El juliol de 1898, quan encara no s’havien acabat les hostilitats bèl·liques entre Espanya i els Estats Units a Cuba —la guerra fou declarada pels nord-americans l’abril anterior—, Madrid ja demanà començar les converses de pau. Durant tot l’estiu intentà que Washington acceptés negociar. Mitjançant l’ambaixador francès a Washington, Jules Canbom, s’iniciaren les converses extraoficials durant el setembre d’aquell any, ara fa cent vint-i-cinc anys; es pactà el lloc on se celebrarien les reunions formals, París, la data en què començarien i el rang de les delegacions.
El dia 1 d’octubre començaren les converses formals. Espanya esperava poder conservar alguns dels seus últims territoris ultramarins. Una pretensió que en el moment de la veritat resultà del tot inútil. Perquè la posició dels Estats Units fou la del guanyador que sap que el derrotat no té possibilitats d’imposar cap condició. La desproporció de la força militar donava una posició d’absolut avantatge a l’administració del president nord-americà William McKinley.
El 10 de desembre següent, Espanya signava a París el tractat de pau amb els Estats Units, que deixava enrere la guerra que els havia enfrontat des de l’abril anterior. Les Corts Espanyoles no votaren el tractat i, contra la Constitució, fou la reina regent Maria Cristina d’Àustria la que el signà. Espanya no estava per fer cas a tan «petit detall».
El resultat va ser un desastre per al caduc i estantís orgull imperialista hispànic que veia desaparèixer les últimes joies ultramarines que li quedaven des del temps durant el qual es deia que en el seu imperi «no es pon mai el sol», tal com va expressar fra Francisco de Ugalde davant del rei Carles I —monarca de 1516 a 1556—, quelcom que va fer fortuna per designar les possessions globals d’una metròpoli i que posteriorment fou aplicat també a altres poders colonials.
Com és conegut, la derrota de 1898 fou definida per la classe dirigent hispànica com «el Desastre» que perdurà molt de temps en el record, alimentà el pessimisme espanyol i també serví per unificar una expressió literària notable com va ser la Generació del 98: «És molt significatiu que sigui l’únic Desastre, així en majúscula, de la història d’Espanya. No tan sols suposà el final de l’imperi ultramarí, sinó que tingué un clar sentit final d’època, a més de donar nom a un dels moviments literaris més influents en la vida intel·lectual espanyola», com fou el corrent citat, afirma l’historiador Tomás Pérez Vejo, autor del llibre 3 de julio de 1898. El fin del imperio español.
La data del títol de l’obra fa referència al sacrifici de vides humanes totalment absurd per part de la monarquia hispànica. Fou el dia de l’aniquilació de la flota espanyola comandada per l’almirall Pascual Cervera, que en el moment just abans d’ordenar sortir els vaixells del port de Santiago no tant per plantejar batalla a la U.S. Navy —era impossible, cap nau hispànica tenia ni armament ni blindatge suficient per poder oposar-se a la remodelada i moderna flota ianqui—, sinó més aviat per anar a la immolació, va arengar d’aquesta significativa manera als seus homes: «Anem a un sacrifici tan estèril com inútil». Impossible dir-ho més clarament. Era de forma implícita una denúncia de l’aberrant concepte del decrèpit orgull espanyol. I sí, en efecte, aquell 3 de juliol la flota de Cervera va ser destrossada pels obusos llançats pels vaixells de guerra nord-americans.
Dos dies abans de la humiliant derrota de l’armada s’havia esdevingut a l’interior de Cuba la batalla del turó de San Juan, on la força expedicionària estatunidenca va vèncer la resistència de la infanteria espanyola i, de fet, deixà obert el camí cap a Santiago per a l’exèrcit invasor.
Amb la doble derrota bèl·lica la sort de la presència hispànica a la joia caribenya estava segellada. El 16 de juliol es rendí la guarnició militar de Santiago i tot seguit el govern de Madrid, mitjançant la mediació francesa, demanà iniciar immediatament les converses de pau.
Supremacisme espanyol
L’enfonsament de les forces espanyoles deixà en evidència els tres anys de desbaratades fantasies sobre la suposada superioritat de les forces armades hispàniques a Cuba, tant davant de la rebel·lió independentista com davant d’una possible invasió nord-americana. Una suposició que la premsa de Madrid alimentà intensament des del començament de la guerra, el febrer de 1895, a partir de la publicació de nombroses suposades «notícies» sobre aquesta superioritat. Eren part de la propaganda imperialista i militarista d’una classe dirigent imbuïda del supremacisme davant dels insurrectes cubans i també davant d’un país com els Estats Units, al qual veien i consideraven despectivament com una mera agrupació d’individus que formaven una deplorable societat de «comerciants» i no, com l’espanyola, una «nació catòlica» amb més «alts valors», tal com proclamaven les capçaleres més conservadores del règim de la Restauració.
