Com una allau. El ritme narratiu de La substància del mal va creixent en intensitat a mesura que avancen les pàgines. El que aparentment comença com una història autobiogràfica sobre les experiències d’un guionista frustrat que s’endinsa en el món dels documentals —l’autor és director de documentals per televisió— adquireix, al cap de cent pàgines, un gruix diferent. Un accident, una experiència propera a la mort, el complexe del supervivent i una antiga història de morbosos assassinats complicaran la trama i capficaran al protagonista que, contínuament, haurà de triar entre la història que l’obsessiona i l’estabilitat emocional i familiar.
L’escenari de l’acció és el Tirol del Sud, la zona del nordest italià que limita amb Àustria i té l’alemany com a llengua pròpia. L’autor, Luca d’Andrea, és precisament de Bolzano, la capital d’aquesta província i de la regió autònoma de Trentino-Alto Adige, i coneix l’alta muntanya per haver fet els guions del documental Mountain Heroes. És per això que tria, com a postal sinistra de morts i salvatges assassinats, les Dolomites i el canó de Bletterbach, un paratge natural que esdevé un enorme tall de pastís paleontològic de milions d’anys: un tall vertical amb diferents espècies fòssils en cada estrat.
Aquesta natura de fons es complementa amb el paisatge humà de Siebenhoch, un petit poble de la zona i els seus habitants, una comunitat aparentment acollidora però sòlidament refractària a les novetats, ja sigui en forma de turistes passavolants o d’estrangers residents. Aquest és el cas del protagonista, Jeremiah Salinger, un nordamericà casat amb una filla del poble que s’obliga a integrar-se per treure l’entrellat d’un crim ocorregut trenta anys abans al canó de Bletterbach.
Aquest context l’autor barrejarà amb habilitat les històries del Socors Alpí de les Dolomites, les llegendes populars dels dimonis locals (els krampus) i la ciència-gairebé-ficció d’espècies supervivents a l’extinció. Una combinació d’elements que troba la seva tradició en els millors thrillers del segle XX i manté la barreja de sorpresa i suspens fins a l’última pàgina.
En l’arbre del gènere negre, La substància del mal entronca amb un brot nou de la novel·la negra italiana -protagonitzada per Antonio Manzini- i amb una branca sòlida però aïllada de la qual pengen les fulles més brillants d’un thriller complex amb dosis ben calculades de ciència, aventures i natura inhòspita: Kolinsky Heights de Lionel Davidson.
Per una banda, Luca d’Andrea connecta amb Antoni Manzini a l’hora de triar el paisatge de les seues novel·les. La de Manzini és més novel·la policíaca clàssica que la de D’Andrea. Manzini situa un comissari romà, Rocco Schiavone, a la Vall d’Aosta, una zona també d’alta muntanya, però situada, en aquest cas, al nord-oest, a la zona fronterera amb els Alps francesos i suïssos. Schiavone no és un comissari típic -fuma porros i beu massa- però és un romà prototípic que no para de maleir la muntanya i s’entesta a destrossar sabates Clarks passejant-les sobre la neu. Manzini va començar la sèrie del detectiu Schiavone el 2013 i ja té sis novel·les i un volum de contes. En català, Salamandra ha publicat La costella d’Adam, Sol de maig i Temps boig, el quart lliurament de la col·lecció original (no s’ha traduït al català la primera novel·la, Pista nera).
Les localitzacions triades per Luca d’Andrea són semblants a les de Manzini, amb l’afegit lingüístico-cultural del Tirol del Sud, on la llengua autòctona és l’alemany. En tots dos casos, Manzini i D’Andrea retraten comunitats molt tancades, com a conseqüència de les escasses dimensions dels pobles, el clima hostil i l’onada turística que, ja siga per les pistes d’esquí o per l’excursionisme de muntanya, apareix com un allau que amenaça la seva tradicional forma de vida -alhora que esdevé, pràcticament, l’única font creixent d’ingressos.
Luca d’Andrea també podria estar influït per la novel·la negra nòrdica i sobretot per autors com Stieg Larsson, Jo Nesbø, Åsa Larsson o Henning Mankell, que comparteixen amb ell ambients glaçats, però també protagonistes torturats psicològicament per vicis o obsessions.
L’altra font que alimenta el riu narratiu de La substància del mal és dels anys noranta: un clàssic exòtic dins del mon del thriller, Kolinsky Heights, publicat per Salamandra en espanyol com Bajo los montes de Kolima. Aquesta és l’última i més rodona obra de Lionel Davidson, un britànic especialitzat en thriller que aquí va barrejar novel·la d’espies, suspens i molta molta neu per bastir una aventura fantàstica per la Sibèria sota zero de la Guerra Freda. Casualment o no, Luca d’Andrea ha construït una ficció que, com la de Davidson, fa moltes voltes abans mostrar el nus central de la narració i ha de desfer molts nusos abans de mostrar un desenllaç final. I, com Davidson, D’Andrea barreja en la poció de la seva novel·la dosis d’una cultura gairebé exòtica dins del seu propi país (les ètnies de Sibèria no són més estranyes dins de la URSS que els sudtirolesos dins d’Itàlia); gotes de ciència resultants d’esprémer la paleontologia; un pensament de superstició popular, tot cuinat a molt baixa temperatura, amb molta neu i molt alcohol. Per més coincidència, i a pesar que Davidson i D’Andrea són europeus, els seus protagonistes són nordamericans, el primer canadenc i el segon, dels EUA.
Això, però, és només una ullada a simple vista. Les dues històries no tenen res més a veure i són tan diferents com dos flocs de neu mirats al microscopi. Però, com els flocs, totes dues mereixen especial atenció.