Els traumes del passat estan a l’ordre del dia en darrerament a les sèries de televisió. Sembla que sigui una manera efectiva de fer que el personatge lluiti contra un conflicte intern potent que ens lliga amb ell, a més, és clar, de la història principal. Però no sempre és un tema que està tractat amb la cura corresponent. Sovint sembla que siguin només un apunt per donar context als trets psicològics que té el personatge protagonista, sense que hi hagi voluntat real d’entrar en la duresa del que suposen. Però hi ha ocasions en què això és justament al revés: que la intenció de tractar la realitat d’aquestes ferides és el que construeix la història. Aquesta és la sensació que he tingut amb The Lost Flowers of Alice Hart, una minisèrie estrenada a Amazon sense fer gaire soroll (malgrat que té al seu repartiment ni més ni menys que a Sigourney Weaver) que explica la història d’un passat traumàtic, des que marca la pell de la protagonista, que tot just és una nena, fins que en llasta el cos i l’existència, quan es fa gran i esdevé una dona jove. I de la necessitat que té ella de deixar de ser aquest passat per deixar-lo enrere. De ben petita, la nena queda sense pares i acaba en mans de la seva àvia, que inicialment és reticent a acollir-la. Els motius per la seva objecció es troben també en el si del tema de la sèrie. Per a l’àvia, sobreviure implica per tapar el passat i cobrir-lo de silenci. Per a la neta, sobreviure implica destapar el passat i posar-hi paraules.
Això les porta, forçosament, al conflicte. Quan la nena és petita, els silencis de l’àvia són protectors. L’acull en una granja de flors, que visualment dona a la sèrie una bellesa que contrasta amb la cruesa del que ha viscut la protagonista. Hi ha una contraposició entre la natura plena de vida i la humanitat capaç del pitjor dolor. Les flors en aquesta minisèrie són una metàfora d’allò que no s’és capaç de dir. Molt sovint l’àvia les utilitza per transmetre un missatge (i apareix sobreimprès en pantalla un text que ens explica el significat de les flors) perquè li és més fàcil que fer-ho amb paraules. Aquesta particularitat dona personalitat estètica a la producció i també explica el significat del seu títol. Encara que és bonic, no és realment necessari per a la història que s’està explicant i segurament funcionava millor a la novel·la en què es basa la minisèrie, escrita per Holly Ringland. A mesura que la nena es fa gran, les flors no són suficients. És més conscient de les llacunes que té el passat i vol que la seva àvia li expliqui tota la veritat, sencera. La negativa de l’àvia a posar paraules les allunya paulatinament.
L’espectador té la possibilitat de deduir de què es tracta. També a nosaltres se’ns ha explicat la història incompleta, però tenim més informació que la protagonista. I sabem que hi ha altres personatges, com la treballadora d’una biblioteca que va voler-se quedar la custòdia de la nena quan es va quedar orfe, que hi tenen alguna cosa a veure. D’aquesta manera, The Lost Flowers of Alice Hart funciona com una història de misteri i alhora com una història sobre les dificultats d’escapar un passat traumàtic que perseguirà per sempre la protagonista si no l’enfronta. El repartiment, format principalment per actrius, fa una molt bona feina, especialment una Sigourney Weaver que té un personatge amb moltes capes i és en gran part la responsable del misteri i la tensió de la història. I els paisatges australians, d’una bellesa incontestable, ajuden a que entri per la vida una història que en molts moments és, per la duresa del que s’explica, difícil de mirar. Si us van agradar sèries recents com Maid o Unbelievable, dues sèries que parlen d’experiències similars, fareu bé de donar-li una oportunitat.
The Lost Flowers of Alice Hart
Creadora: Sarah Lambert, basant-se en la novel·la de Holly Ringland.
Repartiment: Sigourney Weaver, Alycia Debnam-Carey
Minisèrie: 7 episodis
Plataforma: Amazon Prime Video