Ençà i enllà

Guillermo Martínez Taberner: “És un error tenir prejudicis sobre les inversions xineses”

Guillermo Martínez Taberner (Torrent, Horta Sud) és responsable del departament d’economia i empresa de Casa Àsia i professor de la Universitat Pompeu Fabra.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Avui la Xina representa la segona economia del món, només per darrere dels Estats Units. La seua progressió ha estat espectacular. Molts pronostiquen que el segle XXI serà el segle de la Xina. Ho serà? 

—El segle XXI ja és el segle de la Xina. Després de tres dècades de creixements interanuals del PIB del 10% de mitjana des de 1978, l’entrada a l’OMC l’any 2001 va contribuir que la Xina accelerés el seu creixement econòmic fins a convertir-se en la segona economia del món l’any 2010. Actualment representa al voltant del 18% del PIB de l’economia mundial i el 10% del comerç mundial, però tot indica que acabarà convertint-se en la primera potència mundial

Des d’una perspectiva històrica això només seria un procés de reequilibri. Perquè, si fem un repàs històric de llarga perspectiva, trobem que, abans de la guerra de l’opi del 1840, la Xina representava el 32% de l’economia mundial. En una perspectiva de més curt termini, la Xina ha fet un enorme progrés des de les reformes iniciades per Deng Xiaoping l’any 1978. Després de tres dècades de consolidació com a potència econòmica i comercial, ara també ha esdevingut una potència des d’una perspectiva financera. Quatre dels principals bancs en termes de capitalització al món són xinesos; comença a haver-hi moltes multinacionals xineses invertint a tot el món; i la Xina disposa de 3,6 bilions de dòlars en divises. Per tant, hem d’assumir que la Xina no sols és la fàbrica del món sinó que també és una superpotència comercial i financera. L’ascens econòmic de la Xina és un fet del tot inqüestionable. 

—Efectivament, el creixement del model xinès s’ha basat fins ara en la producció i l’exportació. Diuen els experts que ara es transforma cap a un model més basat en els sectors terciaris i el consum domèstic. 

—Sí, el model de fabricació i exportació està esgotat perquè hi ha hagut un increment dels costos de producció, alhora que hi ha forts desequilibris interns. Això, unit a la crisi econòmica occidental, ha obligat a canviar el model, cap a un sistema més basat en el consum intern i una terciarització de l’economia. No s’ha de perdre de vista que la Xina ha estat capaç de traure més de 400 milions de persones de la pobresa des del començament de les reformes i, tot i les grans desigualtats internes, ha generat una classe mitjana en creixement. 

A més a més, el cicle d’expansió econòmic va generar un gran múscul financer que dóna suport a la internacionalització de l’economia xinesa. La inversió xinesa a l’exterior s’ha multiplicat exponencialment fins als 185.000 milions de dòlars invertits l’any 2016. Amb aquesta capacitat financera busca nous mercats en sectors que tenen més valor afegit. El made in China ja no està només en la roba o les sabates sinó en tota mena de productes. Per exemple, les empreses xineses lideren 26 dels 31 productes dels considerats de gamma blanca. Ara busquen mercat a l’exterior: no sols produeix per a marques internacionals, sinó que les grans empreses que van absorbir el know-how industrial han començat a vendre directament en l’exterior. Per tant, el que volen és anar agafant quota de mercat en àmbits tan diversos com el de les telecomunicacions o l’electrònica de consum. 

—Per quina via s’està fent aquesta internacionalització? 

—Hi ha multinacionals, com Huawei, que han desenvolupat la seua pròpia estratègia. Primer es va estendre al sud-est asiàtic, Àfrica i Amèrica Llatina amb infraestructures de telecomunicació. A Europa va arribar amb una campanya de comercialització per associació amb grans empreses de telefonia local. Al final els seus Huawei han assumit més i més quota de mercat. 

