Els encants d’Itàlia segons Donna Leon i Rafael Vallbona
Donna Leon recorda quan es va enamorar dels italians a La meva pròpia història (Ed. 62) i Rafael Vallbona descriu el moment que Siena el va encisar a Dolce far niente. Una primavera toscana (Univers).
La novel·lista Donna Leon, creadora de la sèrie del comissari venecià Brunetti, escriu unes memòries d’urgència —breus i narratives— a La meva pròpia història (Edicions 62, 2023). En un dels capítols explica com es va quedar encisada d’Itàlia: “A les vuit estàvem convidades a sopar, i va ser llavors quan em vaig enamorar d’ells, de tots ells: els habitants de Caposele, la població de la província d’Avellino, els italians del sud, tots els italians. Perquè hi havia un àpat com no n’havia vist mai cap a la vida, tot i que d’ençà de llavors n’he vist molts de semblants. Salami, llonganissa, pasta, pollastre, verdures, tomàquets, enciam, vi, pa i després formatge servit en una safata de la mida d’una cambra de pneumàtic.
“I el més important, amb cada plat se servia cordialitat i hospitalitat, les ganes de fer-nos contentes, i un festival de mans tocant braços i cares, petons, abraçades, copets a l’esquena, com si el sentit del tacte hagués d’obtenir la seva part justa de felicitat a la taula”.
En Rafael Vallbona explica a Dolce far niente (Univers, 2023) el seu amor per Siena: “A mig matí després d’haver sortit de l’hotel i per la Via Paolo Mascagni, la Via Stalloreggi i la VIa di Città enllà davallar pel Chiasso del Bargello fins a entrar a la Piazza del Campo, la sageta que marca el centre de les paradoxes de la meva experiència ja estava canviant de posició. I, quan després de fer una panoràmica de tres-cents seixanta graus des del centre de la plaça, vaig notar una glopada de sang nova i serena que em pujava fins al cap i em fiblava l’espinada, vaig donar les gràcies en absència al xofer que ens havia portat fins allà enmig de la nit tancada, als meus editors italians per haver-me convidat i a mi mateix per ser un tabalot i no saber-me estar mai quiet”.
Literatura amb ‘playlist’ a Spotify
Entre els escriptors i editorials catalanes que publiquen playlists de novel·les o assaigs, destaquen Rafael Vallbona, que té dues llistes amb dos llibres diferents, i Gerard Quintana, amb sis llistes per una novel·la.
La indústria editorial ha començat a oferir, com a complement a novel·les o assaigs, playlists relacionades amb el contingut literari. Els escriptors en català que més han explotat aquesta oportunitat d’escoltar una mena de banda sonora dels llibres han estat el periodista i escriptor Rafael Vallbona i el líder de Sopa de Cabra, Gerard Quintana.
Rafael Vallbona ho fa en el seu últim assaig sobre Itàlia, Dolce far niente (Univers), que inclou un codi QR a l’última pàgina interior perquè els lectors accedeixin directament a la llista de reproducció de Spotify que ell mateix ha confegit. Hi ha bona música (Mina, Lucio Dalla, Adriano Celentano, Jimmy Fontana o Franco Battiato) i n’hi ha de melòdics (Eros Ramazzoti x 2, etc.)
Rafael Vallbona ja havia fet una playlist de 44 cançons a Swing. Allà on la vida venç, que Edicions 62 va llançar el 2021.
El Grup 62 ja va “instal·lar” un codi QR a la contracoberta de Nosaltres dos, la novel·la de Xavier Bosch del 2017. En aquest cas, no és Bosch qui l’ha pujada al seu perfil de Spotify, sinó el Grup 62, que té compte propi i també hi té les llistes de Sort que et tinc a tu (2018), de Dani Figuerola i La tardor de la llibertat (2018), de Víctor J. Jurado.
I la novel·la catalana que deu tindre més playlists és Entre el cel i la terra (Columna), de Gerard Quintana. Una llista general de la novel·la, la del “Sopar dels dimecres” i una per cada personatge: la playlist de la Neus, la de l’Àngels, la del Bru, la de la Clara i la del Patxi. Sis en total.
Amanda, la mare de Víctor Jara, i ‘La mare’ de Gorki
Cinquanta anys després de l’assassinat de Víctor Jara, ressonen els paral·lelismes entre “Te recuerdo Amanda”, que el xilè dedicava a la seva mare, i el principi de La mare de Maksim Gorki (L’Agulla Daurada, 2023).
La mare de Maksim Gorki, en traducció de Josep Maria Güell revisada per Arnau Barios, comença així: “La sirena de la fàbrica vibrava i braolava cada dia sobre el raval obrer, enmig de l’aire fumat i oliós. Obedients a la crida, uns homes sorruts, que no havien tingut temps de refrescar els músculs amb el son, sortien de les petites cases grises com escarabats esporuguits (...) El fang xipollejava sota els peus”. Aquesta novel·la de Gorki era un dels llibres preferits de Víctor Jara, que va començar així la cançó dedicada a la seua mare, Amanda: “Te recuerdo Amanda, la calle mojada, corriendo a la fábrica, donde trabajaba Manuel. (..) Suena la sirena / De vuelta al trabajo / Y tú caminando / Lo iluminas todo”.