Les recerques històriques sobre la Catalunya posterior al Decret de Nova Planta —des de Soldevila i Vicens Vives a Ernest Lluch, Josep Fontana, Lluís Roures, Josep Maria Delgado, Agustí Alcoberro, etc.— han deixat sempre obertes una sèrie de qüestions que ara Joaquim Albareda intenta respondre a Vençuda però no submisa: La Catalunya del segle XVIII. La més comuna és si realment els Borbons van instaurar un model d’estat tan modern com alguns autors diuen; la segona és si això va frenar les ànsies —i els intents— dels catalans de tombar el Decret de Nova Planta. Albareda en respon la primera amb tots els arguments que la historiografia (incloent-hi les seues pròpies recerques) ha anat aportant en les últimes dècades i s’endinsa més en la segona per analitzar amb més detall quins moviments de dissidència —militars, socials, polítics, gremials o personals— van intentar, amb més o menys insistència, eliminar o matisar el Decret de Nova Planta (des del Principat o des de l’exili).
Joaquim Albareda destaca sobretot —i ho va explicar en la presentació del llibre— que «no es pot menystenir de cap manera la ruptura política de 1714, perquè té efectes de llarga durada durant el segle XVIII i va significar la liquidació d’una cultura política amb constitucionalisme i institucions pròpies que limitaven en certa manera el poder del rei». L’historiador resumeix el canvi principal amb una sola frase: «El principi que va regir fins al 1714 era que la llei estava per sobre del rei i això va ser subvertit per la Nova Planta, a partir de la qual el rei passa a estar per sobre de la llei».
Les institucions i els càrrecs de la monarquia borbònica van tenir sempre la voluntat d’esborrar de la memòria dels catalans les lleis que havien regit el govern del Principat i la resta de territoris de la Corona d’Aragó.
Lògicament, a partir del 1714 va començar una situació de desconfiança mútua entre els Borbons i els catalans que es farà crònica: «Els borbònics —diu Albareda— no pararan de recordar que els catalans són conquerits, però són rebels i insubmisos», mentre que, al Principat, efectivament «es va articular una manera de fer política, d’intentar frenar l’absolutisme, de denunciar-lo, de combatre’l».
La prosperitat desmobilitza?
Un factor que, segons diverses fonts, va apaivagar la rebel·lia dels catalans va ser el creixement econòmic. Alguns historiadors, recorda Albareda, «es demanen si és possible que prosperessin tant i continuaren pensant en les seves antigues lleis». Segons Albareda, la història demostra que «eren realitats que es donen al mateix temps i que no eren incompatibles».
L’historiador reconeix «que trobem al llarg del segle l’evidència del creixement econòmic i la modernitat», però qüestionarà que l’únic responsable d’aquesta prosperitat siga el model d’estat imposat per Felip V.
«Certament», accepta Albareda, «a partir de 1740 l’economia es recupera i està en condicions d’expandir-se cap a Amèrica i cap a Castella; el diner circulava amb molta facilitat i hi havia múltiples indicadors de modernitat (el creixement del comerç, l’Escola de Navegació, l’Acadèmia de Ciències, la de Bones Lletres de Barcelona, la de Matemàtica, la de Medicina, etc.)».
És molt interessant el repàs que fa Albareda de les iniciatives que els comerciants catalans van desenvolupar durant aquest segle: botigues de teixits per tot l’Estat gràcies a «xarxes molt tancades de traginers, botiguers i negociants» per vendre «teixits de llana, seda o indianes» i comprar «matèries primeres (llana, seda, roja) i productes alimentaris (cereals, oli, llegums) destinats al consum català», però també magatzems de peix a les Rias Baixas gallegues, on «van començar a introduir el sistema per salar sardina “a la catalana”, que estalviava temps i despeses».
Albereda explica aquests casos poc coneguts, però també el comerç amb els ports de l’Havana, Veracruz o Buenos Aires; «el predomini del cabotatge a la Mediterrània, a Cadis i a Lisboa»; les exportacions vitícoles al mercat europeu, etc.
Per primera vegada, aquest progrés econòmic i cultural beneficia també les dones, segons Albareda: «Hi ha una florida cultural i educativa molt interessant i un protagonisme de la dona que és nou. Per primera vegada, guanyen diners i aconsegueixen una progressiva emancipació a l’hora de separar-se, precisament perquè tenen recursos econòmics».