El caduc orgull imperialista hispànic esdevenia marca senyera del poder a Madrid, tant del govern com de la monarquia. L’exemple més nítid l’ofereix el 21 de novembre de 1896 el president del Consell de Ministres, el conservador Antonio Cánovas del Castillo —el favorit de la reina regent i del seu cercle de poderosos assessors que eren els que de fet marcaven les grans decisions, com fou l’absurd sacrifici de la flota de Cervera—, el qual en un discurs llegit aquell dia assegurà respecte de la rebel·lió a Cuba que «l’honor d’Espanya no pot admetre un sol instant la paraula renúncia» i resumí així la seva política davant dels rebels: «Cap pas enrere, cap debilitat davant ningú. La raó i el dret estan amb nosaltres i tenim la voluntat indestructible de fer-los triomfar».
Aquest pensament, molt seguit a la cort madrilenya, entenia que la unitat espanyola —de la qual Cuba era part, no debades se la considerava una província, igual que qualsevol altra de la Península— «és cosa de Déu o de la naturalesa, no de la invenció humana», segons havia assegurat Cánovas en una conferència a l’Ateneu de Madrid l’any 1882. Davant les poques veus a Espanya —i algunes altres a Cuba— que demanaven pragmatisme i intel·ligència estratègica i negociar amb els rebels —que s’havien aixecat en armes el 1868 en la guerra dels Deu Anys, que durà fins al 1878, i posteriorment també en la guerra Petita, entre 1879 i 1880— algun tipus d’autonomia política, perquè consideraven que era impossible mantenir la costosa presència militar espanyola a 10.000 km de la metròpoli, Cánovas i els sectors més conservadors advocaven per la mà dura des de la convicció de la sagrada unitat de la «nació» espanyola, la qual, al seu entendre, estava per sobre de política, vots o qualsevol hipotètica transacció: «La nació no és ni serà mai el producte d’un plebiscit diari ni obra de l’assentiment constantment ratificat per tots els seus membres respecte al fet que continuïn la vida en comú. No, el vincle de la nacionalitat que la subjecta i conserva (...) és, per la seva naturalesa, indissoluble», va dir el citat polític en aquella ocasió.
Poc després d’iniciar-se la guerra definitiva —que començà el febrer de 1895— un escriptor, intel·lectual i advocat cubà proindependent, José de Armas-Cárdenas, es desplaçà de l’illa caribenya a Espanya per oferir a Cánovas la compra de Cuba —amb la intermediació nord-americana— per evitar així més víctimes i la destrucció econòmica, a la qual cosa contestà el cap del Govern que «els cubans són uns ingrats; Cuba és un niu de serps. Espanya, amb l’amor d’una mare sublim, no ha fet més que bé a aquest poble pèrfid, salvant-lo de la bàrbara dominació del negre (...) i a canvi només rep la traïció més infame». Així ho va escriure Armas-Cárdenas a La perfidia española ante la revolución de Cuba, publicat a Nova York el novembre de 1896 i que es pot consultar a la llibreria virtual de la Universitat de Harvard.
Per ventura, es podria considerar que l’autor exagerava o directament mentia, perquè era independentista. No obstant, el que diu que va dir Cánovas s’avé la mar de bé amb el que solia assegurar habitualment el president del Consell de Ministres espanyol, el qual personificava el nacionalisme hispànic que bevia del supremacisme «racial». Així es mostrava sense cap problema a cada ocasió que tenia. Com en una entrevista concedida el 1896 al periòdic francès Le Journal, durant la guerra: «Tots els que coneixen els negres diran que tant a Madagascar com al Congo com a Cuba són mandrosos, salvatges i inclinats a obrar el mal. Aquests salvatges no tenen altres amos que els seus instints i apetits primitius. Per això és necessari manejar-los amb autoritat i fermesa». I respecte a la rebel·lió armada no tenia cap dubte sobre el que calia fer: «Si l’indígena protesta se li forada la pell a trets, cosa que és fàcil perquè no disposen de canons (...) o fusells de repetició»
Un any i mig després d’aquestes declaracions, Espanya era esclafada pels Estats Units a Cuba i Filipines i al cap de pocs mesos més firmava el tractat de pau de París pel qual perdia Cuba, Puerto Rico, les Filipines i l’illa de Guam.
