Alguns van pronosticar que la pandèmia canviaria la nostra forma de viure; que seríem més conscients de la nostra vulnerabilitat. La caiguda del turisme va ser brutal. Com brutal ha estat la recuperació una volta finalitzada la pandèmia. Quasi tots els registres han superat els anys previs de la pandèmia. És el turisme una indústria a prova de bomba?
—El turisme és, sense dubte, una indústria a prova de crisi. Cada volta que hem tingut una crisi, l’hem resolta amb més turisme i més acumulació de capital. En la crisi de 2008 es va pretendre que la gran taula de salvació fora el turisme i, especialment, el turisme de plataforma. Ara, el nou mantra és el del turisme de qualitat i conceptes com el nomadisme digital, que no és més que un altre costat d’un mateix poliedre. El turisme és una pota fonamental en el sosteniment del sistema capitalista.
—La sensació és que és una maquinària massa poderosa per poder-la aturar. Moltes ciutats han implantat la taxa turística. Barcelona, sota el govern d’Ada Colau, va intentar posar-hi fre amb la moratòria a l’obertura de noves places hoteleres i el veto a les habitacions turístiques, a més de les multes als pisos que s’anunciaven en plataformes sense llicència. I, tanmateix, el turisme no ha parat de créixer. La impressió és que, per moltes mesures de contenció que es posen, el turisme està completament desbocat.
—El turisme està desbocat i no es pot aturar. La hipermobilitat no l’aturarem i, en tot cas, podem aspirar a descarbonitzar-la. Soc de l’opinió que l’única eixida possible és governar el turisme i decréixer. I aquest decreixement implica diversificar l’economia i fer que el turisme no tinga el pes tan important que té a hores d’ara. Cal anar amb molta cura sobre com plantejar aquesta qüestió, perquè hi ha qui es pensa que decreixement turístic significa misèria i no falten els discursos que acusen de matar la gallina dels ous d’or.
L’experiència ens demostra que, en aquelles economies on el turisme té molt de pes, el patiment és més gran temps de crisi. Vivim en contextos de policrisis, on hi ha una interdependència de totes les crisis: la climàtica, la financera, la humanitària... totes estan en relació. En la crisi del coronavirus, per exemple, el turisme i la mobilitat van tindre un paper fonamental en l’extensió de la malaltia. Alhora, el turisme se’ns presenta ara com una solució.
Estem, per tant, davant una mena de cercle viciós, del qual hem de ser capaços de sortir i mirar més enllà. Perquè, al capdavall, el turisme és una activitat molt extractiva: utilitza béns comuns per a una finalitat privada. Qualsevol que passege pel carrer d’una ciutat turística se n’adonarà.
—Els gestors públics sempre recorden que a Barcelona el turisme genera 150.000 llocs de feina i aporta entre el 12 i el 15% del PIB. Hauria de ser decisiu el factor econòmic?
—Podem parlar de números i estadístiques, però no podem perdre de vista una realitat: la majoria dels treballs vinculats al turisme són treballs precaris. És el sector amb els salaris més baixos. Per tant, quan parlem de generació d’ocupació, parlem també de quin tipus d’ocupació; parlem de la conflictivitat laboral, i parlem també dels processos d’externalització i subcontractació.
Perquè fins ara el sector ha basat el seu creixement en l’explotació de mà d’obra i precària. I això significa empobriment, d’una banda, i acumulació de capital, de l’altra. Com més creix, més desigualtats es generen. Lloret de Mar, Benidorm, Torremolinos... són ciutats amb rendes per capita molt baixes. És una realitat que no hauríem de negar i són, alhora, una invitació a la reflexió.
—El nou alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, ha dit que “després de dècades de promoció, ara hem de centrar-nos en la gestió del turisme”. El repte que es planteja Barcelona no és molt diferent del que s’han hagut de plantejar altres ciutats europees, com Amsterdam o Berlín. Habitualment, des de la gestió es promou com a solució la desestacionalització, la descongestió, la descentralització, la diversificació i el turisme de luxe. Què en pensa?
—Aquestes són les solucions que es posen a sobre de la taula, però que, en realitat, són un mite. Perquè si bé aquestes estratègies poden resoldre puntualment la saturació d’una àrea turística, la pressió durant una certa època de l’any o la maximització de beneficis, no són estructuralment resolutives.
Quan es parla, per exemple, de desestacionalitzar, en realitat el que es fa és allargar la temporada turística, però continuem tenint la mateixa massificació en juliol i agost. O quan es parla de descentralitzar, no estem evitant la massificació en els principals atractius turístics, sinó que estem derivant més flux cap a barris com el Cabanyal o Sant Adrià.
L’aposta pel turisme del luxe, en molts casos, genera més distància socioeconòmica amb els residents, amb la qual cosa es produeix un increment dels preus i un encariment dels béns i els productes locals.
En definitiva, les 5D (desestacionalització, descentralització, etc.) no són altra cosa que guarniments espacials. La gestió turística, tal com s’està plantejant actualment no són més que estratègies per continuar creixent, però ni s’està governant ni s’està decreixent.
—En tot cas, hi ha un problema de governança: parlem d’un fenomen global, en el qual els ajuntaments tracten de gestionar com poden. Si es tracta d’un fenomen global, no caldria una governança global? És l’Organització Mundial del Turisme un organisme preparat per dur a terme aquesta tasca?
