La setena nit després que la seva mare fos assassinada per les forces de seguretat iranianes, l’estudiant Roya Piraei va publicar una fotografia. Se la pot veure a ella mateixa al costat de la tomba de la seva mare; va vestida de negre, sense vel que li cobreixi el cap i els cabells tallats arran. Mira directament a la càmera i de les mans li penja un floc de cabells. Té l’aspecte d’una punk.
És la tardor del 2022 i la imatge es fa viral. Seguint l’exemple de Piraei, que aleshores tenia 24 anys, dones arreu del món es tallen els cabells. Se solidaritzen amb les protestes de l’Iran, amb la generació Z, una generació que lluita pel futur amb desesperança i que una vegada i una altra és reprimida brutalment. Avui dia la seva foto continua sent una font d’inspiració per a artistes i autors. La BBC va declarar Piraei una de les 100 dones més influents del 2022.
Gairebé un any després, Piraei es troba al jardí d’una casa als afores de Londres, amb unes estovalles amb un estampat d’estil oriental al davant i una paret emblanquinada al darrere. És una dona menuda, de pell clara, cara pigada i de cabells foscos, llargs fins a la barbeta. Li han tornat a créixer.
Roya Piraei pot explicar exactament què va passar aquella nit en què la seva família va quedar destrossada, igual que la seva antiga vida. I, al mateix temps, una nit que la va catapultar cap a una òrbita que desconeixia, la dels dissidents internacionals i els cercles de poder més alts.
Com milers d’altres persones arreu del país, la mare de Piraei, Minoo Majidi, el setembre del 2022 va sortir a manifestar-se contra l’arbitrarietat amb què exerceix el poder el règim de la República Islàmica de l’Iran, on s’obliga les dones iranianes a portar hijab. Arran de la mort de la jove kurda Jina Mahsa Amini, de 22 anys, es van desfermar les protestes més importants des de la fundació de la república. Amini va morir a l’hospital després d’haver estat detinguda pel que es coneix com la policia de la moral, que l’havia arrestada per presumpta violació dels codis islàmics de vestimenta. Segons els informes, la van colpejar. “La mort de Jina va ser l’espurna que va fer-ho esclatar tot”, explica Piraei a Londres.
Minoo Majidi també era kurda. Els kurds, que conformen ben bé el 10% de la població iraniana, són sovint els primers a sortir al carrer quan hi ha protestes. Viuen principalment a l’oest del país, a la província del Kurdistan, a l’oest de l’Azerbaidjan, a Hamadan i Kermansah. Allà és on rñ pare de Roya Piraei té un despatx d’enginyers.
La majoria dels kurds rebutgen posar-se vel i amb això n’hi ha prou per identificar-se com a oposició. Els funcionaris iranians, en canvi, sovint dediquen gran part de la seva biografia a la defensa de la república xiïta. Molts senten que la negativa a posar-se vel és un afront personal. Per això la polèmica al voltant del hijab també adquireix una dimensió tan política.
Aquell 20 de setembre, segons el relat que un testimoni ocular va explicar a Roya Piraei, la seva mare s’havia unit als manifestants de Kermansah i cridaven consignes contra el govern: “Jin! Jiyan! Azadî!”, paraules kurdes que signifiquen: “Dona! Vida! Llibertat!”.
L’espurna ja s’havia convertit en un incendi. Desenes de milers de persones es van unir a les protestes i les manifestacions van durar setmanes. Segons les organitzacions de defensa dels drets humans, es calcula que es van assassinar almenys 522 persones i se’n van arrestar més de 20.000, incloent-hi nombrosos menors d’edat i noies. Els joves reclamaven posar fi a la República Islàmica; “Mort al dictador!”, cridaven, en referència a l’ancià líder revolucionari Ali Khamenei, que és al capdavant de l’Estat iranià des de fa 34 anys.
“No hi vagis”, li havia demanat el pare de Piraei a la seva dona, “és perillós”. Ella li havia contestat: “Si no hi anem nosaltres dos, hi aniran els joves i els mataran”.
Havia experimentat massa sovint què passa quan el règim se sent pressionat. Durant els últims quaranta anys, una enorme quantitat d’iranians ha abandonat el país en diverses onades migratòries. Els primers de fugir van marxar a finals dels anys vuitanta, quan milers de dissidents van ser executats. A la dècada de 1990, els serveis secrets van segrestar desenes d’artistes i intel·lectuals crítics amb l’objectiu d’assassinar-los. El 2009, la gent va sortir al carrer per manifestar-se contra la reelecció suposadament fraudulenta del president ultraconservador Mahmud Ahmadinejad. Desenes de manifestants van ser assassinats i milers van ser empresonats i torturats.
