El duel entre el popular Alberto Núñez Feijóo i el socialista Pedro Sánchez per aconseguir la presidència del Govern espanyol és com una partida de pilota valenciana. Tret d’una sorpresa monumental, el primer, que juga amb l’equip blau i no partia com a favorit, haurà fallat el punt en el seu intent de ser investit durant la sessió d’aquesta setmana.
Ara la pressió canviarà de bàndol. Són els rojos, liderats per Sánchez, els qui han de dur la iniciativa a la recerca d’una investidura que s’haurà de materialitzar en els propers dos mesos. Si no, el Congrés i el Senat quedaran dissolts i els ciutadans seran convocats novament a les urnes. La data, de fet, ja està fixada: el 14 de gener de 2024.
Seria la tercera ocasió en què la sensació de blocatge mena a una repetició electoral en la represa democràtica espanyola. I la tercera consecutiva. Perquè les altres dues van ser, efectivament, en els dos comicis anteriors. Els del 20 de desembre de 2015 van repetir-se el 26 de juny de 2016, i els del 28 d’abril de 2019 van tenir la seua segona volta particular el 10 de novembre d’aquell mateix any.
Què passarà a partir d’ara és el gran enigma que sura a l’ambient. Qui menys té a perdre és el president del PP, que va guanyar les eleccions, però amb una aritmètica enrevessada que li ha impossibilitat de conformar un govern.
Feijóo somia amb la repetició electoral, convençut com està que tornaria a ser el candidat del seu partit i que repartir novament les cartes és l’única manera d’arribar a La Moncloa. Uns altres comicis no són la garantia de res, les votacions no deixen de ser una rifa, però, altrament, no li tocarà la Grossa.
De l’altra banda, Sánchez reiterava la setmana passada que hi haurà govern progressista “quatre anys més”. El debat sobre l’amnistia ha copat l’actualitat política d’ençà del retorn de les vacances. Ja ningú no parla de Txapote. Ara els principals enemics són Carles Puigdemont i aquesta figura, la de l’amnistia, que remou de la cadira els generals de la vella guàrdia socialista i els deixebles que hi pul·lulen.
Per intuir què pot succeir en les properes setmanes, EL TEMPS ha conversat amb dos experts que dibuixen els possibles escenaris que s’albiren a l’horitzó.
En primer lloc, Joan Rodríguez Teruel, doctor en Ciència Política per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i professor d’aquesta mateixa disciplina a la Universitat de València (UV). Col·laborador habitual del diari El País, és editor d’Agenda Pública, un web d’anàlisi polític i econòmic global.
I en segon lloc, José María Ramírez Dueñas, que exerceix com a professor de sociologia política i opinió pública a la UNED, està doctorat en Política, Comunicació i Cultura, i és especialista en metodologia d’enquestes.
Hi haurà legislatura?
Rodríguez Teruel troba diferències importants entre les expectatives i la realitat. O, més concretament, entre l’opinió que es respira a la capital de l’Estat i la tossudesa dels fets.
“Als cercles de Madrid s’entén que l’acord amb Junts és molt complicat i que hi haurà unes altres eleccions”, explica. “No obstant, a diferència de 2016 i 2019, ara hi ha incentius suficients per tirar endavant una investidura efectiva i, fins i tot, una legislatura sòlida”.
Així com el fracàs de Feijóo era “molt previsible”, el de Sánchez no ho és tant. “Si els ho preguntàrem privadament a tots dos, tant l’un com l’altre contestarien que hi haurà legislatura, és a dir, que Sánchez resultarà investit”.
I és que “la predisposició de cada actor ha anat evolucionant del juliol ençà”, sosté Rodríguez Teruel. “Puigdemont, amb no pocs arguments del seu costat, tenia claríssim que no donaria suport a cap investidura, però amb el pas de les setmanes ha comprovat que pot ser molt i molt influent, cosa que l’ha dut a calibrar la seua posició inicial...”.
Amb tot, aquest professor de la UV opina que és ell “qui té la posició més difícil, encara més que Sánchez, perquè Puigdemont haurà de modificar més la postura de partida si desitja tancar un acord”. I afegeix que, si no fructifica, “això tindria un cost polític —i segurament electoral— ben considerable”.
Des de la perspectiva de Sánchez, “guanyador moral del 23J”, Rodríguez Teruel assenyala que “en el conflicte polític català, disposa de molt de camp per córrer”. Mirant cap al passat, recorda que, en 2020, “ningú, fins i tot a les files de l’independentisme, no veia factibles els indults ni la reforma del delicte de sedició”. Si el president espanyol va ser capaç de fer passes en aquesta direcció, què no farà ara, jugant-se la reelecció?
El professor Rodríguez afirma que “la situació de Puigdemont, a Waterloo, resulta insostenible”. Per tant, Sánchez no sols està en condicions d’“acabar amb la judicialització del procés català”, sinó que “té assumit que ho farà perquè, políticament parlant, li interessa”.
En canvi, no té la certesa que Puigdemont estiga plenament decidit a “posar fi a l’èpica construïda durant set anys, com a exiliat de la causa”. De fet, apunta que l’estratègia no està exempta de riscos: “No descarto que un acord amb els socialistes produeixi un altre trencament al si de l’independentisme”.