—No, no ho és, perquè els organismes internacionals només pensen a continuar creixent. Ara bé, cal deixar clar que el problema no és l’individu, és a dir, el turista, sinó el model desigual de creixement i d’acumulació de capitals que genera desigualtat. En una societat més igualitària, el turisme seria un problema menor. Però, en un context on hi ha greus problemes d’accés a l’habitatge, és normal que l’airbnbització dels espais esdevinga un problema greu. Si la majoria de valencians i barcelonins tinguérem accés a un habitatge digne, Airbnb seria un problema menor.
Per tot això, cal governar els problemes turístics des de l’àmbit de l’agenda urbana. El turisme no és un problema que es resolga a través de gestió turística, sinó que es resol amb governança urbana, de polítiques urbanes d’habitatge, de treball digne, d’igualtat de gènere, de respecte als drets humans... Hem de gestionar a escala urbana els problemes de justícia social.
—La proliferació de les companyies low cost, junt amb la incorporació d’un perfil de turista asiàtic que abans no viatjava (sobretot, classes mitjanes i altes) expliquen en bona mesura el gran boom del sector. Les propostes més extremes impliquen limitar el nombre de viatges que una persona pot fer per plaer. Una mena de quota. Què en pensa?
—La idea d’un abonament de carboni em sembla que va en la línia correcta. És a dir, crec que hem de començar a parlar de vies de solució. No podem ser presumptuosos i pensar que tenim la solució definitiva, però hem de començar a explorar; hem de seure en una taula i parlar-ne. De moment, els qui en som crítics, llancem propostes, per bé que aquestes encara no arriben a la classe política. Siga com siga, mentre no descarbonitzem la nostra economia, un abonament de carboni podria ser una de les solucions.
En tot cas, no hem de perdre de vista que la petjada de carboni és terriblement desigual: hi ha una part de la societat amb un altíssim poder adquisitiu que consumeix molt més que la classe obrera. Diferents estudis han posat aquesta realitat de manifest. Per tant, hem de començar a parlar de posar fre als jets privats, o, com a mínim governar-los.
—També és veritat, d’altra banda, que el mateix canvi climàtic pot ser un element d’incidència directa sobre l’activitat turística.
—Clar, és un element que no podem ignorar. D’ací no res tindrem illes que desapareixeran per la pujada del nivell del mar en el Pacífic i tindrem migrants climàtics. I això té a veure també amb els debats que, en l’àmbit urbà, estem tenint en moltes ciutats sobre el model d’urbanisme i de mobilitat.
—Venècia, la ciutat turistitzada per antonomàsia, ha decidit cobrar cinc euros a qualsevol turista que passe el dia en la ciutat, independentment de si es queda a dormir o no. És com si estiguérem fent fortaleses i el setge fora obra del turisme?
—Totalment. No oblidem que la intenció primera de l’alcalde de Venècia era posar uns torns a l’entrada a la ciutat, una opció que no podia ser una solució. Ni tan sols la taxa turística és una solució; la taxa turística és una ferramenta que genera retorn social, ja que els diners recaptats poden destinar-se a habitatge social, reposició de mobiliari urbà, educació, sanitat... Però no és la solució. És una cortina de fum per veure que es fan coses, quan en realitat no s’aborda la problemàtica.
—Al remat, fa la impressió que viure en una ciutat sense atractiu turístic és una sort.
—Sí, perquè estem buidant les ciutats de les seues funcions socials. Passa a la Rambla de Barcelona, però també al centre històric de València i passa en totes les ciutats on hi ha una activitat turística intensa. Això ja ho van advertir els arquitectes de Barcelona’92: que calia evitar monumentalitzar el centre i habitar la perifèria. Però estem just fent aquest camí: estem convertint els centres de les ciutats en grans monuments sense vida. Cada volta hi ha més espais de la ciutat que, a causa del turisme, són sacrificats i deixen de ser espais de convivència per al veïnat. La ciutat esdevé un producte al servei del turisme i del sistema capitalista i deixa de ser un espai de convivència.
—La paradoxa és que el turisme acaba devorant la ciutat.
—Sí, així és. Ciutats com Nàpols, València, Marsella... que no estaven en el mapa geoturístic mundial, comencen a estar-ho. I en bona mesura ho estan perquè les grans ciutats turístiques, com poden ser Barcelona, París o Roma, han deixat de ser amables per als turistes i l’experiència turística és cada volta de menys qualitat. Hi ha patrons que es repeteixen, i per això alguns problemes que s’han donat abans en aquestes ciutats ara es repliquen aquestes altres.
—Vostè és coordinador d’un llibre que es titula Ciudad de vacaciones. La portada no pot ser més entenedora: un jove es fa una selfie davant una pintada on es pot llegir “Tourists go home”. La impressió és que el turisme s’ho apropia tot, fins i tot el rebuig al turisme.
—Totalment. La mateixa turismofòbia, de la qual tant han parlat els mitjans de comunicació, no és altra cosa que una estratègia per deslegitimar els moviments crítics amb aquest model turístic i urbanístic de les nostres ciutats.
—València, com Barcelona, ha viscut un intens procés de turistització. Els atributs que pot oferir al turista són molt semblants als de Barcelona: bon clima, seguretat jurídica, oferta madura, platges, gastronomia... Què hauria d’aprendre València de l’experiència de Barcelona?
—No hi ha una fórmula, però crec que l’aposta més intel·ligent seria diversificar la seua economia i no caure en l’especialització.