Quan dijous passat els periodistes valencians van rebre una convocatòria de la Generalitat titulada “Ruth Merino informa de los asuntos tratados en la reunión del Pleno extraordinario del Consell”, cadascú d’ells va deixar anar les seues elucubracions. Per què s’havia de reunir el Govern només dos dies després de la seua trobada setmanal? Què havia pogut succeir en les últimes hores?
Durant l’hora i quaranta minuts que van separar l’enviament de la nota de premsa i la compareixença de la portaveu, van sorgir pressuposicions de tota mena. Des d’una ofensiva lingüística més, una vegada que el Congrés ja havia validat l’ús del català, l’èuscar i el gallec a l’hemicicle, fins a la possible renúncia del vicepresident primer i conseller de Cultura, Vicente Barrera, que encara administra set empreses —com ha detallat el digital El Confidencial— en contra del que preveu la llei d’incompatibilitats valenciana.
El president, Carlos Mazón, havia assegurat que aquest assumpte es resoldria ben aviat, que tan sols era qüestió de temps, però qui sap si el torero havia fet números i havia conclòs que li eixia més rendible mantenir-se al capdavant de l’entramat mercantil que no oficiar com a número dos del Consell.
Finalment, la fumata blanca va emergir pels terrats del carrer dels Cavallers: el subsecretari de la Conselleria de Justícia i Interior —una de les tres carteres de Vox— havia estat destituït de manera fulminant a causa d’una condemna per violència de gènere que arrossega des de 2011.
La consellera, Elisa Núñez, havia tingut notícia de la sentència en qüestió aquell mateix matí. De seguida, li la va comunicar al cap del Consell, a qui també va transmetre que l’ocultació d’una dada tan substancial li havia fet perdre la confiança en Luis Manuel Martín Domínguez. Les seues paraules i el risc d’una filtració a la premsa va provocar la convocatòria urgent del ple del Consell. Mazón volia desfer-se d’ell ipso facto.
Com en el cas de Carlos Flores Juberías, que estava cridat a ser vicepresident i va acabar desterrat a Madrid amb motiu de la condemna per “violència psicològica” contra la seua exdona, els detalls de la història esgarrifen.
Segons consta en la sentència, a Martín Domínguez, funcionari de presons al centre penitenciari d’Estremera (Madrid), van imposar-li 11 mesos d’allunyament de la seua família per haver etzibat una punyada a la seua dona i haver-la amenaçada amb un ganivet en presència del seu fill.
Que la mà dreta —imposada per la direcció estatal de Vox— de la consellera que té la missió de gestionar les oficines contra la violència de gènere tinga una condemna per violència de gènere indica fins a quin punt resulta perillós el pacte del PP amb la formació ultra.
Martín Domínguez és, al capdavall, una de les moltes mines amagades sota la paperassa de l’acord de govern valencià. Un document en què els populars van accedir a incloure l’expressió “violència intrafamiliar”, de la mateixa manera que, dos dies abans del cessament d’aquest subsecretari, la majoria conservadora del Parlament valencià va decidir modificar el lema de la pancarta rere la qual els diputats i diputades de tots els partits —tret d’un— s’han vingut concentrat cinc minuts després de cada assassinat de gènere.
“Les Corts contra la violència masclista”, resava la pancarta anterior. “No a la violència contra les dones”, diu la nova. Un retoc semàntic que permetrà que els quatre grups parlamentaris —i no només tres, com fins ara— posen plegats en els actes de repulsa convocats en el futur.
Que la presidenta de les Corts i els seus companys i companyes de Vox es concentraren de forma separada resultava indigne i incomodava el seu soci. Era una imatge que feia la volta a Espanya i que, indirectament, feria el PP. Una altra mina desactivada.
Mazón és conscient que el soroll produït per Vox enterboleix la seua tasca de govern. El partit que lidera controla més del 90% de la Generalitat i les principals mesures que s’aprovaran en els pròxims anys duran la seua empremta, però la parafernàlia extremista dels seus aliats, les eixides de to que els caracteritzen, poden malbaratar-ho tot.
De fet, la primera iniciativa d’impacte abanderada pel nou Consell —la supressió de l’impost de donacions i successions— ha quedat enfosquida per la resignificació de la pancarta de les Corts i per la destitució fulminant del subsecretari de Justícia.
De mines ocultes, en queden a cabassos, però per al president valencià, també hi ha notícies esperançadores. La més imminent de totes, sens dubte, el fracàs anunciat de la investidura d’Alberto Núñez Feijóo, que obri la porta a la possible reedició del gabinet progressista amb el suport extern de les forces independentistes.
Poques persones desitgen més que Mazón la continuïtat de Pedro Sánchez. Seria el seu escenari idíl·lic. Dimecres passat, com qui no vol la cosa, el cap del Consell va reunir-se solemnement amb els presidents de les tres diputacions valencianes —tots tres del PP— i els alcaldes de les quatre grans ciutats —València, Alacant, Elx i Castelló de la Plana, tots del PP també— per tal de bastir un “òrgan de coordinació” que derivarà, si els socialistes retenen La Moncloa, en un batalló molt potent contra el Govern de l’Estat.
I així, entre el clàssic buscamines i el bèl·lic Call of Duty, Mazón anirà matant les hores del seu primer any a Palau.