América Llatina: entre la incredulitat i la resignació

A Mèxic la victòria de Trump ha causat un gran desencís. En canvi, es dóna la paradoxa que, molt probablement, l’actitud del nou president electe dels EUA reforçarà els Governs més antinord-americans, com el de Nicolás Maduro a Veneçuela.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La classe política llatinoamericana va rebre atònita la victòria de Donald Trump. El discurs populista i groller del llavors candidat republicà contra la immigració llatina, amb l’amenaça d’expulsions massives, junt amb l’atac proteccionista als acords de lliure comerç amb els països de la regió per tal d’atrapar el vot de les deprimides zones industrials dels Estats Units afectades per la deslocalització de la producció havia provocat el rebuig de la majoria de la població i de les elits llatinoamericanes per raons diverses. Tots confiaven, però, en un triomf de la candidata demòcrata que sortia com a favorita a les enquestes. Fins i tot, alguns destacats líders i alts càrrecs s’havien pronunciat inequívocament sobre la seva preferència per Hillary Clinton i expressat temors de les desastroses conseqüències del triomf de l’extravagant magnat de la construcció. L’intent per part del secretari d’Hisenda mexicà Luis Videgaray de moderar el virulent discurs antimigració convidant Trump a visitar el president Peña Nieto li va costar el càrrec atesa l’ofensiva resposta del candidat vanant-se d’obligar-los a pagar el mur en la frontera que ha promès als seus electors.

Els més decebuts i reticents després de l’elecció de Donald Trump com a 45è president dels Estats Units són justament els països que tradicionalment han estat més propers al seu veí del Nord fins i tot en etapes en què el discurs anti-Estats Units s’estenia i era dominant en l’esquerra llatinoamericana. Mèxic ha estat el primer a rebre el cop, tot i que el president i el cap del Banc de Mèxic Agustí Cartens han tractat de matisar les negatives prediccions si guanyava Trump; el peso mexicà ha patit una davallada que llastarà el ja magre creixement del país i portarà a tensions inflacionàries. Estats Units és el destinatari del 80% de les exportacions mexicanes i les remeses dels immigrants són essencials per a milions de famílies mexicanes. Tot i això, la cancellera mexicana ha reiterat que no volen sentir parlar del mur.

La reacció dominant d’altres països ha estat de prudència, però no complaent. El Brasil del president Temer que, després de l’impeachment a Dilma Rousseff, tractava de construir ponts amb els Estats Units per dinamitzar l’economia, ha reaccionat apel·lant a “mantenir les relacions institucionals”. També el president argentí Macri, que havia donat suport a la candidata demòcrata, ha fet una crida a “treballar junts”. Més cauta encara ha estat la presidenta Michelle Bachelet i sobre tot el seu ministre d’Exteriors Heraldo Muñoz, que ha mostrar preocupació pel qüestionament de Trump a les polítiques comercials, d’immigració i de seguretat. El president de Colòmbia, Juan Manuel Santos és un altre dels que han tractat d’acostar posicions, recordant la tradicional relació estratègica del seu país com a aliat dins de la regió. L’administració Obama ha donat suport al procés de Pau negociat amb les FARC i es tem que, després de l’ensopegada del referèndum, l’administració Trump pugui donar marxa enrere al suport econòmic promès un cop es posi en marxa el pla de pau quan s’hagi renegociat.

En canvi, els presidents dels governs tradicionalment més antagònics amb les polítiques nord-americanes no han reaccionat tan negativament. És més, se’ls fa més còmode retornar al seu discurs anti-imperialista contra el qual l’administració Obama va estar lluitant durant les dues legislatures. Cuba ha reaccionat anunciant unes maniobres militars, que tot i que no ha vinculat amb l’elecció no deixen de ser un missatge de resistència. Cuba és també un dels que més pot perdre si es paralitza el procés d’obertura iniciat el 17D de 2014. Però, un cop més, el Govern castrista podrà donar la culpa a “l’enemic exterior”. Paradoxalment una política nord-americana hostil contra Amèrica Llatina pot enfortir els països mes antinord-americans i legitimar el discurs de dirigents tan afeblits com Nicolás Maduro.

De tota manera, el fet que Trump tingui majoria republicana al Congrés i al Senat no garanteix que tingui carta blanca. Per exemple, l’establishment republicà de tall més liberal no dóna suport a les seves propostes proteccionistes. Trump podria estar temptat de buscar la complicitat dels sectors més esquerrans dels demòcrates més contraris a la liberalització comercial, però d’altra banda hi ha molts interessos comercials d’empreses nord-americanes a Llatinoamèrica que segur que s’oposaran a una guerra econòmica amb els seus socis comercials més importants, amb molts dels quals Estats Units té superàvit a la balança de pagaments. El mateix passa amb el procés d’obertura amb Cuba, que ha ha tingut el suport d’un sector important del món dels negocis que no volen perdre les oportunitats que s’han obert.

Un neonacionalisme econòmic pot no ser la millor manera de defensar els interessos del “gran país” que proclamava l’eslògan republicà durant la campanya. D’altra banda, expulsar del país tres milions de persones indocumentades sembla inversemblant per poder atendre el mercat laboral nord-americà. Fins i tot si es limita a expulsar els immigrants que han comès delictes, el seu enviament a països de l’Amèrica Central amb institucions febles i grans problemes de seguretat només contribuiria a incrementar la inseguretat regional, una de les causes que més esperona la immigració. L’efecte bumerang pot engreixar les màfies organitzades transnacionals.

Trump no es un candidat amb una ideologia ben definida i el més probable es que sigui flexible en el seu mandat, sobretot tenint en compte les contradiccions flagrants durant la campanya i el canvi de discurs tot just proclamar-se vencedor. Arribar al poder no és el mateix que conservar-lo i Trump ha demostrat que té la intuïció d’ensumar el cavall guanyador. Es desconeix si Trump té cap pla per a les relacions hemisfèriques, però destruir l’esforç de recuperació de l’espai de diàleg que va portar a incorporar Cuba al diàleg interamericà i donar l’esquena a un mercat amb les potencialitats de la regió per deixar el camí lliure a Xina i altres actors extraregionals, inclosa la Unió Europea, podria ser un mal negoci.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.