Des que el president Puigdemont va anunciar que una de les condicions irrenunciables per a poder obrir la via negociada per a la solució del conflicte entre Catalunya i l’Estat espanyol era la promulgació d’una llei d’amnistia, s’ha escrit i publicat de tot, però gairebé sempre des de posicions ideològiques amb poca base tècnica, donant lloc a una discussió polaritzada, basada en relats interessats, que dificulta mantenir un autèntic debat jurídic per, un cop superat, poder entrar en el fons polític del problema.
En qualsevol cas, hem de partir de la premissa que és impossible resoldre un conflicte polític injustament judicialitzat sense abans permetre que les parts, un cop reconstruïda la confiança, s’aproximin a una solució des d’un pla de simetria i amb plena llibertat negociadora.
És aquí on entra l’amnistia, que segons el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, “té per finalitat desposseir de caràcter delictiu els fets als quals s’aplica, de forma que el delicte ja no pot donar lloc a l’exercici d’accions penals, i en cas que s’hagi imposat condemna, posa fi a la seva execució”.
Per a comprendre la necessitat d’una amnistia, cal primer entendre el seu sentit. I en el conflicte entre Catalunya i Espanya, on els fets judicialitzats mai han estat delictius, aquest sentit no pot ser el de perdonar l’independentisme (en tot cas, com en tot ordenament jurídic, per a això ja hi ha les mesures de gràcia, els indults), sinó el de reparar la injustícia que el conflicte polític ha generat, una injustícia resultant de la utilització espúria i abusiva del sistema judicial, d’anys de lawfare, que només una mesura legislativa clara, concreta, i que, molt especialment, ha de ser tècnicament indiscutible, pot deixar enrere.
Més enllà de retòriques partidistes, l’autèntica desjudicialització del conflicte no implica indults o reformes legislatives fetes a contracor, sinó que implica que l’Estat assumeixi que ha de deixar de perseguir el contrari com si es tractés d’un delinqüent. Si això no es vol entendre, no s’arribarà enlloc. El que cal és posar a zero el comptador de causes espúries que obeeixen a finalitats persecutòries, i fer-ho a més amb una mesura que eviti tornar-lo a posar en funcionament.
De les múltiples discussions i arguments que hem anat llegint aquests dies sobre l’amnistia, sorprèn la manca de fonament tècnic. Al respecte, n’hi ha prou amb dir que l’amnistia en cap cas suposa la intromissió del poder polític en l’esfera judicial. Ben al contrari, les amnisties són sempre el fruit de l’exercici ple de la potestat legislativa que recau en els representants lliurement escollits, i que els jutges i tribunals, com s’esdevé amb qualsevol llei, tenen el mandat constitucional d’aplicar-la.
En aquest sentit, cal tenir en compte que la naturalesa de l’amnistia és en tot cas política, i que per això es configura com una decisió sorgida de la voluntat del legislador. Aquest caràcter de decisió política deriva del paper atorgat per la Constitució a les Corts Generals en tant que òrgan que representa la sobirania popular dins dels poders constituïts, un paper que no és altre que el de configurar lliurement, mitjançant l’exercici de la potestat legislativa, la voluntat general.
Partint del fet que és una decisió política que adopta forma de llei, i no un perdó que es manifesta com a mesura de gràcia, l’amnistia no es veu afectada per la prohibició constitucional dels indults generals. Els indults (tant els individuals, permesos per la Constitució, com els generals, prohibits per aquesta) són actes de govern de caràcter administratiu i no decisions polítiques del poder legislatiu. Per això és un error que només serveix per posar-ho fàcil als que interessadament identifiquen l’amnistia amb els indults generals barrejar en l’amnistia llistes de persones o relacions de procediments.
En coherència amb la seva naturalesa política, l’amnistia no afecta la facultat dels jutges i tribunals de jutjar i fer executar allò jutjat, ja que aquests actuen sotmesos únicament a l’imperi de la llei, i, quan apliquen una amnistia, és precisament una llei el que estan aplicant. Aquest és també el criteri del Tribunal Suprem, que en relació amb la darrera llei d’amnistia —encara vigent— afirma que, atès que l’amnistia “fou voluntat del poble espanyol, articulada en una llei, cap jutge o tribunal pot qüestionar de cap manera la legitimitat d’aquest procés”; per tant, es tracta d’“una llei vigent l’eventual derogació de la qual suposaria, en exclusiva, al Parlament”.
En el mateix sentit, el dret de la Unió mateix preveu l’amnistia com una eina de política legislativa que no contravé el dret de la Unió Europea, per exemple, en el recent (2021) Acord de comerç i cooperació entre la Unió Europea i la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica, per una part, i el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, per altra, o en la Decisió marc del Consell, de 13 de juny de 2002, relativa a l’ordre de detenció europea (OEDE) i als procediments d’entrega entre estats membres, l’instrument que regula les OEDE i perfectament analitzat en el Manual europeu per a l’emissió i execució d’ordres de detenció europees. I en el mateix sentit s’ha pronunciat en diverses ocasions el Tribunal de Justícia de la Unió Europea.
Per altre costat, una amnistia tampoc afecta la qualitat democràtica dels estats on s’aplica, almenys no els del nostre entorn que han optat per aquest tipus de disposicions legals per a reparar injustícies i buscar solucions per a problemes polítics erròniament judicialitzats.
En aquest sentit, és pertinent l’exemple d’Alemanya, que en la seva història recent, en no poques ocasions, ha recorregut a aquest tipus de mesura legislativa sense que s’hagi generat un debat tan retrògrad com el que estem veient aquí. Això, al marge del nom que s’hagi donat a aquestes lleis d’amnistia, demostra que un país com Alemanya ha entès que es tracta d’una decisió legislativa no només vàlida, sinó també democràtica i ajustada a dret.
En definitiva, mantenir que la promulgació de lleis d’amnistia està prohibida per la Constitució és, simplement, emparar-se en construccions polítiques interessades per escapar del debat jurídic.
Finalment, quant a l’abast de l’amnistia, cal dir que l’únic límit es troba en el dret internacional i en les concretes, precises i taxatives prohibicions establertes en la jurisprudència dels grans tribunals internacionals. Cap d’aquestes prohibicions entren en joc en el cas de Catalunya, on l’objectiu és clar: reparar una injustícia i fer cau i net per tal de poder començar a buscar una solució política a un conflicte polític que no ha desaparegut pel sol fet d’haver estat ignorat.
En resum, han de quedar clares tres coses: l’amnistia en un estat democràtic no implica la vulneració del principi de separació de poders; promulgar una llei —en aquest cas d’amnistia— no és una activitat governativa sinó legislativa, i amnistiar no és perdonar sinó reparar.