El tractat de París
El desenvolupament de les converses de pau deixà ben clara la posició de domini estatunidenca. El Govern del president William McKinley imposà les seves condicions a Espanya i no acceptà que els rebels —ni els cubans ni els filipins— fossin presents a París. El menyspreu dels vencedors cap als que «alliberaren» del jou espanyol fou absolut. El general rebel cubà Máximo Gómez confessà, abatut, que, vista l’actitud nord-americana, «Cuba ni és lliure ni independent encara».
Les converses s’iniciaren extraoficialment el mateix mes de juliol, quan encara no s’havia signat la fi de les hostilitats. L’ambaixador francès a la capital nord-americana, Jules Cambon, actuà d’home bo entre els dos contendents. Espanya necessitava una culminació ràpida, perquè tenia por —cosa que es veu a través de la premsa de l’època— que, si s’allargava, la situació interna pogués desestabilitzar-se i que els carlistes, l’incipient nacionalisme català, els socialistes i els anarquistes aprofitessin la debilitat monàrquica per fer una «aliança antiespanyola» que fes caure la corona i imposés una o diverses repúbliques.
I un altre temor important també pesava sobre Madrid. El Govern, encapçalat per Marcelo Azcárraga —substitut de Cánovas, el qual fou assassinat per un anarquista el 8 d’agost de 1897—, compartia amb la premsa de París, Berlín i Moscou, entre altres llocs, la idea que els Estats Units aprofitarien qualsevol resistència espanyola a acceptar les seves condicions per enviar la flota atlàntica de la U.S. Navy contra Canàries i Balears per envair-les i quedar-se-les o, com a poc, imposar-hi bases militars perpètues per així crear un eix estratègic amb Londres —els dos arxipèlags i Gibraltar— que controlaria l’accés i la sortida del Mediterrani. Una possibilitat que durant la guerra ja havia estat a bastament comentada per la premsa europea i que Madrid va considerar com un perill versemblant; no debades, reforçà les defenses costaneres dels dos arxipèlags davant la que es donava per inexorable invasió nord-americana.
Per tant, entre una amenaça i una altra, la força de la posició de la delegació espanyola era més que feble, inexistent. Es veié quan les converses se centraren en Filipines. El Govern derrotat esperava cedir el control als Estats Units de Mindanao i les illes de Sulu i, a canvi, conservar el control colonial de la resta de l’arxipèlag. Quan així ho plantejaren els delegats de Madrid als nord-americans, aquests els digueren que de cap manera. En conseqüència, i seguint les ordres de l’administració McKinley, informaren els espanyols que es quedarien tot el país insular i que oferien 20 milions de dòlars en concepte formal de compra. La delegació monàrquica ho considerà un afront a la dignitat del seu país. Els americans ni contestaren. A la reunió següent, quaranta-vuit hores després, els representants de Madrid, que havien rebut ordres directes de la reina regent a través d’un telegrama, acceptaren els diners.
A la fi, el 10 de desembre de 1898, les dues delegacions signaren l’acord. Encara no havia acabat tot, emperò. Les constitucions de cada país requeria que un tractat internacional fos aprovat pels poders legislatius respectius. En el cas americà s’havien aixecat moltes reticències internes sobre el control de Cuba que el govern McKinley havia decidit exercir. Per a no pocs dels senadors i congressistes demòcrates —que es consideraven antiimperialistes— era intolerable que el seu país es quedés Cuba, encara que fos transitòriament. S’aprovà, però pels pèls. La convalidació del tractat en el Senat requeria majoria de dos terços: el 6 de febrer de 1899 votaren a favor del tractat 57 senadors i 27 en contra; per un sol vot es va ratificar.
El cas espanyol encara va ser més rocambolesc. Les Corts de Madrid rebutjaren el tractat, però la reina regent el signà en nom d’Espanya, cosa que estava expressament prohibida per la Constitució de 1876, la qual deia clarament que el rei havia d’estar facultat a posta per les Corts, a través d’una llei especial, per «cedir o permutar qualsevol part del territori». I no era el cas. Però, a la pràctica, importava ben poc que les Corts no acceptessin el tractat de pau, el qual era una realitat i res el podia fer tornar enrere. Espanya havia perdut les últimes possessions ultramarines. La unitat no era tan sagrada com havien dit.
