La matança de la sala Bataclan, segons Paolo Giordano i Emmanuel Carrère
La nova novel·la de l’italià Paolo Giordano, ‘Tasmània’, comença quan el protagonista arriba a un París impactat per l’atemptat de la sala Bataclan. Emmanuel Carrère en feia una crònica del judici a ‘D13’
La matança de la sala Bataclan de París del 13 de novembre de 2015 ressona en moltes obres literàries i cinematogràfiques. Si Isaki Lacuesta ho va tractar a Un año, una noche i el director francès Cèdric Jimenez va signar Novembre, en literatura també té seqüeles. Paolo Giordano, a Tasmània (Ed. 62, 2023), arriba a un París afectat per l’atemptat: “París tenia un aire tètric i militaritzat. Pocs dies abans, un escamot terrorista havia entrat en una sala de concerts durant una actuació dels Eagles of Death Metal i havia obert foc sobre la gentada, deu minuts sense parar. Simultàniament, altres terroristes assaltaven bistrots i dos més van fer esclatar la càrrega que duien a sobre a la porta de l’Stade de France. Aquell vespre teníem convidats a sopar, una parella d’amics, i va ser la mare de la Lorenza qui ens va avisar. (...) Vam estar més d’una hora enganxats a la pantalla, en silenci, fins que els nostres amics se’n van anar, preocupats sense motiu pel fill que havien deixat a casa”.
A D13 (Anagrama, 2023), Emmanuel Carrère escriu una crònica del judici pels assassinats d’aquell divendres 13 i informa de l’existència d’un enregistrament d’àudio del tiroteig: “Al Bataclan, un dels espectadors enregistrava el concert en un dictàfon, i la policia el va trobar. L’aparell va continuar gravant tota la massacre, de manera que existeix un àudio que, entre la irrupció del comando i l’assalt final, dura 2 hores, 38 minuts i 47 segons. Es va discutir si calia escoltar-lo o no. El tribunal, també en aquest cas, es va decantar pel pudor i només n’ha fet escoltar els primers 22 segons. Sona el grup Eagles of Death Metal. Els primers trets es confonen amb la bateria. El so s’acobla i ens fa petar les orelles, la cinta s’atura immediatament”.
Pluja i vent a les platges del Rosselló
La novel·la de debut de Dani Rius, ‘La sorra’ (Ed. 62) ens porta als camps de refugiats instal·lats a les platges de la Catalunya del Nord. Com feia Xavier Benguerel a ‘Els vençuts’
Dani Rius (Barcelona, 1969) debuta en la novel·la amb La sorra (Ed. 62, 2023), centrada en els camps de refugiats catalans a les platges de la Catalunya del Nord el 1939. Així retrata una tempesta: “Llamps com espases tallaven el cel i trons com canons estremien les parets del món. Núvols negres, ferotges, descarregaven una cascada d’aigua afilada que provenia de la terra i tornava a la terra per fertilitzar-la de nou. L’aigua és una substància d’humor inestable. (...) Davant del mar, en Narcís seia xop fins al moll dels ossos. Les ulleres li relliscaven fins a la punta del nas. Els vidres se li entelaven. Amb els braços enlaire aguantava una manta que no evitava que l’aigua es filtrés i li banyés els cabells curts, l’abric militar, les sabates desgastades, els mitjons de llana esfilagarsats per la planta del peu”.
Xavier Benguerel també descrivia els camps de refugiats de les platges rosselloneses, que havia patit en carn pròpia, a Els vençuts (Ed. del 1984, 2014). Així retratava una tramuntanada: “En ser al capvespre es presentà la tramuntana. Van ser unes primeres ràfegues sensacionals, impetuoses, amb una fúria tan aclaparadora que tothom acotà el cap, esverat. Vam aferrar tots tres el capot que s’havia redreçat com una mala bèstia. Una pluja de sorra ens petà a la cara i ens encegà uns moments. La sorra de Sant Cebrià és granelluda, fibla, cou, es clava on pot, gairebé on vol, i amb duresa. Amb les dues mans subjectant el capot ens vam mirar en silenci.
—Ja la tenim aquí.
La teníem allà, amb uns udols que ferien l’aire i tallaven l’alè (...) Ens vam protegir sota el capot i dins d’aquella rasa. El vent ens passava pel damunt com un ramat de cabres boges”.
L’exili, segons ‘La nostàlgia’ de Barbara Cassin
En l’interessantíssim —i possiblement polèmic— estudi sobre ‘La nostàlgia’ (Ed. 62,2023), la filòsofa francesa Barbara Cassin analitza el concepte d’exili
Com feien Natàlia Romaní i Maria Canelles en sengles novel·les (La història de la nostàlgia i Contra la nostàlgia), la filòsofa francesa Barbara Cassin analitza aquest concepte a La nostàlgia (Ed. 62). I ho connecta amb l’exili: “Arrelament i desarrelament: al voltant d’aquestes dues accions gira la nostàlgia. Quan el desarrelament es produeix sense esperança de retorn, la figura central es converteix en la de l’exiliat”. L’exemple seria Enees, protagonista de L’Eneida, “aquell que els grecs van expulsar de Troia en flames (...) I quan el desig de no retorn no existeix o ha desaparegut (...), la figura de l’heroi es converteix en la de l’emigrant, que posa arrels d’una altra manera —o potser posa una altra cosa que no són arrels...”