Reyero és un cantàbric, catedràtic d’història de l’art a l’Autònoma de Madrid, que ho va ser també uns anys a la Pompeu Fabra de Barcelona, i que és un rar exemple d’intel·lectual castellà que veu Catalunya amb més equilibri que la majoria dels forasters que s’hi acosten, fins al punt de saber parlar un català molt adequat, una peculiaritat que, malgrat els tants cops proclamats “quinientos años de vida en común”, ben pocs espanyols son capaços de fer, ni ho pretenen.
El llibre, editat per Cátedra, a Madrid, el 2017, s’intitula Fortuny o el arte como distinción de clase, i és una visió diferent de les que habitualment s’han donat del gran pintor de Reus. Reyero, per fer el seu discurs, utilitza moltes de les publicacions existents sobre Fortuny, però també es capbussa en premsa i altres fonts de l’època, fins ara inexplorades a l’hora d’analitzar un artista tan estudiat com Fortuny, a qui la mort en plena joventut acabà de convertir en mite, especialment al nostre país.
És un treball que, tot i el seu rigor, no deixa de tenir un cert caràcter lúdic, i que s’ordena en tants capítols com colors té l’arc de Sant Martí, avui bandera d’una mena de pàtria immaterial que no se sustenta en cap territori geogràfic.
El Fortuny de Reyero és el noi orfe i humil que puja del Camp a Barcelona, de la mà del seu avi, amb grans sacrificis, i que troba al cap i casal el trampolí acadèmic i institucional que li permetrà instal·lar-se molt aviat a Roma, aleshores capital mundial de l’art, després d’haver canviat el colorit artificial i fals del neoclassicisme —perpetuat pels natzarens que foren els seus mestres— per l’intens i lluminós que se li va desvetllar en un viatge al Magrib, on anà com a corresponsal artístic oficial de la guerra d’Àfrica. Igualment, més endavant sabé sintonitzar amb París, just quan la capital de França esdevenia la nova meca artística mundial en detriment de Roma, i Fortuny havia sabut encertar el canvi matinerament.
L’autor ens dona de l’artista una imatge més atenta al món pràctic i a l’economia que els biògrafs anteriors del pintor. I aquell noi humil, afeccionat a la disfressa, més o menys amadeista —Amadeu de Savoia era l’aposta de seu compatrici Prim per regnar a Espanya, bé que la política no sembla que interessés massa a Fortuny—, que no compleix mai amb els compromisos de lliurar les obres fetes per ell durant el seu particular Grand Tour, a la institució que el pensionava —la Diputació de Barcelona—, acabarà depurant tant i tant la seva tècnica que fulgurantment serà propulsat al punt més alt de l’èxit comercial internacional. És curiós també que el pintor tingués una relació positiva amb Guillermo de Morphy, el mateix personatge que anys després faria gairebé de pare adoptiu, al Palau Reial de Madrid —on era home de confiança del rei Alfons XII i de la seva vídua Maria Cristina— a un altre futur gran artista mundial, que també fou humil nen prodigi vingut de prop de Tarragona, el futur gran músic Pau Casals.
Fortuny no necessitarà gaire la plataforma de les grans exposicions col·lectives —destinades al gran públic— per prosperar, ja que trobà un instrument millor: la complicitat d’un dels grans marxants d’art del segle, Adolphe Goupil, amb presència a Europa i Amèrica, que el relacionà personalment amb els pintors més cotitzats en l’alta societat i l’encaminà cap a col·leccionistes molt selectes d’arreu del món, que adquiririen obres seves.
I encara més, aquell triomf professional el portaria a entroncar-se matrimonialment amb la família de la figura màxima de l’art oficial espanyol de l’època, Federico de Madrazo —pintor de cambra, director del museu del Prado i de l’Academia de San Fernando—, que era una família amb molta classe —la que ell mateix no tenia de naixença i necessitaria segons Reyero—, prop de la qual, des del seu casament amb Cecilia, filla del gran cacic espanyol de l’art, viuria sempre com protegit, un més del seu clan.
La seva obra esdevingué sinònim de refinament, d’exquisidesa i d’elegància, però la distinció de l’artista no es basava mai en el convencionalisme sinó en l’excepcionalitat, i la seva mort inesperada ens privà de saber fins on més hauria arribat.
Fortuny o el arte como distinción de clase
carlos reyero
Ediciones Cátedra, 2017
400 pàgines, 20 euros