Personal i transferible (Empúries) és un dietari escrit per Raimon fa quaranta anys que, de manera tenaç, va explicant les seues lectures, viatges, concerts, trobades amb amics i reaccions a l’actualitat política i social de l’època. Sembla un dietari pensat per ser llegit pels altres, tot i que Raimon explicava en la roda de premsa de presentació, el 20 de setembre a Barcelona, que no havia estat mai el seu interès original.
El dietari està carregat de moltes trobades socials (l’escultolr Andreu Alfaro i el periodista Manuel Vázquez Montalbán són dos dels coprotagonistes que sovintegen la companyia de Raimon i Annalisa), algunes opinions polítiques i molts viatges amunt i avall per concerts de tota mena. Això li dona un interès polític i cultural indubtable, tot i que el més interessant -tractant-se d’un cantautor com Raimon- són les revelacions sobre el seu procés creatiu.
A la roda de premsa, va aclarir que la disposició a l’hora d’escriure els dietaris és totalment diferent a la que adopta a l’hora d’escriure cançons: «Amb la cançó intentes fer un text poètic mentre que al dietari l’escriptura va a raig amb el pensament».
Això no trau que el dietari tinga aquest interès musical, sobretot perquè explica quan, on, i sovint perquè, va escriure les cançons del disc Entre la nota i el so, publicat el 1984, que inclou peces importants de la seua discografia com ara «Lluny de la pedra i de l’aigua», «Si jo fos un cantant de cantants» i «Al meu país la pluja...».
D’aquesta última peça, per exemple, Raimon explica el 9 de juny de 1983: «He començat a fer cançons molt diferents entre si. No crec que arribi a concloure. Durant la meva estada a València d’uns versos de l’altra llibreta m’ha sortit una estrofa cantada sense acompanyament.
Al meu país la pluja no sap ploure.
O plou poc o plou massa.
Si plou poc és la sequera.
Si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s’ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.»
D’aquesta famosa lletra, Raimon opina en aquell moment: «Em sembla impossible de continuar. Té començament i acabament, no puc fer una cançó d’això perquè ja és cançó com a poema». Com sabem, va acabar cantant-la, i molt.
De la cançó «Si jo fos un cantant de cantants» Raimon n’explica l’origen el 13 de juny del 83: «Des que vaig llegir i sentir l’expressió ‘nación de naciones’ em va semblar una bestiesa considerable. Un concepe confús i confusionari. (...) D’aquest esperit meu, de la meva hipersensibilitat de la fórmula, n’he fet una cançó, no m’ha estat fàcil...»
La llengua de Raimon
L’editor d’Empúries, Josep Lluch, creu que el dietari serà «una de les descobertes literàries de l'any». D’una banda perquè «ens permet conèixer un personatge que és un luxe per qualsevol cultura», el Raimon cantant i intèrpret, «una persona molt conscient del seu ofici i molt responsable de la seua feina», però també «un lector pertinaç, un home de lletres conscient i un home de cultura amb un programa de lectures, d’exposicions, etc».
Però no només el contingut és important a Personal i transferible. Lluch destaca també que Raimon apareix ací com un «escriptor amb gust per la llengua i dotat d’habilitat narrativa». Lluch va recordar que Raimon «no havia estudiat en la seva llengua» a l’escola ni a l’institut.
Preguntat sobre la política del PP i Vox a la Generalitat Valenciana, Raimon va qualificar aquests polítics de blaveros, va dir que és «un desgavell» el que diuen que volen fer amb la llengua i espera «que es calmi la cosa aviat».
La negativa a la Creu de Sant Jordi
Entre les qüestions més polítiques del dietari, hi ha l'entrada on Raimon explica la reacció del govern de Jordi Pujol davant la seua negativa a acceptar la Creu de Sant Jordi.
En la roda de premsa, Raimon va dir que volia evitar que donaren la seva obra per acabada quan ell pensava que era el moment de començar a fer moltes coses: «Molta gent, de dretes i d’esquerres, pensaven que el que feia estava bé contra el franquisme però que, en aquell moment, per què havia de continuar tocant el que no sona?». Per la banda de les esquerres, Raimon ha reconegut que «gent d’esquerres, des del PSUC per exemple, pensava que havia de fer de polític» i, quan s’hi va negar, «em van dir fins i tot que la meua carrera no tenia futur». Però Raimon ja «estava acostumat a dir no», com ell mateix diu fent broma amb una de les seues cançons emblemàtiques.
Raimon va intentar evitar que l’etiquetaren d’aquesta manera des de totes bandes i en aquest context cal entendre la negativa a la creu de Sant Jordi aquell 1982. Volia evitar que li penjaren per sempre «una etiqueta de cantant de protesta» i volia reivindicar, com havia fet amb la gravació de Raimon. Totes les cançons (una revisió de tota la seva obra, que tenia «cançons d’Ausiàs March i d’Espriu, però també cançons meues, cançons d’amor i cançons de guerra».
Al dietari Raimon escriu: «Macià [Alavedra] li ha dit que el president de la Generalitat estava una mica amoïnat perquè jo no havia volgut acceptar la condecoració de la Creu de Sant Jordi. Sobretot per l’argument que suposadament jo havia donat. Segons aquesta versió, jo hauria dit que no l’acceptava perquè era un govern de dretes. Que és un govern de dretes em sembla evident. Però el cas és que aquest no ha estat el meu argument. Jo li vaig dir a Eudald que no volia cap condecoració perquè em semblava que aquesta podria dur a pensar que jo ja he fet el que havia de fer (...) i se m’enviava a un ‘Museu de la resistència antifranquista’».
Personal i transferible només inclou el dietari de dos anys de la seva vida, però n’hi ha més. Després del 31 de desembre del 1983, Raimon va continuar escrivint aquelles llibretes, però de manera menys regular, i les notes són més «saltejades, més disperses, potser passa un mes entre dues notes».
Segons l’editor Josep Lluch això no treu gens d’interès a aquests dietaris posteriors («la qualitat literària no se’n ressent gens perquè passin quinze dies entre dues notes») i anuncia que tenen previst publicar-los en un futur.