Al funeral d’Omar Bongo, dirigent del Gabon durant molts anys, s’hi va deixar veure tot París. Aquell dia de juny del 2009, les càmeres van captar escenes inoblidables a Libreville, la capital gabonesa.
Jacques Chirac, antic president de la República francesa, caminant al costat de Nicolas Sarkozy, el president en exercici aquell moment. Junts col·loquen una corona de flors com a mostra d’homenatge envers Bongo. Ambdós polítics s’odien mútuament, però en aquests instants es mantenen units per França. O, millor dit, per la Françafrique. Omar Bongo, al capdavall, era un amic comú.
La paraula Françafrique és un terme compost que ha adquirit una connotació clarament negativa i que reflecteix de manera molt pertinent les complexes interdependències entre França i les seves antigues colònies a l’Àfrica central i occidental.
Tant hi fa si es tractava d’interdependències de tipus polític, econòmic o cultural: la Françafrique és una praxi que el temps va convertir en un principi basat en l’explotació, el paternalisme i la corrupció. Per a molta gent no és res més que un sinònim de neocolonialisme.
Des de Charles de Gaulle, Françafrique equival a assassinats i corrupteles, derrocaments i segrestos. Equival a la vella pràctica de tramar guerres i de frustrar cops d’estat, principalment a discreció dels francesos.
Enmig del tràfec que segueix la celebració, després de les salutacions militars i de les flors, Nicolas Sarkozy es troba amb un micròfon davant: qui és el candidat de França per succeir Omar Bongo?
“França no té cap candidat”, respon Sarkozy amb brusquedat.
No gaires setmanes més tard, Ali Bongo, un dels fills d’Omar Bongo i antic ministre de Defensa, és escollit president.
A les eleccions del 2009, però, el plançó de Bongo no va ser el candidat que va obtenir més vots, sinó un altre. Diversos alts funcionaris francesos ho van admetre poc després; entre ells, un antic membre dels serveis secrets i exambaixador de França a Libreville. Tanmateix, per a la política parisenca el cognom Bongo és sinònim d’estabilitat. De diners. I de petroli.
La Françafrique, de fet, ja no hauria d’existir, o això és el que es dedueix de les promeses dels presidents francesos. Des de Sarkozy fins a Emmanuel Macron, poc després d’assumir el càrrec tots han proclamat als quatre vents que la política africana del país faria un gir radical. Que ja n’hi havia prou, de Françafrique. Tot i això, fins avui, el principi no s’ha acabat d’esvair del tot.
Poques hores després que Ali Bongo sigui proclamat guanyador de les eleccions el 30 d’agost del 2023, un grup de militars assalta el palau presidencial de Libreville i posen Bongo i la seva família en arrest domiciliari. Els colpistes anuncien que han detingut el president per garantir la llibertat dels gabonesos. La gent surt al carrer per celebrar-ho.
Des de la mort del seu pare, Bongo fill ha governat els 2,3 milions d’habitants d’un petit país ric en petroli. Els colpistes van nomenar president interí el cap de la guàrdia presidencial, i dilluns de la setmana passada va jurar el càrrec. Ell també és parent de Bongo, un de llunyà. I aquest és —per ara— l’últim cop d’estat reeixit a la regió de l’Àfrica central i occidental.
En aquesta regió ja hi ha cinc altres països on els militars han assolit el poder des del 2020; a Mali i a Burkina Faso, dues vegades. Tots ells són antigues colònies franceses. I en molts d’aquests estats cada cop s’exigeix amb més vehemència que es talli de soca-rel la influència que França té en el país.
Les tropes franceses estacionades a Mali i a Burkina Faso ja es van retirar. El mateix li passarà a París al Níger, on hi hagué un cop militar a finals de juliol. De fet, actualment el palau de l’Elisi i els militars colpistes estan en procés de negociació. Potser Emmanuel Macron encara clava els talons i diu que d’entrada no té cap intenció de cedir davant les exigències de la capital nigerina, Niamey. Un cop d’estat ha anat seguit d’un altre, però rauen en motius diferents en cada país. Tanmateix, el ressentiment antifrancès, cada cop més visible, també té denominadors comuns.
D’entrada, sembla prou comprensible que s’expulsi dels palaus els dirigents que durant anys han tractat els països que governen i la gent que els habita com si els pertanyessin. Podem, dir, doncs, que aquells que bramen “Fora França!” i que cremen banderes tenen raó? O potser a França li ha arribat l’hora de fer penitència pels pecats del passat i ha d’aguantar el paper de boc expiatori pels fracassos dels governs africans, que han deixat empobrir la població?
En arribar a la presidència sis anys enrere, Macron va presentar-se com el primer cap d’estat francès nascut després de la descolonització. El seu missatge proclamava el final de la Françafrique. Era la tardor del 2017 i Macron compareixia a la Universitat d’Ouagadougou durant el seu primer viatge oficial a l’Àfrica. Des d’aleshores ha visitat el continent fins a divuit vegades.
Justament allà, a Burkina Faso, on avui governa una junta militar i on els francesos ja no són benvinguts, és on ell va pronunciar el seu primer discurs.