Des d’aleshores, els alçaments contra el règim cada cop han sigut més freqüents: al tombant de l’any 2017-2018 els que van sortir als carrers foren els obrers. Protestaven contra l’elevat preu de la gasolina i dels aliments, i també perquè no se’ls pagava el salari. Avui, el 60% de la població de l’Iran viu per sota del llindar de pobresa.
El 2019 les protestes es van intensificar durant el que s’ha conegut com el “novembre sagnant”, quan, de nou, les forces de seguretat les van reprimir amb duresa. Segons l’agència de notícies Reuters, van morir unes 1.500 persones.
“No hi vagis”, van ser les últimes paraules que el pare de Roya Piraei va dir a la seva dona. Des de llavors, la família ha reconstruït la mort de Minoo Majidi. Ha parlat amb testimonis oculars i amb el personal de l’hospital, i ha vist gravacions fetes per gent al carrer.
Ja era fosc, cap a les vuit del vespre, quan un tirador de les forces de seguretat va disparar contra els manifestants en una de les cruïlles més concorregudes de la ciutat de Kermansah; segons testimonis oculars, des del seient posterior d’una motocicleta. Es diu que va tocar Minoo Majidi des d’una distància molt curta.
Un vídeo mostra en primer pla tota una colla de persones portant la mare de Roya Piraei, inconscient, cap a l’interior d’un cotxe blanc. Mor de camí a l’hospital. Els patòlegs li van arribar a comptar 167 perdigons a l’esquena.
Roya Piraei parla concentrada i uneix les puntes dels dits, prims. El sol de finals d’estiu li resplendeix al rostre pàl·lid. Ara Piraei rarament es maquilla. Diu que aquestes coses ja no li aporten cap mena d’alegria. Solia anar a fer esport amb la seva mare, li agradava quedar amb amics i que vinguessin convidats a menjar a casa dels seus pares. Ara rarament surt de casa.
En enterrar la seva mare, un dijous dos dies després que morís, va sentir com si la seva pròpia vida també s’hagués extingit, explica Piraei: “Com si m’haguessin enterrat amb ella.”
Tenia el cos entumit de dolor. “Vaig passar dies asseguda a la meva habitació, mirant el no-res, i de sobte vaig sentir un impuls.” Piraei s’agafa els cabells fent una cua i mou els seus dits a l’aire com si fossin unes tisores, se’ls acosta al clatell i els obra i els tenca. “Vaig cridar, vaig plorar, fins que el meu pare va entrar i em va prendre les tisores dels dits.”
Massa tard. Els rínxols castanys ja eren a terra.
A Pèrsia, tallar-se els cabells era una demostració de poder per part dels impotents. Els kurds tenen per costum col·locar els cabells damunt les tombes com a mostra de dol.
Una setmana després de la mort de la seva mare, la foto de Roya Piraei fa la volta al món d’un dia per l’altre. “L’endemà al matí, la meva vida era totalment diferent.” Se sentia observada i tenia atacs de pànic, explica Piraei. El seu pare, el seu germà i la seva germana gran temien que vinguessin a escorcollar la casa i arrestessin Piraei. Calia que se n’anés, i ràpid. La seva família va organitzar-li el viatge fins a Teheran, a 500 quilòmetres de distància, i es van posar en contacte amb membres de l’oposició a l’exili perquè algú s’ocupés de Piraei un cop fos a l’estranger.
Sis setmanes més tard era a París, envoltada de tapissos i canelobres de cristall: era al despatx del president francès, Emmanuel Macron. El cap d’Estat va convidar un grup activistes de l’Iran al Palau de l’Elisi, i la premsa va fotografiar Macron donant la mà a Piraei. Fou el primer president occidental que va qualificar les protestes de “revolució”. Macron mostrava un interès real, diu Roya Piraei. Li va preguntar què podia fer per ella: “Mai més no doni la mà als assassins de la meva mare”, li va respondre.
