El mes de gener de 2016 el cap del Vaticà, l’argentí Jorge Mario Bergoglio, anuncià l’inici del procés per declarar José Sánchez del Río, que morí executat a Mèxic el 10 de febrer de 1928, als 14 anys, nou sant catòlic. Era un membre de l’exèrcit rebel que, amb l’inicial impuls del Vaticà, s’aixecà en armes contra el legítim Govern mexicà del president Plutarco Elías Calles, en el que fou la guerra cristera o cristíada (1926-1929). Sánchez no fou l’únic que a tan tendra edat perdé la vida en aquell conflicte. Però la propaganda cristera el convertí en un màrtir de la seva causa. S’assegura que just abans de morir llançà el crit de guerra dels catòlics contra l’Estat: “¡Viva Cristo Rey!”. Ara, gràcies a Bergoglio, serà el símbol de la bondat de la croada catòlica contra un Govern legítim que cometé el pecat de ser laic.
Contra el laïcisme
Mèxic es dotà de la seva primera Constitució el 1814, però només durà una dècada. La de 1824 tingué més recorregut, però poc més de trenta anys després, el 1857, la tercera Carta Magna la substituí. Aquesta va ser més estable, fins que, fruit de la injustícia social, del fet que la propietat de la terra estava en mans d’uns quants, de la generalitzada corrupció política, de la misèria i de l’escassa representativitat del poder polític, esclatà a partir de 1910 la Revolució mexicana que posà fi al règim de la tercera Constitució. Resultat de la victòria revolucionària, el 1917 es proclamà la quarta Constitució. Per primera vegada recollia drets socials com a essencials i, així mateix, preveia la separació entre l’Església catòlica i l’Estat. Establia que el catolicisme no podria actuar com una organització política i social, per tant se li llevava la capacitat de tenir escoles, de ser propietari de béns seents —finques, edificis, etc.—, se la deixava sense personalitat jurídica, es prohibia que els capellans poguessin fer política i es circumscrivia el culte a l’esfera privada o als temples ad hoc.
El reconeixement dels drets socials i l’estricta separació entre Estat i catolicisme, que convertí de fet Mèxic en un Estat laic, aixecà una flamígera indignació entre les classes socials més benestants, la jerarquia catòlica i el Vaticà.
La rebel·lió dels bisbes mexicans més radicals començà immediatament. En forma de resistència passiva. Intentant no fer cap cas de la norma constitucional i instant els seus fidels a seguir l’exemple. A més, animaren la creació del Partit Nacional Republicà, que exigia la reforma constitucional per anul·lar totes les previsions que afectaven la religió catòlica. Igualment, organitzaren un boicot econòmic a l’Estat, sota la forma de no comprar Loteria Nacional Mexicana ni adquirir productes comercialitzats per cap instància pública, entre d’altres mesures que afectaren negativament la recaptació d’impostos.
La revolta catòlica s’afegia al fet que, a pesar de la nova Carta Magna, el país encara era políticament molt inestable, amb enfrontaments armats entre antigues faccions revolucionàries. En aquest context se succeïren diversos governs febles, que no es preocuparen gens ni mica de les normes constitucionals referides. Tot canvià el 1924 quan pujà a la presidència Plutarco Elías Calles. De bon començament desplegà una intensa activitat destinada a pacificar el país i enfortir l’Estat. Inicià un repartiment més just de la riquesa —creà l’impost sobre la renda—, posà ordre financer i monetari i, entre més polítiques regeneracionistes, inicià una intensa construcció de centres educatius laics. Tingué el suport dels laboristes i dels comunistes —els Estats Units el consideraren d’aquesta orientació, si bé ell sempre ho negà— però s’estimà més crear el 1928 la seva pròpia formació, el Partit Nacional Revolucionari, que fou l’embrió del posterior —a partir de 1929— Partit Revolucionari Institucional (PRI), que governà ininterrompudament Mèxic entre 1929 i 1989.