Quin fou l’error de Macron? Potser el fet que les seves paraules reflectien humilitat, però les seves accions sovint eren humiliants per als africans. Encara no fa pas gaire va comparèixer davant dels seus ambaixadors i, amb to agitat, digué que, si no fos per França i els seus soldats, països com Mali, el Níger, Burkina Faso o el Txad ja no existirien. “Els ho puc ben assegurar”, va reblar.
Sembla que Emmanuel Macron no ha sabut anticipar els anhels d’autèntica sobirania dels africans. O potser no se’ls ha pres prou seriosament. Avui dia, es rebutgen molt més fortament el paternalisme, l’actitud classista i l’obscena desigualtat que hi ha en les relacions que tenen amb França. En part, l’ànsia de sobirania pot explicar els cops d’estat als països del Sahel.
Una cosa és certa: la presència militar francesa al Sahel s’ha tornat permanent i contradiu el missatge que es transmet a les antigues colònies: agafeu les regnes del vostre futur.
I malgrat la presència de tropes franceses, la sensació de seguretat és molt relativa. Segons un bloguer africà, si els jihadistes segresten un ciutadà francès a Mali, el món s’atura; si els jihadistes arrasen un poble malià, en canvi, el món continua girant com si res.
“Els francesos i els africans no es refereixen al mateix quan parlen de la Françafrique”, explica Nicolas Normand, antic ambaixador francès a la República del Congo, a Mali i al Senegal. “A París els venen al cap maletins plens de diners per subornar individus i relacions polítiques incestuoses amb els caps d’estat d’antigues colònies franceses. Aquesta mena de Françafrique ja no existeix”, continua Normand. Però, des del punt de vista dels joves africans, el garbuix fet d’interdependències i d’ingerències continua existint, “i tenen raó”, conclou l’exambaixador.
Normand va servir França com a diplomàtic de primera línia a l’Àfrica durant quinze anys. Avui, però, critica durament les accions del seu país a les antigues colònies, incloent-n’hi les pròpies. “La política francesa no ha entès bé el canvi que han experimentat les societats africanes”, explica. “La població és jove i pobra. És normal que s’oposin als dirigents i a les antigues potències colonials que donen suport als dirigents.”
Les contradiccions de la política de Macron envers l’Àfrica també queden reflectides en el posicionament del govern davant l’alçament del Gabon. El clan dels Bongo és paradigmàtic del sistema de la Françafrique i totes les seves pífies, que no van venir únicament de la banda francesa. Hi havia hagut moments en què el Gabon havia registrat el consum de xampany per capita més alt del món. A França s’està investigant Bongo i diversos membres de la seva família; es parla de malversació i de diversos immobles de luxe a París i a la Costa Blava.
Macron també té bones relacions amb la dinastia dels Déby, els vells dirigents del Txad i suposadament els últims aliats en la lluita contra els islamistes al Sahel. Després dels cops d’estat a Mali i a Burkina Faso, d’entrada França va adoptar una actitud pragmàtica i reservada. En el cas del Níger, però, l’actitud de Macron fou més contundent: va afirmar que no tenien “cap mena de legitimitat”.
Macron ja destil·la una certa crispació davant del paper d’ase dels cops que ara li adjudiquen a França des de l’Àfrica. “Això és un manicomi”, se li va escapar al president francès encara no fa gaire tot parlant d’una “epidèmia de cops d’estat”.
A París, principalment, el que es percep és desagraïment, ja que, al capdavall, l’exèrcit francès fa anys que lluita contra els jihadistes del Sahel. En aquestes missions hi han mort 58 soldats francesos.
Tanmateix, l’èxit d’aquestes intervencions ha sigut més aviat limitat. A Mali, una gran part del territori està sotmès al control de les milícies islamistes i l’agost del 2022 els soldats francesos van abandonar definitivament el país.
En un pati interior de Bamako, la capital de Mali, Bassaro Sylla està dempeus davant d’un semicercle de cadires de color blau. Al mig hi ha una pancarta on s’hi pot llegir: “L’alliberament de Mali”. Duu un boubou de color blanc, una vestimenta tradicional de la regió. I està rabiós. Com molta altra gent.
Sylla és un dels líders del moviment antifrancès Yerewolo. “La Françafrique” explica, “deixarà d’existir molt aviat. La major part dels països francòfons de l’Àfrica han obert els ulls i ara es giren contra França.”
El moviment Yerewolo és afí a la junta militar que va aconseguir arribar al poder amb dos cops d’estat, un el 2020 i un el 2021. Aquí criden en veu alta allò que molta gent pensa: que les antigues potències colonials continuen tenint massa influència. Els partidaris de Yerewolo aposten per la nova orientació que ha decidit prendre el país: un rebuig manifest cap a França i una nova afinitat per Rússia.