“El suport de Macron em va anar bé”, explica Piraei. I els dirigents de l’Iran es van posar furiosos. La reunió del cap de l’Estat francès amb els dissidents era “un menyspreu flagrant envers la responsabilitat internacional de França en la lluita contra el terrorisme i la violència”, va sentenciar enfadat l’endemà el portaveu del Ministeri d’Afers Exteriors de l’Iran.
Tres setmanes més tard, l’estrella de Hollywood Angelina Jolie també es va posar en contacte amb Piraei. “Quina mena de persona era la teva mare?”, li pregunta l’actriu a Piraei en una entrevista gravada per a la revista Time. “L’Angelina encara em truca de vegades”, diu Roya Piraei.
La mort de Minoo Majidi, de 62 anys, i de Jina Mahsa Amini, de 22, va revelar una vegada més que Teheran governa sense mostrar cap pietat cap al seu propi poble. Imatges com aquestes són les que uneixen una gran majoria d’iranians. Tant si es tracta de les generacions més grans que van viure l’època del xa, com dels treballadors que estan farts de la corrupció dels funcionaris, o dels joves que ja no volen que se’ls tracti amb paternalisme; tots volen un país diferent, si bé no tothom té al cap el mateix. El que és segur és que aquest règim ha perdut els seus ciutadans i, per tant, també la seva legitimitat.
El govern de Teheran és perfectament conscient de l’abast del descontentament, afirma el politòleg Adnan Tabatabai, del think-tank Carpo, que té bons contactes dins de l’aparell governamental iranià: “El cercle de dirigents ho sap tot sobre les dinàmiques sociopolítiques.”
Tanmateix, la política allà no es fa per a la majoria, sinó per a una petita clientela, una minoria que es calcula que equival al 15 o al 20% de la població. A més de l’elit dirigent, aquest cercle inclouria funcionaris, l’aparell de seguretat de l’Estat, empresaris i unes quantes desenes de clergues.
Com funciona una aritmètica com aquesta, en la qual cop hi ha menys defensors de la República Islàmica i on l’oposició cada dia augmenta més? Molts fills de famílies riques estudien a l’estranger, a les millors escoles. I el patrimoni s’inverteix a l’estranger sempre que sigui possible.
Per a aquelles persones fidels al règim, però amb menys poder adquisitiu, el Govern ha recreat un relat de la victòria cada cop que hi ha un alçament que li qüestiona l’autoritat. Afirmen que l’oposició sempre està controlada pels enemics externs i que ha de ser aixafada. Si no es reprimeix, l’Estat corre el risc de col·lapsar, tal com ha passat a Síria, Líbia o l’Iraq.
Així, derrocar la teocràcia vigent a l’Iran ha sigut impossible des de fa dècades. A una autèntica revolució, afirmen els observadors, li cal més que gent valenta al carrer. Una presa de poder s’hauria de preparar durant molt de temps, requeriria el suport de col·laboradors interns, persones preparades, un líder destacat i la capacitat de gestionar un estat armat fins a les dents, gairebé cinc vegades més gran que Alemanya i amb gairebé noranta milions d’habitants.
De talent polític, no en falta, diuen els dissidents. Les presons de l’Iran, per exemple, estan plenes de gent que podria conduir el país cap a un futur millor. Els últims mesos, fins i tot els grups de l’oposició a l’exili, enemistats entre ells, han cooperat per primera vegada. Ara per ara, però, tots els alçaments han fracassat davant la voluntat fèrria de repressió dels governants. “Tenen les armes, i això els atorga dret”, conclou Roya Piraei.
Ara ella també s’ha convertit en una de les opositores exiliades que ja no poden tornar a casa per temor a ser detinguda. Piraei no va aguantar gaire temps a París. A Londres només està de visita. Viu apartada, en un petit poble del nord d’Anglaterra; la seva germana ja gran va emigrar cap allà anys enrere. Piraei ha demanat asil i espera que se li reconegui aviat.
Encara no està bé. Diu que se sent apartada del món. Durant les primeres cinc setmanes després de la fugida, amb prou feines va pronunciar una paraula. Ni tan sols s’aixecava del llit els matins. “Almenys ara torno a parlar”, diu Piraei, somrient i allisant els plecs de la faldilla.
“Al llarg d’aquest any el cor se m’ha envellit”, diu. Tots els que li han donat suport fins ara han reprès les seves vides: els seus amics de París i, per descomptat, Macron i Angelina Jolie.
Però ella no. La vida que tenia Roya Piraei ja no existeix.