–Una funcionària.
–En què havia de consistir l’acte?
–En una trobada amb estudiants d’institut que han comprat i llegit el teu llibre, i que et fan una caterva de preguntes. El 2009 ja hi vaig anar, hi havia vora quatre-cents xavals, una experiència impressionant.
–De quin llibre o llibres tenia pensat parlar?
–No m’ho havien concretat, encara.
–Estava programat ja un dia concret? S’havia anunciat l’acte?
–Anunciat, no crec. Estava programat per al 21 de febrer.
–Sap quins altres escriptors havien de participar en aquest cicle?
–En sé dos, com a mínim. Però són ells qui han de decidir si ho fan públic.
–Qui va contactar per dir-li que cancel·laven l’acte?
–La mateixa funcionària que m’ho havia proposat. No crec que tinga culpa de res.
–Quines raons van argumentar per cancel·lar-lo?
–Canvi de criteris, reestructuració de les activitats.
–Quins són els motius reals que creu que l’han fet cancel·lar?
–Si et diguera que ho sé, t’enganyaria. Però puc fer suposicions. Entenc la literatura com un art, no com un instrument polític. Els meus llibres són intents de bellesa amb un substrat, si vols, existencialista. Boscos d’interrogants. Per tant, imagine que el problema no està en el contingut, sinó en la llengua. Pareix que els nous governants volen un valencià rudimentari, festiu, residual. Els incomoda que siga una llengua de cultura.
–Aquesta cancel·lació es pot entendre com un xantatge o pressió als escriptors valencians per deixar d’escriure en la seua llengua?
–Això seria estèril. L’últim que em faria canviar de llengua literària seria la pressió o el xantatge. Si alguna cosa defineix per a mi un intel·lectual és que ha de ser incorruptible pel poder, i, a ser possible, incòmode.
–Qui creu que és el culpable final d’aquesta cancel·lació?
–El qui ha manat anul·lar la programació. Crec que, quan un accedeix a un càrrec, ha de respectar, tant si li agrada com si no, el que ja estava programat per l’antecessor, així com el seu successor hauria de respectar el que ell programe. El problema és que tenim polítics barroers. Ell tindrà llibertat, a partir d’un cert moment, per marcar la seua pròpia línia, però ha sigut impacient. No és una qüestió de dretes o esquerres, sinó de civilitat. Un polític hauria de plantejar-se el bé comú i no entrar en batalletes contra els adversaris. El mal costum de negar el que han fet els altres no és exclusiu de la dreta.
-Com pot afectar la literatura -i la cultura- aquest posicionament de la conselleria valenciana del ram?
–Les institucions poden fer molt per potenciar i difondre la literatura, especialment la literatura en valencià, que sempre han alimentat amb molles. Els que manen ara no ho faran, això és clar. Però els anteriors tampoc van fer gran cosa, no siguem ingenus. Els escriptors valencians estem acostumats a remar contra corrent. Hem fet múscul. Crec que cada agressió acreixerà la nostra unitat i determinació. Un viatge que acabe de fer a Berlín, i als seus museus de la memòria, m’ha refermat en la creença que amagar el cap sota l’ala és el pitjor remei de tots. Cal plantar cara, denunciar les injustícies.
–En els últims anys el conflicte lingüístic era inexistent o només ho semblava?
–El català-valencià és la llengua sense estat més potent del món, és parlat per vora deu milions d’individus, cada any se n’editen uns 9.000 llibres i s’estudia a 145 universitats del món. El conflicte lingüístic és un espantall local que la dreta trau de l’armari cada ics anys i que només enganya a gent incauta. Una mòmia que té els dies comptats perquè el món, malgrat els obstacles, progressa a millor.
–Fa poc escrivia a EL TEMPS «Tot creador és fruit d’una època i d’un ambient». Què podem esperar d’aquesta època?
–Des del present és difícil fer anàlisis. És una època especialment complexa, fortament condicionada per la tecnologia, i, alhora, des del punt de vista artístic, manierista, pobra d’al·licients. Socialment s’està avançant en molts aspectes. No soc apocalíptic. Igual que el món d’ara ens pareix millor que el de fa 50 anys, el d’ací 50 anys serà millor que el d’ara.