Un altre model d’internacionalització és el que va seguir Lenovo, que va comprar IBM. Això li va aportar una base de producció, de logística i de distribució a nivell mundial, una plantilla multinacional, amb un posicionament internacional de marca i una estratègia internacional de mercat diferenciada a nivell local en funció dels seus potencial i característiques. 

Moltes d’aquestes fusions i adquisicions no han anat del tot bé per les diferències interculturals a l’hora d’entendre els negocis. Per exemple, la verticalitat de les relacions, o el short-terminism —la idea que cal tenir un retorn molt ràpid— han fet que algunes d’aquestes operacions no hagen donat bons resultats. Però hi ha, per contra, casos de fusions i adquisicions que sí que han anat bé. Aquest fenomen continuarà durant els pròxims anys, com també les inversions del Govern xinès mateix, per exemple, en deute públic de diferents països. 

—En aquesta estratègia d’expansió financera i comercial, fins a quin punt és important la Ruta de la Seda? 

—La iniciativa de la Ruta de la Seda, coneguda internacionalment com One Road, One Belt o Yi Dai Yi Lu, és fonamental per comprendre l’actual model d’expansió xinès en l’àmbit internacional. Mentre les empreses ixen a l’exterior, el Govern desenvolupa la seua pròpia estratègia. Els xinesos han après què és el soft power i tracten d’envoltar totes aquestes inversions d’empreses públiques o privades amb una visió històrica i cultural que concerneix tot Euràsia. Per tant, tot i que pot resultar una visió un mica romàntica, la Ruta de la Seda és d’un pragmatisme absolut. És una manera de donar una cara humana a una política econòmica d’integració del mercat i de foment del comerç internacional mitjançant la construcció d’infraestructures, la reducció d’aranzels i tràmits burocràtics i la creació de zones de lliure comerç. 

—Vista des d’occident, aquesta estratègia ha de ser percebuda com una amenaça o com una oportunitat? 

—En aquest àmbit no es pot parlar de tot blanc o tot negre, perquè hi ha casos en què la inversió xinesa pot ser una gran oportunitat per a les economies locals que no disposen de prou capacitat financera. A voltes s’expressen reticències que no es corresponen amb la realitat. Per exemple, Volvo va ser adquirida per una empresa xinesa d’automoció, Geely. Tothom va pensar que el que volien era exportar cotxes xinesos amb la marca Volvo, però la realitat va ser que el que volien era vendre cotxes de la marca Volvo al seu país. És a dir, van adquirir la tecnologia industrial i la marca per poder vendre a Xina. 

D’una altra banda, hi ha països que eviten la inversió estrangera en infraestructures. Per exemple, els Estats Units han mirat de limitar les inversions xineses al port de Long Beach; Huawei té dificultats per operar al sector de les infraestructures de comunicació també als Estats Units; i a Austràlia el Govern federal encara no ha permès la compra xinesa de les explotacions de carbó de Rio Tinto. 

—Quan es parla d’infraestructures o béns geoestratègics, sembla lògic que s’aplique el principi de precaució. 

—Però en cada cas cal valorar quin podria ser el risc i quina l’oportunitat. És un error tenir prejudicis sobre les inversions xineses. Per exemple, en la qüestió dels ports, la possibilitat de convertir-se en un port base per a l’entrada de mercaderies xineses pot capgirar completament la realitat d’un port i de la seua regió d’influència, fins a convertir-se en un hub fonamental en les relacions comercials Europa-Xina. De moment, les adquisicions pel que fa infraestructures geoestratègiques encara són puntuals, com el cas del port del Pireu o els aeroports de Tolosa de Llenguadoc o Manchester. Aquestes operacions haurien de ser vistes com una oportunitat. Ara bé, sí que cal reconèixer que els reptes, riscos i també les oportunitats de les inversions xineses són múltiples i gegantins. 

