Una investidura que acabarà amb una no investidura ve a ser com una moció de censura que no conclourà amb una censura. És a dir, un tràmit parlamentari de cara a la galeria, amb més artificis que substància.
Com a mínim, Alberto Núñez Feijóo ha tirat pel recte i de bon començament, només pujar a la trona del Congrés, ha obert foc contra els socialistes, als quals de seguida ha acusat dʼhaver acordat amb els partits independentistes catalans lʼaprovació dʼuna amnistia i la celebració dʼun referèndum dʼautodeterminació.
35 dies després que el rei Felip VI proposara el seu nom com a possible president, Feijóo ha dedicat més esforços a atacar lʼadversari que no a exposar el programa de govern amb què aspira a esdevenir, aquest dimecres o aquest divendres, el nou inquilí de La Moncloa.
Per una vegada, els espòilers estaven més que justificats. Es tractava de fer veure que lʼaltre aspirant a la presidència està disposat a ser-ho de la manera que siga. No com ell, que segons sʼha autodescrit, té “principis, límits i paraula”. Calia enviar un missatge nítid a la societat espanyola: el PSOE ja no és el vell PSOE, sinó un partit sotmès a lʼegolatria de lʼactual president en funcions, capaç de qualsevol cosa per continuar en el poder.
I, en aquest sentit, la intervenció de Feijóo ha estat reeixida. Ha reiterat que lʼamnistia és inacceptable “jurídicament i èticament”, que no té cabuda a la Constitució i que cap finalitat, per magna que siga, no justifica trepitjar-la com sí que pensa fer Sánchez. Ha asseverat que, en resum, es tracta dʼuna qüestió dʼhonradesa. La que té ell i no té Sánchez.
De nou, els discursos apocal·líptics del PP, que en temps pretèrits ja van poder escoltar-se amb motiu de la reforma estatutària catalana, en 2006, o lʼaprovació dels indults als polítics i activistes condemnats per la celebració del referèndum sobiranista de lʼ1 dʼoctubre de 2017.
En cap dels dos casos els populars no van obtenir els rèdits esperats. En primer lloc, José Luis Rodríguez Zapatero va revalidar la seua presidència, als comicis de 2008. I en el segon, malgrat no haver guanyat a les urnes, el vencedor moral de les eleccions del 23 de juliol passat ha estat Pedro Sánchez. Només ell està en condicions de formar govern, ni que siga de manera enrevesada.
Els retrets, per tant, sʼhan concentrat en el secretari general del PSOE, però al PNB també li ha tocat el rebre. La negativa dels jeltzales a iniciar converses amb el PP per tal dʼexplorar un possible suport a la investidura de Feijóo ha provocat que lʼaspirant a la presidència recorde que “el PNB va obtenir la Diputació Foral de Guipúscoa, per a evitar que governara Bildu, gràcies al meu partit”, de la mateixa manera que Jaume Collboni és avui alcalde de Barcelona pel vot a favor dels regidors del PP, que van evitar així la investidura de Xavier Trias en representació de Junts.
Feijóo ha tret el manual clàssic del PP, aquell que compara la malignitat dels polítics actuals amb la magnanimitat dels del passat, aquells als quals també van atacar sense descans —Felipe González i Alfonso Guerra en són les mostres més evidents— quan ocupaven la primera línia política. Així, sʼhan escoltat de nou els noms de Miquel Roca, Jordi Solé Tura o Santiago Carrillo, i també, com si no, el de Manuel Fraga, pare polític de Feijóo i líder del PP quan el PP es deia AP i, curiosament, votava en contra de la mateixa Constitució que ara defensen de manera aferrissada.
“Hi ha qui vol liquidar la Transició, jo vinc a reivindicar-la”, ha afirmat Feijóo”. “Agraesc a ses senyories socialistes que em vegen incapaç de pactar allò que vostès pactaran”, ha dit amb solemnitat, potser a la recerca dʼalgun socialista indecís. A parer seu, “lʼindependentisme planteja una aberració jurídica i moral, i un atac directe al principi dʼigualtat, tot trencant la separació de poders, qüestionant les Corts i, fins i tot, la intervenció del rei de 2017”. I és que, ja se sap, “fora de la Constitució no hi ha democràcia”.
Més duresa
Tot plegat, una calamitat sense parió que permetrà els impulsors de lʼ1 dʼoctubre a repetir aquells fets, ara sense conseqüències penals.
Per això, Feijóo ha iniciat la segona part de la seua intervenció proposant un enduriment de les penes relacionades amb episodis com aquell. En concret, ha anunciat que, en cas de ser elegit president, introduirà el delicte de “deslleialtat institucional” al codi penal espanyol, una fórmula que equivaldria a recuperar, dʼalguna manera, el delicte de sedició derogat pel Govern de coalició.
A més, Feijóo ha plantejat que el seu Govern “garantiria lʼestabilitat del país” i efectuaria un programa de reformes en profunditat, “tant en conjunt com comunitat a comunitat”. Entre les mesures que ha precisat més, les de caràcter fiscal: ha suggerit una reducció de lʼIRPF per a les rendes inferiors a 40.000 euros i que la rebaixa de lʼIVA afecte també la carn, el peix i les conserves, així com excloure els autònoms del pagament dʼimpostos en els dos primers anys dʼactivitat.
A la llotja de convidats ha destacat la presència dels presidents i les presidentes autonòniques del PP excepte la balear Marga Prohens, que tenia sessió al Parlament balear. Sí que hi era, en canvi, el valencià Carlos Mazón, que ha decidit canviar la reunió setmanal del Consell, que ara se celebra cada dimarts, a demà dimecres.
Després de la intervenció de tots els grups, dimecres al migdia arribarà la primera votació de la investidura, en què el candidat ha de rebre la majoria absoluta de la Cambra. En cas contrari, com és previsible, la segona oportunitat serà divendres, tot just 48 hores després de la votació anterior. En aquest cas, caldria que Feijóo obtinguera més vots afirmatius que negatius.
Amb tot, el peix ja està venut. Tot el que no siga que Feijóo aconseguisca 172 vots a favor i 178 en contra, serà una autèntica sorpresa. Sobretot per als socialistes, que sempre han assegurat que no temien un tamayazo.