Tant de bo que tot fos tan fàcil de resoldre com una simple avaria elèctrica. El Banc Central Europeu (BCE) va haver de tancar el mes d’agost sencer la seu central situada a la zona d’Ostend perquè els operaris poguessin reparar una instal·lació elèctrica que té tot just deu anys de vida. Els empleats, tret dels que eren de vacances, van haver de treballar des de casa.
Les obres havien d’estar puntualment enllestides per a quan havia de tenir lloc la primera decisió sobre els tipus d’interès després de l’estiu: dijous passat, 14 de setembre. De fet, el corrent elèctric ja flueix sense problemes, de manera que els treballadors han tornat a les oficines, però la inflació desbocada, el principal maldecap del BCE, persisteix tossudament com els fongs d’un celler.
L’encariment dels preus a l’eurozona es va establir a l’agost en un 5,3%, de manera que es manté per sobre del que esperava el mateix BCE. I al mateix temps es desinfla l’economia, sobretot l’alemanya, el membre més important de la zona euro.
En una situació com aquesta, els experts parlen d’estagflació, és a dir, l’economia s’estanca, però els preus es disparen, i no s’albira una sortida. El pitjor dels escenaris per als dirigents dels bancs centrals.
El dilema s’ha anat perfilant d’ençà de fa mesos. És també el temps que fa que l’equip de la presidenta del BCE, Christine Lagarde, mira de combatre una inflació en un principi infravalorada. Des del juliol del 2022 el BCE ha elevat fins a nou vegades consecutives els tipus d’interès oficials. Es tracta d’una sèrie mai vista des de la seva creació per la freqüència i agressivitat de les pujades. Encara rai que la inflació s’ha reduït a la meitat d’ençà que es va arribar al màxim històric del 10,7% de l’octubre de 2022. Malgrat això, l’objectiu del 2% segueix lluny. I, a més, la conjuntura pren ara un altre rumb.
A l’edifici Eurotower es lliura la batalla per trobar una sortida a aquesta cruïlla de camins. La situació s’aguditza i amenaça de destapar antigues caixes de trons entre els “coloms” del sud d’Europa, pròxims a polítiques monetàries més aviat laxes, i els “falcons” del nord, més proclius a l’estabilitat. Mentre que francesos, italians i portuguesos estan més o menys a favor d’interposar una pausa en la pujada dels tipus per mirar de no estressar més la conjuntura de l’eurozona, especialment els representants alemanys no volen deixar les pujades per seguir lluitant contra la inflació. “Per a mi, és massa aviat per parlar d’una pausa”, afirma el president del Banc Federal Alemany (BFA), Joachim Nagel.
Comparat amb l’època de Mario Draghi, predecessor de Lagarde, la situació encara no ha sortit de mare. La inclinació de l’italià per optar per les solucions personals havia enverinat el clima al consell del BCE, que inclou el Comitè Executiu de sis membres al voltant de Lagarde, així com els directors dels vint bancs centrals nacionals.
La captivadora Lagarde ha pogut acontentar el màxim òrgan de decisió, i és que els xocs externs, com ara la pandèmia i la guerra a Ucraïna, han unit les fràgils autoritats monetàries. Fins i tot Philip Lane, economista en cap de Lagarde, va poder continuar, encara que durant molt temps havia considerat que la inflació era un mite.
Ara, tanmateix, l’economia europea i el BCE es troben en una cruïlla de camins. La situació és antagònica a la dels EUA: allà l’economia va a tota marxa i aquí ranqueja; allà la inflació ha caigut per sota dels interessos bàsics i aquí està clarament per sobre.
La cosa està complicada com el dimoni. És possible que la inflació de l’eurozona caigui realment més de pressa del que creuen els partidaris de la línia dura. Sobretot podria succeir si l’economia s’enfonsa en diferents àmbits i els preus de l’energia segueixen disminuint. La concessió de crèdits bancaris ja s’està encallant i l’important agregat monetari M3 s’encongeix. A això, s’hi afegeix que els efectes de les pujades dels tipus no es noten fins passats força mesos, cosa que faria de les pujades d’aquest matí del tot contraproduents.
