—ArqueoAntro s'ha convertit en una de les entitats de referència pel que fa a l'exhumació de fosses en territori valencià. Com van ser els inicis d'aquesta associació científica?
—Vam començar com un equip d'amics que ens vam reunir per treballar per a una associació que estava implantada, sobretot, en l'àmbit aragonès. La majoria de nosaltres veníem de l'àmbit de l'arqueologia de gestió i l'associació necessitava també un antropòleg. Fou així que vam conèixer Javi Iglesias i Maria Fortuna i entre tots nosaltres vam fer una exhumació a un poble de Terol anomenat Olba.
Va ser així com vam començar a col·laborar, primer sense disposar d'una estructura estable. Aleshores vam conèixer Maties Alonso, del Grup de Memòria de València i ens va parlar d'unes exhumacions que estaven pendents de fer-se a El Toro. I així va començar a rodar la cosa. A El Toro vam exhumar 14 fosses entre els anys 2012 i 2013. Al principi fèiem una campanya a l'any. Va ser amb el canvi polític, a partir de 2015, que vam formalitzar l'associació per poder fer l'exhumació de Teófilo Alcorisa.
—Vostè, abans, treballava en arqueologia de gestió...
—Sí, em cridaven per fer estudis històrics, excavacions, alqueries... Havia treballat, per exemple, en els treballs arqueològics que es van haver de fer per a la construcció del Nou Mestalla.
Personalment, el tema de la guerra civil sempre m'havia agradat i, de fet, vaig estar dubtant entre estudiar història contemporània o arqueologia, perquè m'interessava el conflicte del 36, la República... Jo havia mamat el tema a casa, amb ma mare, filla d'uns immigrants de Granada establerts a Oliva.
—Després d'Olba, va vindre la intervenció al cementiri de Borriol...
—Sí, aquella exhumació la vam fer a través del micromecenatge. Va ser un dels primers casos que ens va arribar de víctimes d'afusellats, no de soldats. Això va ser l'any 2013, quan Rajoy no volia donar ni un euro per a memòria històrica. Així que vam vendre samarretes, pins... per tal de poder dur endavant l'exhumació. També va ser aleshores quan va sorgir la idea de fer el curs per autofinançar les campanyes en el front de Llevant, almenys fins que va succeir el canvi polític.
—Com és aquest període entre 2012 i 2015, quan no hi havia un suport institucional darrere?
"La justícia és dels estrats menys sensibles a les qüestions de memòria històrica"
—Va ser un període difícil perquè havíem de compaginar el nostre treball d'arqueòlegs professionals amb les exhumacions. Era, a més, un context econòmic prou advers. A partir de 2015 les coses van canviar i ara pràcticament no fem res que no siga exhumació de fosses.
—Van ser també vostès els qui van exhumar les restes de Teófilo Arcorisa en el cementiri de València, un cas molt important perquè va marcar un punt d'inflexió.
—Aquest va ser un cas particular perquè, en primera instància, d'aquesta exhumació se n'havia de fer càrrec PaleoLab. L'Ajuntament de València, però, aleshores en mans de Rita Barberà, va obstaculitzar els treballs tant com va poder, fins al punt que, fins en dues ocasions, es van perdre les subvencions atorgades pel govern d'Espanya.
El cas es va quedar estancat i Matias Alonso ens va proposar de reprendre'l, després de les eleccions de 2015. Va ser un procés redó perquè vam exhumar i al cap de sis mesos ja s'havia identificat.
—En aquell període 2012-2015 és veritat que hi havia unes institucions autonòmiques a la contra, però també és veritat que hi havia la Llei de memòria històrica de Zapatero. Què va significar aquella llei i quines mancances tenia?
