Els crítics

Un cor tan gran!

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Cyrano de Bergerac s’ha convertit en la icona comicotràgica dels amors impossibles. La immensa nàpia que llueix el fa un personatge tremendament grotesc, però el seu bec d’or i la seva gallardia bel·licosa li atorguen la condició d’heroi de les armes, les lletres i el cor. La seva secreta passió amorosa i la manera que té d’expressar-la el condecoren amb el mèrit d’enamorat universal. Estrenada el 1897, l’obra d’Edmond Rostand —una de les més populars a l’escena europea— combina anacrònicament el romanticisme més encès amb les aventures més esbojarrades, les escenes de guerra més èpiques, el melodrama més ridícul i la sàtira més incisiva.

Amb una lectura de Cyrano de Bergerac despullada i moderna, que parteix d’una notable estisorada de l’original, Lluís Homar torna a un clàssic per acostar-lo al gran públic. La dramatúrgia que signa Pau Miró n’ha reduït a quatre els personatges i, tot posant èmfasi en els monòlegs i els diàlegs més directes, n’ha compactat les escenes. Amb bon criteri, ha prescindit de la comparseria i la sumptuositat que embolcallen el text de Rostand i ha condensat la trama a l’essència: un amor passió només possible de paraula, en potència. És amb el doll verbal incontenible que Cyrano, més enllà de l’aparença externa i les convencions de bellesa, mostra l’ànima autèntica de l’amor, el seu cor tan gran.

L’atractiu principal d’aquesta nova mirada sobre el Cyrano és la interpretació esplèndida que en fa Homar. Amb un gran desplegament de recursos, es posa en la pell d’un Cyrano sensible i valent, romàntic i fatxenda, bon espadatxí i garlaire de primera, quinta essència de l’amor excels. El seu orgull de fanfarró es desarma del tot davant del joc de l’amor, incapaç com és de declarar a la seva cosina Roxane la passió secreta que sent per ella. El Cyrano d’Homar omple tot sol l’escenari, eclipsa la resta del repartiment, sedueix per la seva retòrica enginyosa i fecunda, i atreu tant per l’energia pletòrica que desprèn com per la seva extraordinària vulnerabilitat. En les escenes més èpiques o més tristes, Homar deixa via lliure a la bèstia escènica que porta a dins.

L’escenificació en blanc i negre, a estones massa fosca, sense les coloraines que reclama la festa de l’amor, accentua la visió espiritual, la dimensió tràgica i ètica del personatge de Cyrano. Hi contribueix una disposició de l’espai escènic i un disseny del vestuari (obra de Lluc Castells) que, sense renunciar al teatre dins del teatre de l’original, destaca per la seva elegància en les escenes d’esgrima, la contundència dels materials en les de guerra i la tenebrositat predominant del conjunt. Aquesta relectura més melangiosa del Cyrano és reforçada per la sensibilitat colpidora de les cançons de Sílvia Pérez Cruz.

Tant de bo Homar i el seu equip aconsegueixin consolidar la línia que van encetar amb Terra baixa i que afermen amb Cyrano de recuperar clàssics universals —també d’autoria catalana— amb muntatges modernitzats i ben resolts que arribin a un públic molt ampli, especialment el del circuit comercial. La cartellera barcelonina, que s’omple tot sovint d’espectacles anodins importats de Madrid, necessita propostes escèniques exigents que, sense renunciar a la qualitat estètica ni sucumbir al dictat del mercat, permetin que els espectadors gaudeixin de mirades contemporànies i representacions impecables dels textos fonamentals de la història del teatre.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.