Aquesta afinitat per Rússia que s’està vivint en diversos llocs de l’Àfrica també s’entén com una mena de venjança. “França sempre s’ha aprofitat de l’Àfrica”, afirma Bassaro Sylla. I el que està passant a Mali també es pot observar en altres llocs del continent. Cada cop hi ha més governs africans que donen l’esquena als seus antics socis occidentals i es giren envers uns nous socis, sobretot Rússia i la Xina. “Els socis europeus posen condicions. Els russos, no”, conclou un diplomàtic europeu a Bamako.
Els últims anys ha sigut principalment Moscou qui ha sigut capaç d’estendre la seva influència. La Xina ja no és el país que ven més armament a l’Àfrica subsahariana, sinó Rússia.
A més a més, també hi ha els mercenaris del Grup Wagner, el futur dels quals és incert després de la mort del seu líder, Ievgueni Prigojin. Tanmateix, és improbable que Moscou abandoni les operacions que les tropes privades tenen desplegades a l’Àfrica. Són massa importants per al Kremlin.
“Ens pertoca a nosaltres decidir amb qui volem treballar”, afirma Bassaro Sylla, l’activista del moviment Yerewolo.
“Els africans tenen un trauma derivat del colonialisme; un trauma que fins i tot afecta els joves. Una realitat que a França s’ha menyspreat molt, fins i tot avui dia. Això també serveix per atiar la ràbia”, explica l’exambaixador Normand. Ell mateix, segons explica, va demanar perdó al Senegal per una massacre perpetrada per França.
El penediment, però, hauria de venir de París. “Que no arribi cap mena de penediment de França reforça molt el sentiment d’humiliació. Els africans necessiten gestos simbòlics i que els demanem perdó, d’una manera similar com va fer Alemanya envers les víctimes del nazisme.” Una exigència que a França li queda molt grossa.
A l’Àfrica central i occidental hi ha moltes antigues colònies franceses, i en sis d’elles hi ha hagut cops d’estat recentment. On no n’hi ha hagut cap és a la Costa d’Ivori. Què distingeix aquest país dels seus veïns?
La Costa d’Ivori s’ha beneficiat més del colonialisme que no pas altres països, explica el sociòleg Francis Akindes. Posteriorment, també es va ampliar el cercle d’aliats en el sector de l’economia i del comerç. La gent d’aquí viu millor que no pas els habitants de la majoria de països veïns i per això el rebuig envers tot allò que sigui francès és menys pronunciat.
Amb tot, Simone Gbagbo, la controvertida exdona de l’antic president del país, Laurent Gbagbo, no té gaire bones paraules per als antics colons: “Els francesos tenen l’esperança de poder-nos governar en la distància.” És final d’agost i Gbagbo seu en un hotel de la petita ciutat de Jacqueville i espera que li toqui sortir en escena. Aquesta dona de 74 anys té el seu propi partit polític i potser té ganes de presentar-se a les eleccions presidencials de l’any que ve. Duu un vestit vermell estampat amb el logotip del partit; sembla un cartell electoral fet persona. “Imagineu-vos: just després de la independència, els nostres governs fins i tot havien d’enviar l’ordre del dia de les reunions ministerials a França. I des de París se’ns deia si podíem tractar un tema o si l’havíem de deixar córrer.” Gbagbo sacseja el cap: “Si hi ha un cop d’estat contra un líder polític que té fama de ser massa submís envers França, la gent sortirà al carrer a celebrar-ho. És el que ha passat al Gabon. La població està contenta que hi hagi hagut un cop d’estat. Al Níger també.” És una excepció la Costa d’Ivori? Una illa enmig de l’oceà, rebutja França? Simone Gbagbo respon: “Els francesos han de canviar la manera que tenen de tractar-nos; si no, la població de la Costa d’Ivori també se’ls girarà en contra.”
L’antic ambaixador francès Nicolas Normand va recomanar al seu país que es retirés de l’Àfrica.
De fet, per a França, les antigues colònies i les matèries primeres que s’hi extreuen avui dia tenen un paper més aviat secundari. Ja fa molt de temps que la Xina s’ha convertit en el soci econòmic principal de tots aquests països. Durant els últims vint anys, França ha passat de representar el 10% dels intercanvis comercials amb l’Àfrica a tan sols el 5%. En el mateix període, la Xina ha passat del 3 al 20%.
I això el que implica és que França avui dia és menys dependent dels recursos naturals africans.
El cas dels dos últims països on hi ha hagut cops d’estat, el Níger i el Gabon, n’és un bon exemple: l’urani que l’empresa parisenca Orano extreu d’una mina nigerina que s’està esgotant és prescindible. Al Gabon, que fou “la gasolinera de França”, Total Energies extreu un volum de petroli comparativament negligible. Més crítiques són les operacions d’extracció de manganès que duu a terme la companyia especialitzada en matèries primeres Eramet, una de les empreses privades que més llocs de treball ha creat al Gabon. Aquest mineral és necessari per a les bateries dels cotxes elèctrics.
Quan hi va haver el cop d’estat contra Bongo, Eramet va aturar les tasques d’extracció durant un dia, però després les va reprendre immediatament. Fet i fet, l’alçament contra el palau presidencial no sembla pas haver trasbalsat excessivament el país. Exceptuant la família Bongo, és clar.
Traducció de Laura Obradors