Per desgràcia, la prosperitat econòmica no sempre tindrà un origen inqüestionable: «També és cert que aquesta societat veurà nàixer un tràfic d’esclaus de proporcions impressionants».
L’origen de la prosperitat
Albareda admet que «el reformisme borbònic va aportar estímuls econòmics (creació de la Reial Companyia de Comerç de Barcelona, de la Junta de Comerç, la liberalització del comerç amb Amèrica, les mesures proteccionistes per al cotó i la demanda de proveïment militar a Catalunya)», però això van ser només «mesures que van ser estimulants i ben aprofitades pels negociants». En realitat, recorda Albareda basant-se en els estudis que ja va publicar Pierre Vilar, «aquesta no va ser la causa del desenvolupament econòmic, que ja venia de finals del segle XVII amb l’especialització econòmica de les comarques, l’intercanvi de productes entre comarques, etc.».
Les mesures del XVIII són «un estímul al qual responen els comerciants catalans perquè estan en disposició de respondre». Albareda explica un cas que va sorprendre molt un altre dels viatgers anglesos que visitaren Catalunya aquell segle XVIII: quan l’exèrcit necessita 30.000 uniformes en quinze dies, els demana a una companyia de Barcelona, i aquesta empresa li’ls pot subministrar en aquest termini. «Estaven en condicions d’aprofitar els avantatges que se li presenten al segle XVIII. Tanmateix, aquests avantatges no van generar la transformació, la van estimular», rebla Albareda.
El llast de l’absolutisme
Tot i això, aquesta societat, amb indiscutibles trets de modernitat, encara és dins de l’Antic Règim i pateix impostos, com el cadastre, pensats només per castigar els territoris rebels de la Corona d’Aragó, que pagaven molt més que Castella. Aquest era un impost que els catalans, valencians, mallorquins, eivissencs i aragonesos arrossegaven a més a més.
Aquesta és una de les evidències que constaten molts dels viatgers estrangers que visiten el Principat durant el segle XVIII. Albareda salpebra tot el llibre de dietaris molt diversos i de testimonis de viatgers estrangers que el fan més llegidor i ens acosten a la realitat d’aquell moment. Els viatgers donen una idea més clara del moment que vivia Catalunya en relació amb Europa i amb la resta de l’Estat: sobre l’escassa inversió de l’Estat en camins carreters, la manca d’inversió en el port de Barcelona, l’efecte negatiu dels impostos, però també l’interès dels catalans per la cultura i les arts.
De la mateixa manera que alguns impostos eren un llast per a l’economia, també ho eren diverses «innovacions» borbòniques, com l’estructura administrativa i política: «El Decret de Nova Planta —explica Albareda— va discriminar els catalans, perquè va eliminar algunes institucions i, per contra, no va aplicar dues figures que hi havia a Castella i que haguessin pogut atenuar una mica aquests abusos».
Per una banda, el Decret de Nova Planta va abolir el Tribunal de la Visita, «que controlava els càrrecs públics i incomodava moltes vegades els mateixos diputats de la Generalitat», però, adverteix Albareda, a canvi «tampoc no apliquen la institució equivalent que hi havia a Castella (que era menys eficaç, però hauria compensat d’alguna manera)».
En segon lloc, tampoc no s’aplica la figura castellana del síndic procurador als ajuntaments, que havia de controlar els regidors del municipi. «Aquesta situació va abocar la societat catalana a una situació de barra lliure per als regidors i corregidors, que a la Corona d’Aragó van ser sempre militars, mai civils (eren els que substituïen els comandaments de les vegueries)». Els corregidors «eren uns individus amb molt de poder i, com que no eren mai civils, van acabar gestionant manu militari».
Les institucions de la Corona d’Aragó anteriors a la Nova Planta no eren una democràcia universal, però els estaments limitaven el poder del rei, «feien de contrapès», diu Albareda.
En canvi, la monarquia absoluta dels Borbons va decidir nomenar els regidors a dit, primer; i després permetre la venda del càrrec de regidor. Això, lògicament, «crea una via de corrupció tremenda, perquè són individus que només van a fer diners. Aquesta corrupció dura des del 1739 fins a finals de segle pràcticament i serà font de molts conflictes».