Rodríguez Teruel, tanmateix, posa dos ingredients més a taula: “Convé tenir en compte que la major part dels catalans van optar per posicions pragmàtiques el 23J i que bloquejar una investidura amb una majoria parlamentària sensible a la qüestió nacional podria penalitzar Puigdemont”.
La qüestió, tal com comenta, és fins a quin punt està obert a cedir Puigdemont. Per a Sánchez, l’amnistia té un preu elevat, i si manté el discurs unilateralista encara li’n resultarà menys suggeridora. Per aquest motiu, la seua vicepresidenta segona, Yolanda Díaz, ja ha explicitat que l’hipotètic acord ha d’anar lligat a la renúncia tàcita a la unilateralitat. I és ací on existeixen més dubtes respecte a la posició de Junts.
El “pagament per avançat” exigit per Puigdemont és un altre element a tenir en compte. No està gens clar —com també s’ha comprovat amb l’ús del català a la Unió Europea— que una figura tan complexa com l’amnistia puga veure la llum en les poques setmanes que queden abans de la possible investidura.
“De moment, ni PSOE ni Junts no han dit res que no sigui modulable, no hi ha posicions de màxims irrenunciables, i és aquí on veig espai per l’acord”, conclou Joan Rodríguez Teruel.
Qui guanyaria amb la repetició?
“El resultat d’una eventual repetició electoral vindrà determinat per la manera com hagen evolucionat les negociacions”, avança José María Ramírez. “Siga com siga, si atenem les experiències prèvies, la participació baixaria com a mínim un 3% i hi hauria pocs moviments de vot entre els dos blocs”, afegeix. “De moviments intrablocs sí que n’hi hauria, amb el PP i el PSOE com a beneficiats”.
Per bé que la teoria indica que la desmobilització electoral sempre afecta més l’electorat progressista que no el més conservador, Ramírez no ho té tan clar: “En aquest cas el problema no seria, com en 2016 o en 2019, que les forces progressistes no han estat capaces d’arribar a una entesa, ara tothom dona per fet que PSOE i Sumar volen tornar a formar govern... En qualsevol cas, opine que una repetició afavoriria, sobretot, els partits de la dreta”.
Ramírez: “La negociació PSOE-Junts seria la clau les noves eleccions, o més ben dit, qui apareixeria com a culpable davant l’opinió pública”
“La negociació PSOE-Junts seria la clau les noves eleccions, o més ben dit, qui apareixeria com a culpable davant l’opinió pública”, continua Ramírez. “Si finalment l’amnistia no prospera però els socialistes han efectuat gestos nítids en aquesta direcció, això podria mobilitzar el seu electorat de Catalunya, el País Basc, les illes Balears o València, però alhora podria desmobilitzar el de la zona interior. Així que Sánchez comence la negociació formal amb els socis catalans es percebrà millor, gràcies a les enquestes, què pensen els seus electors”.
No debades, el professor de la UNED mostra el seu “escepticisme” a l’hora de parlar de l’“electorat” socialista. “Aquesta és la gran basa del PSOE: la seua capacitat de mobilitzar una base electoral molt heterogènia, que va des dels votants progressistes clàssics de l’interior fins d’altres de la costa que s’identifiquen amb el discurs nacionalista”.
Ramírez insisteix a dir que el resultat d’una repetició electoral dependrà, sobretot, de la capacitat de lideratge que Sánchez demostre al llarg de les negociacions amb els seus socis catalans i de la manera com en presente el fracàs. “El relat, emmarcat en la defensa de la Constitució, pot arribar a ser mobilitzador, però em fa l’efecte que el soroll mediàtic serà ensordidor i que l’agenda actual, monopolitzada per l’amnistia, acabe passant-li factura”.
“I Sumar? Com es posicionarà Sumar?”, es pregunta tot seguit. “Si apareix com el gran garant de l’amnistia davant un PSOE més recelós, això tindrà unes implicacions. I en cas que hi haja un acord amb Junts, si Podem condiciona els seus vots a la continuïtat d’Irene Montero com a ministra, què passarà? Hi ha tensions notables per l’esquerra, ara com ara soterrades”.
Per la dreta, Ramírez no preveu un enfonsament de Vox —“podria perdre un o dos punts”, diu— en cas que, en efecte, calga revisitar les urnes. No ens trobaríem, doncs, davant un remake de la desfeta de Ciutadans.
“Els votants de Vox s’han adonat que la seua papereta ha sigut exitosa, ja que s’ha traduït en canvi de governs a diverses autonomies”, argumenta, “però sí que podria ressentir-se a les circumscripcions més petites, en què l’apel·lació al vot útil seria constant per part del PP”.
La millora dels populars en detriment de l’extrema dreta tampoc no és la fórmula de la Coca-Cola. Podria passar que la pèrdua de vots de Vox en benefici del PP no repercutira en una suma total d’escons distinta a la d’ara, o encara pitjor per als seus interessos, que Sumar avantatjara Vox en demarcacions on ara sí que tenen escó, tot perdent algun diputat o diputada en favor de la coalició liderada per Díaz. “En aquest cas fins i tot podria ser que la suma PP-Vox quedara per sota dels 170 escons actuals”, adverteix José María Ramírez.
