per la força. Poc després, el cop d’estat comunista a Txecoslovàquia, el febrer de 1948, va convèncer decisivament els governs britànic i nord-americà que el dictador soviètic, Ióssif Stalin, no s’aturaria davant de res.
Washington i Londres valoraren aleshores que el Partit Comunista d’Itàlia tenia opcions reals, amb suport de l’URSS, d’imposar-se i fer caure el país en l’òrbita de Moscou. A les eleccions de 1946 s’havia convertit en la tercera força i va ser part del govern de coalició fins al maig de 1947. Aquest, fruit de les desavinences internes, no es torbà a caure. Es convocaren nous comicis per al 18 d’abril de 1948. I aleshores el Govern dels Estats Units va decidir influir-hi directament.
A través de la CIA donà suport absolut a la Democràcia Cristiana. Es canalitzaren diners, tot tipus d’assessorament i actuacions encobertes per evitar la victòria esquerrana. Sovintejaren rumors i informacions sobre compres de vot —sobretot en àmbit rurals—, irregularitats de tota mena —pressions personals, violència...—, que l’esquerra —aliada en la coalició electoral entre el PCI i el Partit Socialista— denuncià, però no serví per evitar la victòria dretana de la Democràcia Cristiana.
Fou un alè per als governs aliats occidentals, però els serveis d’intel·ligència valoraren que l’URSS no es conformaria i que intentaria fer caure la democràcia italiana i instaurar un règim comunista. Fos una preocupació sincera o, per ventura, una exagerada excusa interessada, el Govern nord-americà donà llum verda a la CIA perquè posés en marxa un operatiu per prevenir un cas de cop d’estat comunista o per reaccionar-hi. Es batejà com a operació Gladio.
Operació Gladio. El mateix any 1948 la CIA creà un comitè clandestí de persones especialitzades en operacions encobertes —que havien actuat durant la Segona Guerra Mundial— per coaptar agents de camps a Itàlia sense importar si eren exfeixistes o qui fossin. De fet, buscà ben a posta experimentats antics soldats d’aquesta orientació ideològica perquè oferien la seguretat que s’implicarien a fons en la lluita contra els comunistes.
Al cap de tres anys, el 1951, el comitè va quedar dins de l’estructura de l’OTAN —fundada el 1949—, concretament sota la jerarquia del Comandament Militar de les Forces Aliades, però a la pràctica servia a la CIA.
Durant els anys cinquanta i principis dels seixanta s’anà ampliant la xarxa d’agents encoberts que havien d’estar preparats per evitar un aixecament comunista armat o, almenys, la penetració d’agents de Moscou en el país. Portaren a terme actuacions il·legals —com assassinats selectius— i la xarxa ajudà als interessos polítics in situ dels Estats Units, és a dir procurant que la Democràcia Cristiana seguís governant a còpia d’evitar la progressió del PCI.
Les coses empitjoraren a partir de la segona meitat de la dècada de 1960. Aleshores, amb el gran impuls que va obtenir l’esquerra radical entre la joventut —no només italiana, sinó també a la resta de l’Europa occidental—, les autoritats dels Estats Units i de l’OTAN analitzaren que hi havia el perill real d’aixecaments comunistes armats o, com a poc, d’intents de desestabilització per part d’organitzacions radicalitzades d’aquesta orientació ideològica en alguns països, com Itàlia, Alemanya... Aleshores la xarxa Gladio es va estendre per gairebé tot Europa occidental i començà a actuar a través de terrorisme de bandera falsa, perpetrant o impulsant atemptats d’extrema dreta que els mitjans imputaven a l’extrema esquerra.
Foren els anys de plom, de 1968 a 1980, quan sovintejaren assassinats de policies o d’algun periodista, bombes contra establiments comercials o salvatges atemptats indiscriminats com els de la Piazza Fontana de Milà (1969), amb 18 morts, o el de l’Estació de Bolonya (1980), el pitjor, amb 85 víctimes mortals. També s’ha atribuït a Gladio la intervenció en molts assassinats polítics selectius, el més impactant i important dels quals fou el 1978 el d’Aldo Moro, ex primer ministre italià i líder de la Democràcia Cristiana que volia un «compromís històric» entre el seu partit i el PCI per enfortir la democràcia. L’acció va ser imputada al grup d’extrema esquerra Brigades Roges, però en realitat hi va estar implicada també la xarxa Gladio. Un periodista italià, Mino Pecorelli, escriví nombrosos articles d’investigació en els quals deixava clara la participació d’un grup d’extrema dreta amb connexions amb els agents que servien a l’OTAN i la CIA. Fou assassinat el 1979.
Què pretenia Gladio amb el terrorisme? Ho va explicar un informe —impulsat per la coalició progressista L’Ulivo— del Parlament italià de l’any 2000: «L’estratègia de la tensió tenia com a objectiu impedir que el PCI (...) accedís al poder executiu». En síntesi, es tractava de fer créixer entre els ciutadans la por a l’esquerra i que no votessin partits d’aquest àmbit, en especial al comunista.
Gladio també va tenir ramificacions a Bèlgica, Grècia, Alemanya —on la xarxa fou organitzada per un ex alt dirigent de l’espionatge nazi, Reinhard Gehlen—, Turquia, França i Espanya. Per tot va estar relacionat amb el terrorisme negre, d’extrema dreta. Per exemple, se l’ha vinculat amb la famosa Matança d’Atocha, a Madrid, contra un bufet d’advocats laboralistes.
La xarxa va deixar de ser secreta quan el 1990 el Parlament Europeu constatà —després de les investigacions inicials d’un jutge italià— la seva existència i demanà als estats membres que investiguessin les relacions de la il·legal Gladio «amb els serveis de seguretat estatals respectius així com la connexió amb grups terroristes».
Se segueixen esperant els resultats.