Xavier Trias, regidor de Junts a l'Ajuntament de Barcelona, assegurà dilluns passat, en una entrevista a SER Cataluunya, que creu que «els socialistes estaven darrere» del cop d'estat del 23 de febrer de 1981.Trias explicà que al seu entendre la transició a Espanya va anar «més que bé» en determinats aspectes, però que, en canvi, no va solucionar l'encaix territorial, és a dir els conflictes polítics català i basc. Afirmà que «ningú es pot creure» que l’intent colpistava ser «un cop d'estat de Tejero», referint-se a Antonio Tejero, el tinent coronell de la Guàrdia Civil que assaltà el Congrés dels Diputats. Lamentà que «pot ser encara hi ha alguns innocents que creuen que el senyor Tejero estava al darrere del cop d'estat» i, acte seguit, l'exalcalde de Barcelona asseverà que «els socialistes hi estaven darrere» i això els va servir per frenar el desenvolupament autonòmic a l'Estat.
La resposta no es va fer esperar i tant Salvador Illa com, a Madrid, el ministre de la Presidència, Antonio Bolaños, criticaren a Trias al qual titllaren d’injust. Segons el membre del Govern espanyol «no hi ha cap base històrica ni fàctica» per assegurar el que digué Trias i es queixà perquè «els diputats socialistes van ser ostatges com tots els diputats del Congrés» de la força d’assalt de la Guàrdia Civil.
Ni Trias ni ningú ha dubtat mai que els diputats socialistes fossin ostatges dels revoltats. Ara bé, allò que va dir Bolaños que no hi ha «cap base històrica ni fàctica» per relacionar el PSOE amb el cop no és del tot cert. Sí que no hi ha. No per assegurar que els socialistes estaven darrere del cop de Tejero, però està fora de dubte que alguns dels seus actes -sobre els quals mai han donat explicacions clares- van estar relacionats amb la trama política que d'alguna manera es va connectar amb el cop de Tejero. Una trama que pretenia una involució autonòmica, la qual, per cert, es convertí en un fet com a conseqüència directe del cop de Tejero.
PSOE i Armada. El cop es va intentar dur a la pràctica el 23 de febrer de 1981. Des de quatre anys abans, d’ençà les primeres eleccions, les del 15 de juny de 1977, sovintejaren els intents d’organitzar conspiracions en el si de les forces armades. Els serveis d’intel.ligència desbarataren algun dels intents més seriosos. Però la majoria de les enceses proclames colpistes d’alts rangs militars de verb incendiari no sobrepassaren les sales de bandera o, més habitualment, els bars d’instal.lacions militars.
Era evident, i així ho va anar reflectint la premsa de l’època, que en l’estament militar hi havia una gran ràbia contra els assassinats d’ETA -en relació als quals criticaven la debilitat de la resposta del Govern, encapçalat per Adolfo Suárez- i, també, per la generalització de les autonomies -a partir de 1979- que al seu entendre «rompen Espanya». Tot aquest sentiment de rebel.lió feixista militar contra el nou règim fou batejat per la premsa com el «renou de sabres».
Doncs bé, mesos abans del cop de 1981 aquest renou es va intensificar força. I el PSOE, per un altre costat, estava entestat en fer caure el Govern de Suárez. En aquell context, un general de l’exèrcit, Alfonso Armada, que era governador militar de Lleida, es reuní amb importants socialistes.
La trobada es va celebrar el 22 d’octubre de 1980 -tal i com testimoniaren alguns dels presents i han recollit llibres de memòries i obres d’historiadors- a la casa particular del batlle de la ciutat, el socialista Antoni Siurana. Hi assistiren, a més de l’alcalde i del general, Raimon Obiols, membre de la direcció del PSC, i Enrique Múgica, membre de l’Executiva del PSOE, diputat del Congrés i president de la Comissió de Defensa de la Cambra Baixa espanyola.
Mai s’ha sabut de què es va parlar. Siurana es negà durant trenta-cinc anys a explicar el perquè i el fons de la reunió, més enllà de dir que com que Múgica havia de viatjar a Lleida, li demanà que li presentàs al governador militar, Armada. El març de 2016, en un acte de presentació i d’un llibre, Siurana es limità a dir que no s'hi va parlar «de res en especial».
És a dir, enmig de la tensió militar, de la desfeta del partit governamental -Unión del Centre Democrático-, de creixents rumors de cop d'Estat, un socialista del cercle de més confiança política de Felipe González va a Lleida per reunir-e amb un general a casa de Siurana, també hi assisteix Obiols -al qual González li demanà que hi anés- i no es parla «de res en especial». Molt estrany. Encara més estrany resulta ser si es coneix que el general en qüestió havia estat secretari de la Casa del Rei, segon cap d’Estat Major de l’Exèrcit i que tenia fil directe amb el Cap de l’Estat, Joan Carles de Borbó, amb el qual mantenia una estreta relació quasi paterno-filial.
El general Armada es presentà el 23 de febrer de 1981 en el Congrés, quan Tejero ja l’havia assaltat, amb la pretensió que el tinent coronell de la Guàrdia Civil li permetés parlar als diputats perquè acceptessin que ell encapçalàs un govern de concentració. S’hi negà. Però l’episodi ha servit a alguns historiadors per parlar de les diferentes capes que va tenir el cop. Així, el de Tejero seria la capa més estrambòtica i incontrolada, mentre un l’altre, molt més seriós, era el que es volia perpetrar des d’altes instàncies al marge del Govern que pretenia imposar un «cop de timó», una altra expressió que va fer fortuna entre la premsa. Respecte a què? Doncs a les autonomies. Acabar amb el que consideraven el desgavell autonòmic que al parer del sectors polítics, socials i econòmics més espanyolistes estava posant en risc la unitat espanyola.
Just després de fracassar el cop de Tejero, el Borbó convocà als caps dels partits espanyols amb representació al Congrés i els demanà que refessin el procés autonòmic. Durant aquell mateix anys algunes regions que havien d’aprovar un Estatut per la via constitucional de l’article 151 -el que donava el màxim sostre competencial- van ser obligades a canviar de via i acceptar la del 143 o de «règim comú», de molt menys autovern. Balears fou una d’elles.
L’any següent, el 1982, el PSOE pactà amb UCD la Llei d’Harmonització del Procés Autonòmic que, a la pràctica, suposava el control a la baixa de tots els autogoverns. Posteriorment el Tribunal Constitucional desbaratà una part de l’articulat.
Armada fou acusat i jutjat pels fets de febrer de 1981 i condemnat a 30 anys de presó. Però només en complí 5. Perquè el Govern socialista encapçalat per Felipe González el va indultar «per raons de salut». Va sortir de presidi el 1986 i va viure fins el 2013, a 93 anys. No devien ser molt greus els problemes de salut que suposadament aconsellaren l’indult socialista.