La dissidència
La resistència armada es va acabar el 1735. Havia tingut com a cap visible el Carrasclet, Pere Joan Barceló, nascut a Capçanes (Priorat) que era descrit així: «Anda muy bien montado, vestido a veces de grana, y otras azul con la capa azul, perucha castaña con bolsa, un espadín de plata siempre, que le fue regalado en Reus, y un guardasable bajo la silla del caballo». Des del seu refugi a la serra de Llaberia, atacà Tortosa, Falset, l’Alforja, Mont-roig, Reus i Valls, i va anar reunint homes (anomenats carrasclets) per donar suport a les tropes franceses del mariscal Bonas, que havien entrat pel Pallars, obligant les tropes borbòniques a replegar-se. Això va permetre als aliats dominar la zona pirinenca «a finals del 1719», explica Albareda. «Al setembre, amb l’ajut dels guerrillers, controlaven tots els passos dels Pirineus des de l’Aragó i dominaven la conca de Tremp i el Pallars, així com moltes poblacions properes al Segre» Però aquesta resistència no va poder avançar gaire ni va trobar el suport popular que devien esperar. Com el Carrasclet, van actuar diversos grups «a cavall entre el maquis polític i la delinqüència comuna, en expressió de Torras i Ribé», sobretot a la meitat sud del Principat: Joan Amorós, Janet de Pira; Ramon Guardiola, de Valls; el Moreno de Tàrrega, el Garret, l’Andreu de la Berrugueria, o l’Antonet de Reus. «Guardiola —explica Albereda— va ser esquarterat en vuit quarts, escampats pel camp de Tarragona».
Aquesta dissidència en forma de guerrilla es va anar extingint, com la que els exiliats de la guerra de Successió van impulsar de forma més teòrica. Però durant un temps, recorda Albareda, «també hi va haver activitat política des de Viena, per part dels exiliats. Des d’allà s’escriuen textos de pensament alternatiu a la monarquia molt interessants. Ells posen en el centre el paper de les Corts, que són les que han d’aprovar pressupostos i les que han de fer les lleis».
En aquest marc de denúncies, «els gremis, l’última institució que queda anterior a Nova Planta, estaven molt organitzats i van exercir un paper fonamental: sovint són els portaveus de la protesta, tenen advocats, tenen caixes de resistència i envien representants a Madrid». Són, per tant, «un nucli de resistència a Cervera, Mataró, Lleida o Vic, i en moltes ciutats hi ha protestes contra la corrupció».
Els gremis de Barcelona van ser, per exemple, els impulsors de la revolta contra les Quintes de 1773, «un gran desafiament al poder absolut», com diu Albareda. Els gremis van organitzar la Diputació (recuperant un nom anterior a la Nova Planta) per oposar-se al reclutament. Això, al Consell de Castella, es va interpretar com la voluntat de formar «un cuerpo republicano incompatible con la soberanía» que, amb l’excusa de les quintes, volia «establir a Barcelona una democracia contraria a las leyes i a la constitución establecida por Felipe V en la nueva planta de 1716».
Aquest episodi i altres protagonitzats pels gremis van decidir al fiscal Campomanes perseguir els gremis a partir del 1893: «Eren —explica Albareda— mal vistos des del punt de vista econòmic, massa importants a Catalunya i amb un paper polític de lideratge de les protestes del 1773 i 1889».
Des d’altres àmbits es va intentar modificar la política dels Borbons amb més subtilesa. «Entre 1758 i 1769 —diu Albareda— hi va haver, entre la burgesia i la noblesa, unes grans esperances en els reis (Felip VI i Carles III), esperances que podien canviar moltes coses: li van presentar grans memorials, però, a l’hora de la veritat, molt poques coses van ser recollides per la monarquia».
La malfiança de la Corona cap als catalans va ser constant durant tot el segle. «Aquest fet va dificultar l’adhesió al sentiment d’espanyolitat. A banda de la corrupció, el cadastre i altres obstacles, la noblesa i la burgesia catalanes se senten sempre tractades amb desconfiança i difícilment podien abraçar la causa de l’espanyolitat».
L’exemple més paradigmàtic és el de Josep Francesc d’Alòs, borbònic convençut i absolutista practicant, que, a pesar de tot, segons l’historiador, «és considerat pels seus col·legues de Madrid com un personatge quasicatalanista, “demasiado aferrado a su país”, i diuen d’ell que seria un bon jutge si el portessin a Burgos, però a Catalunya, no els hi fa el pes».