—El principal problema va ser que era una llei que es basava en la bona voluntat. És a dir, sense voluntat era impossible aconseguir els permisos que calien per dur endavant les exhumacions. La sensació, durant molt de temps, va ser que anaves als ajuntaments i els havies de pidolar els permisos d'ocupació temporal de terrenys. Des de sempre, la voluntat dels alcaldes ha estat decisiva per tal de poder tirar endavant els processos d'exhumació. Moltes voltes hem de convèncer-los que és una tasca necessària; ens toca fer molta pedagogia. És una tasca que no ens correspondria fer a nosaltres.
—A què atribueix les reticències?
—Crec que les reticències es deuen al fet que encara s'assumeixen alguns apriorismes del tipus "los rojos siguen siendo los malos". Això pesa. I encara passa més això quan hi ha conselleries que han dut el tema de forma excessivament bel·ligerant. Crec que no s'ha fet prou d'èmfasi en el fet que la Llei de memòria democràtica valenciana, i també l'estatal, reconeixen el dret de totes les víctimes. Moltes voltes la dreta no ho veu, això: pensen que és una llei per fotre a la gent de dretes i això no és així. Si llegiren la llei s'adonarien que aquestes lleis no busquen la revenja, sinó traure als morts de les cunetes i recuperar els cossos per a les seues famílies.
—Hi ha persones de l'esfera memorialista que consideren que la Llei de memòria democràtica de 2017 quedava coixa. Vostè, com a persona que treballa en aquest àmbit, què n'opina?
—Jo crec que és una llei que dona un pas endavant respecte de la de 2007. Ara bé, encara hi ha aspectes que es van quedar sense abordar, com ara les expropiacions dels béns dels republicans. Hi hagué una expropiació massiva de béns immobles que ha quedat oblidada.
D'una altra banda, l'Estat espanyol continua sense reconèixer els crims de la guerra civil com a crims de lesa humanitat. En definitiva, la llei reconeix a les víctimes, però no acaba de fer un reconeixement a escala històrica i judicial d'allò que va passar allí. De moment, per a nosaltres és una ferramenta per fer la nostra feina, però després els jutges donen per prescrit el cas i això és una anormalitat. Caldria saber qui van ser els responsables.
—Diria que els jutges i les jutgesses són poc sensibles en aquesta matèria?
—Diria que és dels estrats menys sensibles. Al remat, sempre s'emparen en el fet que tenen molta feina i tenen altres coses per atendre. Però jo soc de l'opinió que si volem que el nostre país tinga unes bases democràtiques sòlides, hauríem de parar atenció a aquest tema. Reconèixer els crims del franquisme com crims de lesa humanitat seria un reconeixement jurídic oficial important.
—Durant el període del Botànic s'han fet més exhumacions que mai. Amb tot, diria que aquesta política ha tingut limitacions?
—És veritat que durant aquests darrers cinc anys s'han fet més exhumacions que mai. Ara bé, una cosa que nosaltres sempre hem criticat és que les bases, basades en l'estalvi econòmic, afavorien l'entrada de grans empreses que baixaven els preus. No pot ser que gran part dels punts per dur-te una licitació depenga de criteris econòmics. Quin sentit té que en un treball que té com a fonamental el rescabalament de les víctimes i els drets humans, el criteri més important siga el preu?
"En les licitacions per a les exhumacions hauria de primera l'experiència, no el criteri econòmic"
Jo crec, com a representant d'ArqueoAntro, que no és un bon sistema. El criteri econòmic pot tindre sentit per fer una carretera, però no per exhumar un cos. Han entrat equips que no tenien experiència i això ha sigut un problema a posteriori perquè una exhumació requereix certs coneixements i requisits. Nosaltres vam fer saber que aquest sistema de licitació no ens semblava correcte -i també ho van fer saber les famílies- però no ens van escoltar. Acabaren passant casos com el de Castella-la Manxa, on el cap d'una de les empreses era de Vox.
—Així doncs, com s'haurien d'haver fet les licitacions?
