«Els noucentistes van tenir un paper molt castrador de la diversitat cultural»

Amb una trajectòria tan plena com la seua, quina va ser la motivació per fer aquesta novel·la?
 

Hi hagué, com en totes les novel·les, una motivació d’ordre vital i una altra de més literària. Parteix d’una premissa molt bàsica: la majoria de les coses que fem els humans poden semblar molt elaborades però, en el fons, són fruit d’uns impulsos molt primaris. En aquest cas és un individu inadaptat que canvia de pis, té un veí literalment insuportable i, per higiene social, es planteja liquidar-lo. Això em serveix per fer una visitació del que és l’assassinat en la literatura, des de la tragèdia grega a Shakespeare fins als clàssics de la modernitat, de Thomas de Quincey a Truman Capote o el mateix Camus de L’estranger. Una especulació en to satíric que fa una referència explícita al Bertrana de Jo! Memòries d’un metge filòsof. També podríem parlar de la literatura picaresca. És un registre que, òbviament, no m’invento. Està tot inventat, el màxim a què pots aspirar és a fer altres combinacions. 

El protagonista diu que en la cultura anglosaxona l’assassinat ha estat una disciplina de l’esperit, per la influència de Quincey, però en la mediterrània no passa d’un “exabrupte dels budells”. 

Sí. És una constatació historicofilosòfica. Una de les escriptores que més m’agrada és Agatha Crhistie, situada com a subproducte però que és una creadora d’arguments i de trames excepcional. I quin és el tema de la seva obra? L’assassinat. I és una dama perfectament respectable. El món anglosaxó entén l’assassinat com una disciplina intel·lectual —tornem a de Quincey— i a la mediterrània hi ha una cosa més napolitana, inclosos els grans clàssics grecs, que en el moment d’assassinar-se poden fer alguna especulació —Sòfocles, sobretot— però el fet és bàsicament visceral. T’he de dir que és un llibre que m’he divertit força fent-lo...

Sí, es nota que el procés d’escriptura ha estat gojós, com un divertimento.

Sí, però un divertimento amb bastant pólvora. És com allò del lema de La Codorniz, “tiemble después de haber reído”. 

I hi ha no poques provocacions, com ara quan el protagonista diu que la imbecil·litat dels catalans es pot mesurar per l’estima a la poesia de Carner.

A aquestes alçades ja no penso amagar-me: els noucentistes no són sant de la meva devoció i crec que estan molt sobrevalorats. Van tenir un paper molt castrador de la diversitat cultural i expressiva de les arts a Catalunya. Han tingut coses bones i unes altres de més baixa estofa. I aquest és un llast que ha perviscut, la gota tonteta i provinciana. El resultat és força mediocre i Carner és un cas paradigmàtic.

El to és satíric, però hi ha un moment especialment alliberador i bandarra, amb la descripció d’un pet. Fer literatura amb això no és a l’abast de tothom.

Era un risc. I vaig optar per hipertrofiar-lo i hiperretoritzar-lo, que era la manera més entretinguda i efectiva de fer-ho, perquè és un pet que marca un abans i un després en tot l’aparell d’intencions del protagonista. La manifestació del pet d’aquesta senyora és espiritual. No hi ha rebuig ni fàstic, és un moment epifànic.

La relació del protagonista amb les dones és un altre eix de la novel·la.
 

En sóc conscient, que he retratat un personatge misogin. Hi ha un fet curiós: a la poca gent que ha llegit la novel·la els preocupa aquesta manera de referir-se a les dones però no que aquest senyor vulga assassinar el veí. Estem en una escala de valors com a mínim curiosa.

Amb Què! Miquel de Palol debuta en Angle, hi ha una mudança editorial.
 

S’ha de buscar editors que pensin  en la literatura i no en el negoci. I el Grup 62 és el que és però com a eina per a les lletres ja no serveix. És una empresa que es dedicarà a fer operacions empresarials, però el seu cicle literari ha acabat.