Dins de la política regeneracionista de Calles —així se’l coneixia— ocupà un lloc distingit el laïcisme. Disposat a fer complir la previsió constitucional referida, ordenà que s’aturessin les manifestacions i mostres de rebel·lió catòliques. Endebades. Els aldarulls s’intensificaren. I ben aviat es convertiren en enfrontaments violents entre la Confederació Regional Obrera Mexicana, organització d’esquerra molt poderosa que donava suport al Govern i al moviment que volia crear un cristianisme mexicà fora del control del Vaticà —a l’estil de l’anglicanisme—, i els activistes de la Lliga Nacional de Defensa Religiosa —coneguda simplement com la Lliga—, creada el 1925 sota l’impuls d’alguns bisbes radicals, que exigia la derogació del preceptes constitucionals contraris al poder catòlic. El conflicte anà a més durant tot l’any 1925, de manera que alguns governadors intervingueren a favor dels laïcistes, i això provocà que l’arquebisbe de Mèxic, José Mora del Río, es manifestés en públic contra el Govern. La resposta de Calles va ser ordenar la seva detenció, la qual cosa provocà més aldarulls, més repressió...
Per intentar d’una vegada erradicar la revolta catòlica, Calles feu aprovar una llei, publicada el 2 de juliol de 1926, per la qual els capellans només podrien exercir si tenien un permís governatiu ad hoc, s’imposaven severs càstigs a qualsevol que no complís tot allò legalment previst referit al laïcisme de l’Estat, es clausuraren 142 temples, es prohibiren ordes monàstics, s’expulsà capellans estrangers, es tancaren 73 convents... La jerarquia catòlica mexicana fanàtica ho considera casus belli. Literalment.
La guerra
Tres bisbes mexicans, José María González y Valencia, de Durango, Emeterio Valverde y Téllez, de León, i Jenaro Méndez del Rio, de Tehuantepec, es posaren al davant de la rebel·lió catòlica. En resposta a l’aprovació de la llei, aconseguiren —amb l’ajuda de la pressió que exercia al carrer, per mitjà de manifestacions i aldarulls diversos, la Lliga— que cap altre bisbe s’oposés a la seva proposta de suspensió del culte a tot el país, com a protesta. Buscaven, així, una resposta violenta dels sectors catòlics més fanatitzats, majoritaris al món rural. Pius XI donà suport a la iniciativa. Tot seguit aparegueren els primers casos de terrorisme catòlic.
Els tres bisbes citats anaren a Roma la tardor del mateix 1926 per informar de la situació la Secretaria d’Estat i el papa. La Lliga contra el govern laïcista de Calles va aprofitar la visita com una arma propagandística. És més, els tres bisbes es reuniren amb alguns teòlegs de les universitats pontifícies per demanar-los que donessin legitimitat a la lluita armada. I ho feren. Tothom va entendre que el papa beneïa l’aixecament en armes contra Calles. S’iniciava la croada que ben aviat prengué el nom de cristeros, que li venia del crit de “¡Viva Cristo Rey!”, que es convertí en l’eslògan dels revoltats.
Recentment, a partir de la publicació de documentació dels Arxius Vaticans sobre aquesta guerra, historiadors i investigadors catòlics han volgut exonerar de qualsevol càrrec Pius XI i centren en els tres bisbes esmentats la responsabilitat de l’inici de la guerra, ja que, asseguren, “van enganyar” el papa i la Secretaria d’Estat fent-los creure que la suspensió del culte a tot el país era la tàctica decidida per tots els bisbes mexicans, quan en realitat, asseguren, només un grup reduït, però molt actiu i cridaner, així ho volia, mentre que la majoria, sense coordinació, apostava per evitar mesures tan radicals. En qualsevol cas, el fet inqüestionable és que a Mèxic gairebé ningú tingué dubte que el Vaticà havia beneït la guerra religiosa contra l’Estat laic. S’iniciava la croada.
El primers enfrontaments, entre juliol i desembre de 1926, van ser aïllats. A començament de 1927, però, les coses canviaren. L’aixecament, més ben organitzat per la Lliga i, a determinades zones, per polítics del Partit Nacional Republicà, s’anà fent realitat a Jalisco, Nayarit, Zacatecas, Guanajuato, Micoacán, Colima... Algunes partides de rebels les dirigien capellans que es feren famosos per ser especialment sanguinaris. L’exèrcit cristero no tingué en principi un vertader comandament militar, però els seus instigadors, en especial els bisbes fanatitzats, ben aviat entengueren que calia una clara jerarquia o no assolirien cap objectiu. Aconseguiren que antics caps revolucionaris que estaven distanciats o fins i tot enfronts a Calles s’acabessin encarregant de la direcció bèl·lica dels revoltats. Fou el cas de l’exgeneral Enrique Gorostieta, que es convertí en el cabdill militar cristero més important.