—S'hauria d'haver primat l'experiència dels equips. A Gandia van puntuar la quantitat d'exhumacions anteriors. En altres autonomies convenien amb diferents associacions el treball tècnic. En el País Basc les exhumacions les fa Aranzadi. El problema de la Conselleria de Transparència en aquesta matèria ha sigut del model de contractació. Una exhumació és un tema molt seriós, que requereix un equip preparat.
—Quins coneixements li calen a un arqueòleg per poder fer exhumacions vinculades a la guerra civil i la postguerra?
—Açò no té res a veure amb una campanya d'exhumacions normal perquè, al capdavall, tractes amb víctimes i, per tant, estàs en un context forense. Moltes voltes, treballes amb els familiars al costat; no estàs treballant amb ceràmica romana. Per això és tan important la preparació tècnica: no pot ser que estigues treballant i passes per alt informació que és rellevant. Si no hi ha antropòlegs forenses especialitzats, que estudien les restes òssies, pots perdre una informació fonamental per a la investigació que estàs fent.
Al remat, en algun moment, ha fet la impressió que l'únic que es volia era traure cossos. No es tracta de traure en cinc anys tot el que no s'ha tret en vint anys. Hem passat de fer en 2018 vuit campanyes o 24 campanyes anuals. Al remat, has de gestionar un volum d'informació que no pots guardar en un calaix. És informació que els familiars necessiten saber ja. Nosaltres hem tingut una responsabilitat afegida damunt, amb la impressió que no sempre podíem identificar tants cossos com voldríem.
—Què ha après del tracte amb les famílies durant tots aquests anys?
—És difícil de respondre, aquesta pregunta. Crec que som un equip que sap escoltar a les famílies. Aquest procés d'escolta i suport a les famílies és fonamental perquè en moltes famílies són temes que han estat absolutament amagats i, per a moltes d'elles, és la primera ocasió que tenen per expressar-se. Per això, és molt important que ells sàpiguen que els escoltem. Moltes voltes les famílies el que necessiten és sentir-se acompanyades. La nostra obligació és dir-los que farem el possible per trobar-los, però sense generar falses expectatives. Això ens passa, especialment, amb el tema de les famílies dels soldats perquè són casos molt difícils de resoldre.
—En què es diferencien les exhumacions de soldats de les exhumacions de represaliats?
—Les famílies dels represaliats, normalment, saben on estan els cossos. Almenys, aquestes famílies sabien que duent unes flors al cementiri de Paterna, o al Castelló o al d'Alacant, estaven honrant als familiars. Però en els casos de desapareguts del Front de Llevant o d'altres fronts, les famílies ni tan sols sabien on havien sigut soterrats.
"Ens cal un cens estatal de soldats desapareguts"
A més, així com els censos de represaliats pel franquisme han estat molt treballats des de l'acadèmia, els censos de soldats caiguts en el front no s'han realitzat encara. I això inclou un costat i l'altre. Encara hi ha famílies dels dos bàndols que busquen a les seues víctimes. No hi ha censos, aleshores, és una tasca molt complicada.
—Hi ha casos en què les famílies fan una cerca molt acurada, es busca el cos, es troba, però després no hi ha coincidència en l'ADN. Això els va passar en un cas a l'interior de Castelló. Com es gestiona això?
—Normalment som nosaltres qui donem la notícia. Quan un familiar et dona l'ADN, tria com vol que se li comunique la troballa. Pot triar que el cride l'empresa; l'equip; per carta, per telèfon... Normalment les famílies trien que els informem nosaltres. Quan és una identificació positiva, estem bojos per comunicar-ho a les famílies.
Els casos en què la família ha buscat tota la informació i no s'obtenen el resultat esperat són molt durs. Perquè per fer aquestes investigacions sobre les localitzacions cal temps, coneixements i moltes ganes perquè al llarg del camí es troben moltíssims entrebancs. En el cas de l'exhumació a Vilafranca d'un soldat vam fer un contraperitatge per assegurar-nos que el resultat no era equivocat. Aquests casos són molt durs perquè, al final també són famílies amb què treballes de fa molt de temps. Hi ha una certa implicació emocional i una empatia amb les famílies.
