La mala salut de ferro del món del cinema ha viscut un dels grans punts d’inflexió al llarg d’aquest 2017, amb vicissituds que s’auguren encara més poderoses i ciclotímiques al llarg del 2018. El debat dona molt de si, sobretot després d’allò viscut al darrer festival de Canes, amb la polèmica per la participació de dos films produïts per Netflix, un fet insòlit que va generar un devessall de pros i contres, i que va posar al centre de la discussió el mateix problema que arrossega el cinema des que l’streaming, la pirateria i el món digital van arribar per quedar-se, per sempre, a les nostres vides de consum. El fet és que dues pel·lícules que no havien passat per les sales de cinema optaven a la Palma d’Or, cosa que torpedinava el curs natural d’exhibició i exacerbava la polèmica. Un procediment que hem acabat assumint com una part més del curs cinematogràfic, amb unes plataformes de difusió sota demanda que aposten cada vegada més per oferir històries atractives per als seus subscriptors, de manera que generen una cartellera pròpia, amb expectatives pròpies i un circuit de guanys i deutes propi. Un dels casos més comentats és de la recent estrena de Bright, la nova pel·lícula protagonitzada per Will Smith i dirigida per David Ayer. Dos pesos pesants de la indústria de Hollywood, ara al servei de l’entreteniment digital.
Un cop que té més de foc d’artifici, que d’efecte: Bright juga amb un punt de partida interessant on es mostra un present alternatiu en què conviuen orcs, fades, elfs i humans des de temps immemorials, però acaba arribant a un lloc comú rebregat per la banalitat. En aquest escenari, dos policies patrullen junts: l’humà Ward (Will Smith) i l’orc Jakoby (Joel Edgerton, difícil de reconèixer). Tot s’accelera quan fan una guàrdia nocturna que canviarà els esdeveniments de la nit i del món tal com el coneixen. Junts hauran de protegir una jove elf (Lucy Fry), portadora d’una vareta màgica que persegueix una altra elf força més expeditiva i salvatge (Noomi Rapace). Ayer, director de Suicide Squad (2016), aconsegueix que la primera part sigui prometedora, però enfonsa tot allò que ens imaginàvem en una segona part inconclusa, desfeta com un medicament asèptic en l’efervescència d’un got d’aigua. Tota una coreografia tediosa d’autòmats rovellats, malgrat que el retrat de la societat que s’hi esbossa apunti maneres: uns orcs empestats racialment i criminalitzats; uns elfs burgesos i altius, la cúspide social de la perfecció més podrida; unes fades de poc enteniment, simples mosquits amb males puces; i uns humans sempre gravitant en la mediocritat, en la mitjania, sense res més destacable que la seva fanfarroneria i superioritat innata. Ni el guió de Max Landis —que havia escrit la vigorosa faula realista de superherois Chronicle (Josh Trank, 2012)— aconsegueix que res sigui creïble, ni cru, ni poderós, començant per una parella de companys —insuls Smith, bonàs Edgerton— que no connecten, malgrat l’esforç constant dels acudits de sopar d’empresa que amaneixen els diàlegs.
Tampoc hi ajuda la barreja inconnexa de gèneres que converteix la buddy movie en un còctel de gore ximplet, de discriminació i forces paramilitars risibles, d’amagatall i corredisses, d’humor gangsta i corrupció, de ràfegues de trets eixordadors, amb una profecia que apareix in medias res i que evidencia els defectes, com una ambientació urbana a mig fer, que mai no es mostra del tot, com si l’estalvi pressupostari marqués les coordenades creatives. La normalitat desitjada, per obra i gràcia de les plataformes digitals, on l’art també és tan mundà com pot ser-ho al Hollywood més fastuós.
Bright
Direcció: David Ayer
Estats Units, 2017
Durada: 117 minuts
Guió: Max Landis
Música: David Sardy
Repartiment: Will Smith, Joel Edgerton, Noomi Rapace, Lucy Fry
Policíac, fantàstic, acció