—Empreses xineses van comprar el port del Pireu amb la intenció de convertir-lo en la porta d’entrada de la Xina. En quina posició es troben ara mateixa els ports de la façana mediterrània per captar l’interès xinés? 

—Ara mateix les inversions xineses als ports de València i Barcelona són la constatació que el Mediterrani està en condicions de competir amb la façana marítima del nord. Si tot anara més ràpid pel que fa al corredor mediterrani de mercaderies, aquestes inversions fins i tot podrien haver arribat abans perquè el que volen les empreses xineses és portar productes de la manera més barata possible al centre d’Europa. La línia marítima a hores d’ara és més barata i efectiva que les connexions terrestres. 

—La inversió xinesa, doncs, ha vingut per quedar-se, no? 

—I tant! Només cal fixa-se en l’evolució i les principals tendències dels darrers cinc anys. Els totals de la inversió xinesa estrangera, l’arribada de turistes, les compres de béns immobiliaris, la participació de les marques xineses en sectors estratègics… tot indica on som i cap a on anem. Per exemple, fa cinc anys venien poc més de 100.000 xinesos i l’any 2016 van ser més de 374.000 turistes xinesos els que van venir fins aquí. A la gent que diu que la Xina és la superpotència del futur, jo els dic que Xina ja fa temps que és una superpotència econòmica i comercial, malgrat els seus grans desequilibris interns. 

La gran pregunta, arribats a aquest punt, és quina serà la inversió xinesa en els propers anys. Actualment, l’economia xinesa va cap a un creixement interanual més baix i això genera dubtes.

Però jo fa vora dotze anys que treballe i investigue sobre Xina i des de sempre he sentit que el model xinès s’acabava, que estava a punt d’esclatar, que hi havia molts problemes que portarien una gran crisi. I de moment, els que treballem amb la Xina no hem vist res d’això, sinó un procés de canvi de model econòmic que ja es preveia en el pla quinquennal de 2011-2015 i que es constata en el tretzè pla quinquennal 2016-2020.

La meua aposta, basada en aquesta experiència, és que en els propers anys seguirà amb els actuals ritmes de creixement que, si bé són més baixos que en el passat, igualment haurien de garantir la internacionalització de l’economia i per tant la continuïtat de les inversions en l’exterior.

—Nosaltres estem ben posicionats en aquest escenari de creixement de la inversió estrangera xinesa? 

—I tant. Però el més important és tenir en compte quina és la realitat de la presència dels interessos econòmics xinesos arreu del món. Entendre el potencial industrial, comercial i financer de l’economia xinesa, el canvi de model econòmic de la Xina i el procés d’internacionalització que està potenciant el mateix Govern xinès. I, en aquest context, analitzar com les empreses xineses busquen nous mercats, coneixement industrial, marques de renom i oportunitats d’inversió a Europa. En tots dos casos, Catalunya i el País Valencià representen una oportunitat i estan molt ben posicionats, com a mercats madurs, pel seu teixit i coneixement industrial i com a porta d’entrada a Europa. Un cop entès aquest context, és important valorar en quins casos la inversió xinesa no resulta interessant i en quins casos sí. Però el més rellevant és tenir present aquest context econòmic per poder fer una correcta valoració. 

—En el passat les grans superpotències han volgut tenir el control econòmic però també aspiraven a estendre el seu model de vida. La Xina, però, no sembla tenir aquesta ambició. 

—No en té la més mínima intenció. El Govern xinès no té el mínim interès a incorporar el nostre model social i polític, com tampoc volen exportar el seu model. En tot cas, la societat xinesa estaria incorporant models de consum que són propis de les societats europees o americanes, però també seguint pautes pròpies. Així mateix, el Govern xinès no manifesta explícitament tenir interès a fer valer el seu pes econòmic en termes d’hegemonia social i política a nivell global. Si de cas, sí que utilitza aquest pes i algunes institucions culturals per evitar les crítiques cap al seu sistema social i polític que poden venir des de l’exterior.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.