—La impressió és que busquen una agulla en un pallar.
—Sí, especialment en el cas dels soldats. Hi ha casos en què la fosa no es va senyalitzar bé o les famílies van migrar o casos en què els soldats es van dur a hospitals de sang.
—Com reaccionen les famílies quan els comuniquen els resultats negatius?
—Hi ha de tot. Hi ha famílies que s'ho prenen malament, que senten molta frustració; hi ha gent que ho comprèn i ho assumeix... Com t'he dit, una de les primeres coses que fem en aquests casos, i molt especialment quan es tracta de soldats, és avisar-los que potser la cerca no tindrà èxit, perquè el més difícil és la identificació. Cal tindre en compte que els percentatges d'identificació són d'entre el 15 i el 20%. Això els ho avisem sempre. En el nostre cas, de les quasi 70 víctimes combatents que hem exhumat, encara no se n'ha identificat cap. I només al País Basc i Catalunya s'han donat casos d'exhumacions exitoses de combatents.
—Què es podria fer en l'àmbit institucional per facilitar la identificació?
—En primer lloc, caldria fer un cens estatal de soldats desapareguts perquè els soldats es van moure per tota Espanya. A partir d'ací, caldria continuar les campanyes que s'han fet. I seria fonamental disposar d'un banc d'ADN a escala estatal.
—Aquests darrers vuit anys, a la Generalitat, hi ha hagut un govern sensible en aquesta matèria. Quina perspectiva s'obre, a partir d'ara, amb el nou Consell?
En general, pinta molt malament. Caldrà veure com acaben substanciant-se les coses, perquè és evident que Vox és molt bel·ligerant en aquest tema, però caldrà veure què farà el PP. Hi ha veus dins la Generalitat que asseguren que no faran res en contra de la Llei de memòria democràtica i que, de fet, seguiran amb les licitacions d'enguany.
La pregunta és si a partir de 2024 hi haurà noves licitacions o si, per exemple, es mantindrà el banc d'ADN de Fisabio, que es manté amb diners públics. En 2024 s'havien de fer gran part de les identificacions del cementiri Castelló. Què passarà? Es deixarà caure? No ho sabem.
"És inviable fer grans exhumacions en cementiris sense suport públic"
—La Diputació de Castelló els ha negat la partida que tenien aparaulada per fer unes exhumacions entre el límit de Nules i Moncofa, a la Plana Baixa, i la campanya s'ha hagut de fer a través dels fons del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló i el micromecenatge. És sostenible fer la vostra tasca sense suport institucional?
—Nosaltres no hem acceptat mai que les famílies paguen les intervencions. Potser haurem de fer micromecenatges, però no és sostenible fer intervencions a gran escala en els cementiris a través del micromecenatge. Per acabar d'exhumar els cementiris de Castelló, Gandia, Llíria o Alacant és inviable. Sense diners públics, no podrem fer exhumacions de vint persones en cementiris. Ens sembla que és immoral que les famílies hagen d'assumir les despeses.
—Què ha après com a arqueòleg especialitzat en la guerra civil?
—Al remat, aquestes intervencions són com una partida d'escacs, tant en la part de gestió (per accedir a les licitacions, aconseguir els permisos...) com en el treball (traure els cossos, identificar les víctimes...). Diria que hem après a tirar endavant tot i les dificultats. Perquè és veritat que mai no hi ha una fossa fàcil. Les fosses més grans s'han exhumat i els casos que queden són els més difícils. En els casos del País Valencià, en què els darrers sis anys s'ha pogut exhumar prop del 30%, s'ha exhumat on les famílies estaven interessades i on les pistes eren més clares. I ara queden les fosses desaparegudes dins els cementiris o les dels combatents.