Pel que respecta a la posició de les forces independentistes, coincideix amb l’opinió de Rodríguez Teruel: “Amb quin govern podrien obtenir més avanços o millors polítiques públiques per als seus respectius territoris? Els seus votants són partidaris, ni que siga com a mal menor, d’un govern PSOE-Sumar”.
En aquest sentit, cal no perdre de vista les tensions que subjauen en els binomis ERC-Junts i PNB-EH Bildu, amb dues convocatòries electorals, a Catalunya i el País Basc, a la cantonada. “Així que la relació entre ells siga més turmentosa, l’acord multipartit a escala estatal serà més difícil”, manifesta Ramírez. “Si fan primar el desig majoritari dels seus votants, s’inclinaran per donar continuïtat a la fórmula actual”.
Joan Rodríguez Teruel coincideix a dir que una repetició electoral no és sinònim de majoria absoluta PP-Vox. “No veig un Vox enfonsat, les dades no indiquen això; sí que veig, en canvi, un entorn d’opinió de Vox molt sensible a l’opinió publicada madrilenya. Tothom ha acabat persuadit que a Vox li aniria fatal en una repetició electoral, però, a parer, és una percepció fictícia”.
“En una repetició dels comicis, els resultats no variarien gaire”, pronostica ell. “Caldria veure, això sí, si el PSOE és capaç de retenir els prop de 8 milions de vots del 23J, especialment l’1,2 milions de vots de Catalunya, i si el PP està en condicions de pispar-li un milió de vots a Vox, cosa que no veig tan senzilla”.
Malgrat la seua sensació que no hi hauria grans canvis, Rodríguez Teruel té clar que, si n’hi ha, beneficiaran el bloc de la dreta. “PSOE i Sumar són més sensibles a una possible repetició que no la dreta, i això té la seva explicació: a banda dels votants seus de tota la vida, els socialistes tenen unes altres formacions que els voten després de calcular què els interessa més a fi d’evitar una majoria de dretes. Molts d’ells es decanten pel PSOE en el darrer minut”.
Ara bé, Rodríguez Teruel també avisa que “hi ha una part de la dreta desmotivada, que no simpatitza amb Vox, però que alhora voldria un líder del PP més dur, no com Feijóo”. De la mateixa manera, “hi ha un votant bastant més moderat, provinent de Ciutadans, que va decidir votar el PP perquè Núñez Feijóo seria president còmodament i que ara, en veure les dificultats i la necessitat absoluta d’un acord amb Vox, podria estar temptat de quedar-se a sa casa”.
Tot plegat, suposicions que es concretaran o no en funció de com evolucionen les negociacions.
La importància del relat
Tal com assenyala Ramírez, guanyarà qui siga capaç d’imposar el seu relat. I Sánchez, a ulls de Joan Rodríguez Teruel, corre no pocs riscos. “Imaginem-nos que negocia l’amnistia, que fa declaracions proclius a aprovar-la, però que en darrera instància el sector més dur de Junts no ho troba suficient o no se’n refia i tomba el possible acord... Això tindria unes conseqüències molt dolentes per a ell”, explica.
“En una repetició dels comicis, els resultats no variarien gaire”, sosté Rodríguez Teruel
Als antípodes d’això, podria ser que Sánchez “es declarara partidari de l’amnistia, però que posara unes fronteres i uns condicionants tan clars que traslladara tota la responsabilitat a Carles Puigdemont”. En aquest cas, si Sánchez no transmet la sensació d’estar disposat a tot per continuar a la presidència, “és probable que siga capaç de mantenir prou motivat els seus electors —alguns d’ells, provinents de l’independentisme, però que no volen ni sentir a parlar d’un Govern espanyol de dretes— de cara a la possible repetició dels comicis”.
Els mitjans de comunicació, en bona mesura concentrats a Madrid, tindran la seua transcendència. Ara bé, José María Ramírez emfasitza que, “tot i la preponderància dels mitjans tradicionals, els menors de 45 anys s’informen més per les xarxes socials que no a través seu”.
“Un diari de Madrid té molta menys transcendència que WhatsApp o Telegram, els sondatges —com vam poder veure el 23J— són qüestionables i les campanyes cada vegada tenen una importància superior”, observa Ramírez.
A l’última campanya, de fet, Sánchez va innovar bastant, tot acudint a programes de màxima audiència, concedint entrevistes a mitjans incòmodes per a ell, oferint una imatge més amable a les xarxes oficials o fent-se present a pòdcasts d’èxit. “Vox ja dedica més del 50% del seu pressupost de campanya a canals no tradicionals”, subratlla Ramírez.
La conclusió és una: les eleccions, si és que n’hi ha una repetició, no es guanyaran el 14 de gener, sinó en les setmanes vinents. Les que definiran el marc d’aquells possibles comicis.
De moment, trauen els rojos.