“Normalment, han de passar d’un a dos anys fins que els tipus augmentats mostren tota la seva eficàcia”, diu Sebastian Dullien, director científic de l’Institut de Macroeconomia i Recerca de la Conjuntura (IMK) de Düsseldorf. I avisa: “Si el BCE augmenta els interessos de manera massa ràpida, correm el risc que l’economia europea caigui en una profunda recessió, sobretot a Alemanya.”
Tal vegada, tot acaba anant d’una altra manera, i la inflació se solidifica. Per exemple, si l’economia replica els actuals augments salarials amb noves pujades dels preus, que després incitin els sindicats a formular noves demandes que facin que el cercle viciós no deixi de rodar cada cop més ràpid.
Que això és realista, ho mostren les elucubracions de les grans companyies productores de béns de consum del mercat alemany, que és considerat el paradís dels descomptes. Les grans marques pretenien seguir encarint els seus productes, informen consumidors de cadenes de supermercats, i això encara que els preus de producció han tornat a caure. Al cap i a la fi, els subministradors globals de béns de consum volien imposar majors marges i carregar-ne el cost als consumidors i a través dels preus assolir majors índexs d’inflació. Els directors dels bancs centrals, també Lagarde, denuncien des de fa mesos aquesta “inflació de la cobdícia” dels grans grups empresarials, davant de la qual les autoritats monetàries estan indefenses.
Malgrat tot, el que és aplicable per a Alemanya en tant que país més gran i el més important guardià de la inflació a l’eurozona, no ho és a tot arreu. I és que la zona euro és massa diversa. La complexitat de les connexions i les exigències de la política monetària queden patents si posem la mirada en Espanya. En aquest país, hi regnen, en comparació, baixes taxes d’inflació. Al mes d’agost, els preus van pujar-hi un 2,4%, tan sols la meitat que la mitjana de l’eurozona.
El motiu: el govern de centreesquerra ha suprimit l’IVA dels aliments de primera necessitat i ha reduït a la meitat el d’altres aliments, ha subvencionat els mitjans de transport de rodalies per reduir el preu dels bitllets i ha establert un topall als augments del preu del lloguer i de la llum. Tot plegat, molt més audaç que els seus col·legues de Berlín.
Només els preus de l’habitatge van caure el mes de juliol a Espanya gairebé un 15% respecte al mateix mes de l’any anterior, ja que els consumidors han de pagar menys per la llum i el gas. Això es deu principalment al fet que els ciutadans de l’Estat espanyol solen contractar tarifes que prenen com a referència els actuals preus a l’engròs a diferència d’Alemanya, on les economies domèstiques solen acordar amb les empreses subministradores contractes anuals a preu fix.
Mentre a Alemanya la llum segueix encarida a causa dels contractes obsolets, els ciutadans de la península Ibèrica apliquen un ritme més curtterminista per aprofitar que darrerament els preus del gas natural i l’electricitat a la borsa han disminuït clarament. Per tot això, la reducció de la inflació, doncs, és major a la quarta economia de la zona euro.
O és que els números enganyen? Si es dona un cop d’ull a la inflació subjacent, s’embolica la troca. Aquest tipus d’inflació es calcula sense l’energia i els aliments, el preu dels quals sol patir fortes oscil·lacions. Per als rectors de l’economia europea a Frankfurt, és un valor encara més significatiu perquè és capaç de fer un dibuix de la inflació que obviï les oscil·lacions erràtiques. A Espanya, per exemple, la inflació subjacent, és a dir, sense tenir en compte el fre corresponent als preus de l’energia, va ser del 6,1% a l’agost i, per tant, clarament superior a la d’Alemanya, actualment en el 5,5%.