L’estratègia dels rebels armats sempre va ser igual: atac ràpid, contundent i retirada. A l’estil de les guerrilles. Evitaven entrar en xoc directe amb la potència de foc de les forces armades legítimes, més gran. Segons les versions escrites més favorables als revoltats, de cristeros armats arribà a haver-n’hi més de 50.000 gràcies al fet que un nombrós grup —milers— de dones voluntàries —anomenades les Brigades Femenines Santa Joana d’Arc— recol·lectaven diners entre el poble, compraven armes als Estats Units i les introduïen al país clandestinament. Però la historiografia neutra dóna més credibilitat al fet que els efectius armats de la croada no passaren de ser entre 25.000 i 30.000 al mateix temps —la majoria, camperols pobres i fanatitzats— i que les armes els arribaven sobretot gràcies al finançament interior —de rics empresaris, terratinents... molt conservadors— i exterior —grups catòlics radicals dels Estats Units, fonamentalment— que volia treure’s del mig el “comunista” Calles. Així i tot, aquest suport no permeté mai comprar armament modern i pesant per enfrontar-se amb opcions de victòria a l’exèrcit legal, que tenia entre 70.000 i 90.000 tropes ben preparades i dotades. A desgrat del que volien els bisbes fanàtics, l’exèrcit de la creu no fou un verdader perill per al seu enemic. El desig d’agenollar l’Estat no va ser una opció real.
Ara bé, la rebel·lió aconseguí controlar amplíssimes zones rurals del país, que degut a la guerra acabaren en un estat de molta més misèria del que ja patien abans, que no era minso. Així mateix, a les zones de conflicte la violència extremada —sovintejaren operacions per assassinar a mansalva no combatents— fou la norma per part d’un bàndol i de l’altre. En resum, el país se n’anava de cap al desastre.
Així que avançava la tràgica i sagnant guerra, els caps cristeros menys radicals s’adonaren que no podrien guanyar mai i acceptaren negociar. Per la seva part, el Govern s’estimà més explorar la possibilitat d’un acord abans que hi hagués més antics caps revolucionaris que es revoltessin —com ja havia passat— i fessin encara més sagnant la guerra civil.
A finals de 1928, tant el Vaticà com l’ambaixador estatunidenc a Mèxic, Dwight Morrow, obriren discretes línies de negociació amb el Govern de Calles. A la fi, el juny de 1929 s’arribà a un acord amb el nou president —les eleccions s’havien celebrat aquell any— Emilio Portes Gil. En síntesi: la llei Calles deixaria d’aplicar-se però no es derogava, els temples catòlics podrien exercir el seu culte i es decretaria l’amnistia per a tots els cristeros que entreguessin les armes. Els caps revoltats més fanàtics no acceptaren els acords, que s’anomenaren los arreglos. Però el fet que tant Gorostieta com altres distingits militars rebels fossin assassinats deixà sense direcció efectiva l’exèrcit cristero. Així i tot, es calcula que la meitat dels revoltats armats no acceptaren el pacte. Tanmateix, com que el Vaticà s’hi implicà i la majoria dels bisbes estigueren a favor de l’acord de pau, els bisbes i capellans fanatitzats que volien prosseguir la guerra quedaren sense l’excusa de la croada. La pau total es torbà encara uns anys —els assassinats continuaren sent habituals—, però els successius governs dels anys trenta i següents s’acostaren al catolicisme, cada cop més intensament.
Enrere quedà la croada cristera, progressivament oblidada, que posà fi a la vida d’un nombre de persones —combatents i no combatents— que, segons les diverses fonts, se situà entre les 90.000 i les 250.000. Només una d’elles, però, ha merescut l’homenatge del Vaticà, que el vol convertir en sant catòlic i, així, glorificar un símbol del fanatisme contra el laïcisme. •