Qui encara tingui dubtes que els ciutadans francesos adoren, veneren o fins maleeixen els seus presidents, o si més no que els necessiten com a figura d’identificació nacional, que vagi a París i entri a una llibreria. Allà, aquests dies s’hi pot trobar el segon volum de les memòries de l’expresident Nicolas Sarkozy, un tom de 592 pàgines i que, tot i això, és un autèntic èxit de vendes en aquest inici de tardor. Just a la vora, el nou llibre Des lieux qui disent (“Llocs que parlen”), d’Édouard Philippe, primer ministre entre els anys 2017 i 2020. Té 312 pàgines i és la notícia política de la setmana.
Això es deu, sobretot, al fet que Philippe fa un repàs literari al passat per tal de preparar el futur. Molts parisencs veuen en l’obra una extensa carta de presentació per a la seva candidatura al palau de l’Elisi.
El seu aspecte ha canviat. La barba negra i blanca ja no hi és, igual que els cabells i les celles. Ara calen dues repassades de dalt a baix per reconèixer-lo, si és que s’aconsegueix, explicava fa pocs dies Édouard Philippe en una entrevista. La sensació que feia, a més, és que li importava ben poc.
Philippe, de 52 anys, i uns pocs habituals per a la mitjana francesa 1,90 centímetres d’alçada, pateix dues malalties autoimmunes: vitiligen i alopècia. La primera li provoca l’aparició de taques blanques a la pell i la segona, la caiguda del cabell. En principi, les malalties en política són un tema complicat, ja que assenyalen debilitats i indueixen els adversaris polítics a alimentar rumors i posar en dubte les capacitats dels qui les pateixen. És capaç algú tan malalt de sortir-se’n en l’implacable món de la política?
Philippe acaba amb tota aquesta xerrameca sobre ell. No, aquestes malalties no són ni perilloses, ni infeccioses, ni invalidants, escriu al seu llibre, en què dona detalls per primera vegada d’aquestes afeccions. També hi explica el molest moment en què el 2019 va descobrir les primeres taques blanques a la barba. “No amagaré aquesta malaltia perquè és totalment visible”, deia fa uns dies en una entrevista. “En paraules ben banals: perdo el cabell corporal, res més.”
No deixa clar si realment es vol presentar a la cursa presidencial per al 2027. La línia entre fer grans anuncis d’alta volada massa aviat o de deixar passar el moment adequat per fer-ho, és molt fina. Philippe és un gat vell i coneix els riscos que enclouen les dues opcions.
Gairebé ningú a França coneixia Édouard Philippe quan Macron el va nomenar l’any 2017. El conservador no era un candidat clar, però Macron sabia, segons assegura Philippe, que també hauria de desarticular el sector conservador després de fer el mateix amb l’esquerra. És així com va recórrer a aquest polític de dretes.
La relació va aguantar força temps; però, en algun moment, Philippe va superar Macron en índexs de simpatia. Hi va tenir força a veure que, a diferència del president, no es va prodigar gaire en declaracions en nom de l’Estat, sinó que explicava la situació de manera sòbria i sense dissimular-la. És precisament això el que va tranquil·litzar molts ciutadans francesos. En molts aspectes, Philippe emergeix com una contrafigura de Macron: pragmàtic, amb ironia pròpia, un amic de poques paraules. Fa anys que és el polític més ben valorat en les enquestes.
Corria l’estiu del 2020 quan Macron decidí de substituir-lo per un nou primer ministre. És que li restava protagonisme? En qualsevol cas, Philippe va encaixar el seu acomiadament amb esportivitat i partí direcció Le Havre, ciutat d’on era batlle. Era un lloc sense glamur, una ciutat portuària del nord més aviat aspra, amb parts de la ciutat que recorden la Berlín Est dels temps de l’RDA, però amb gavines. L’octubre del 2021 va crear-hi el seu propi partit: Horitzons. En l’acte fundacional va pronunciar un discurs de gairebé dues hores sense guió, en què va parlar “del que volem per a la França del 2050”. Clarament, Philippe pensa i planifica a anys vista.
El llibre no anuncia cap programa, cap mesura, sinó que assenyala línies mestres, segons Philippe, i afirma que constitueix les bases per iniciar un diàleg amb els ciutadans francesos.
Fill de mestres, Philippe dedica tot un capítol a l’educació, que considera que ha de ser sotmesa a àmplies reformes perquè reprodueix les desigualtats socials en comptes de llimar-les. Alhora, es declara partidari de les aules d’excel·lència per impulsar els millors. Subratlla que el principi de laïcitat és molt important per a ell i avisa d’un islam que amenaça l’avenç de la República. En política exterior, aposta per la mà dura contra els autòcrates que violin les lleis internacionals. Presenta un garbuix de propostes que van des d’un to moderat fins als clàssics conservadors i que no difereixen gaire del programa de Macron.
Un presentador de televisió li demanava aquesta setmana si això no podria representar un problema. Per ventura, el 2027 i després de deu anys de Macron, els francesos no volien pas de tornar-ne a tenir un, però més alt?
“Per això, no decidiré ser qui soc”, responia Philippe, que afirma que és diferent de Macron en l’estil i en les conviccions. Al seu llibre, hi escriu que és important no prendre’s seriosament a un mateix. Aquesta podria ser una de les diferències de què parlava.
Traducció d’Arnau Ferre Samo