Com cal interpretar, doncs, aquesta dissonància que creen les dades? Un cert desconcert ha envaït l’ànim de les autoritats monetàries. A Lagarde, que és molt hàbil comunicativament parlant, gairebé ni se la sent. El BCE hauria d’explicar millor per què anava errada amb els seus pronòstics respecte de la inflació, va admetre penedida la mandatària recentment a Londres. En cas contrari, serà difícil recuperar la confiança dels ciutadans, afegia. “La humilitat en la manera com comuniquem és la clau per aconseguir la confiança.” I, en aquests temps de la immediatesa, no pot faltar-hi l’afegitó: les xarxes socials i les ximpleries que a voltes s’hi escampen han anat fent més complicat que el BCE pogués “difondre informació real i objectiva”.
El BCE es manté inamovible en el seu objectiu a mitjà termini de només un 2% d’inflació, però d’un temps ençà, i parlant en termes ferroviaris, marxa a la vista per a tota la resta i pren les decisions sobre els interessos bàsics després d’estudiar minuciosament totes les dades. Així ho ha fet el passat14 de setembre, en trobar-se davant la disjuntiva d’aplicar un nou petit increment dels tipus bàsics fins al 4,5% o bé de fer una parada en el camí.
En canvi, les prediccions a llarg termini sobre les seves decisions al voltant dels interessos, les ha llençat per la borda. Així de nebulós està el panorama. D’una banda, és comprensible vistos els confusos senyals entre conjuntura i inflació, així com el risc que la línia de demarcació entre “coloms” i “falcons” s’acabi convertint en una trinxera.
Al cap i a la fi, a tots plegats els uneix el temor que les expectatives inflacionistes s’instal·lin entre la gent. En aquest sentit, quan una majoria dels consumidors adopta la creença que la inflació ja no recularà en unes dimensions i condicions normals, és el moment en què el BCE perd el control.
D’altra banda, l’objectiu encara és lluny. “L’objectiu del BCE pel que fa a la inflació es podria assolir com a molt aviat el 2026”, creuen els analistes del Centre Leibniz d’Estudi de l’Economia Europea de Mannheim (ZEW).
És per això que en cercles dels bancs centrals es debat sobre models completament nous a fi de frenar la inflació, amb la particularitat de no haver de girar encara més la rosca dels interessos, ja que hi ha el risc que l’economia es desplomi, l’atur augmenti i els populistes guanyin encara més avantatge.
En aquesta línia, el BCE podria, per exemple, prescriure a les entitats financeres comercials que elevessin la seva reserva mínima al BCE. Fins al moment, han de col·locar un 1% dels dipòsits dels clients a Frankfurt, però aquests diners no produeixen interessos. Això lleva liquiditat al mercat i s’atenua la pressió provinent de la inflació. Un punt, aquest darrer, que no gaudeix d’unanimitat entre els economistes. Les elucubracions arriben fins a una reserva mínima sense interessos del 5%.
El president del Banc Federal Nagel aprofundeix en la idea. Especialment perquè té l’encantador efecte secundari que els bancs comercials ja no dipositen al BCE aquests diners com a dipòsits a interès per, d’aquesta manera, embutxacar-se milers de milions sense cap mena de risc. Aquesta situació provoca preocupació en moltes esferes.
Addicionalment, el BCE podria reduir el seu balanç, descomunalment inflat, accelerant la venda dels títols de deute sobirà que posseeix. Aquests títols es van acumular sobretot durant la pandèmia per alleugerir als ministres de Finances les vies indirectes per aconseguir més endeutament. Si bé és cert que el BCE ja ha iniciat la reducció del seu balanç, un urgent desig dels “falcons”, també ho és que ho ha fet a un ritme menor.
Res de tot plegat és resultat d’una decisió ferma. Ja se sap que les autoritats monetàries no són pas conegudes precisament per ser amants dels canvis dràstics de les normes. “El més complicat de la gestió monetària sempre és el principi d’una crisi i també el final, quan cal fer el tancament”, diu una font de l’àmbit monetari.
Si almenys es pogués saber si el final real s’aproxima o si tot just només s’ha recorregut la meitat del camí...
Traducció d’Arnau Ferre