Als 24 anys, fent la tesi doctoral a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), Mar Flexas tingué l’oportunitat d’anar per primer cop a l’Antàrtida. Encara no ho sabia, però el gran continent gelat l’acabaria atrapant. Ara ja l’ha visitat tantes vegades que no fou capaç de dir, durant l’entrevista, quantes exactament: “Devers deu, crec”.
Estudià ciències de la mar a Canàries. Després feu un màster d’Oceanografia Aplicada a Gal·les. Redactà bona part de la seva tesi doctoral a la UPC, sobre el corrent del nord del Mediterrani que baixa del mar Lígur per la costa catalana, i l’acabà a Holanda, on feu recerca durant un temps, per finalment defensar-la a Barcelona, al Departament d’Enginyeria marítima de la UPC, i es va convertir en doctora en oceanografia física, la disciplina que s’ocupa de l’estudi dels corrents i les marees, la dinàmica de la mar que se’n diu.
Amb el doctorat sota el braç començà un postdoctoral —un projecte de recerca per a doctors— a Barcelona que seguí posteriorment al centre de l’IMEDEA (Institut Mediterrani d’Estudis Avançats, dependent de la Universitat de les Illes Balears i del Centre Superior d’Investigacions Científiques) a Esporles (Mallorca), on treballà des de 2005 fins a 2010. De bell nou, però, l’Antàrtida es creuà en el seu camí. Amb el cap del grup investigador de l’IMEDEA en què treballava, obrí el 2008 una línia de recerca antàrtica amb motiu del que havia de ser el següent any internacional polar, el 2009. “Vaig tenir l’oportunitat d’anar una altra vegada a l’Antàrtida, en aquesta ocasió durant un mes i mig, i en tornar férem un projecte de divulgació a escoles que implicà més de 2.000 alumnes. Va ser una gran oportunitat per mostrar la importància de l’Antàrtida”.
Fins aleshores havia fet tota la seva carrera estudiant el Mediterrani. Aquell viatge, però, fou un punt d’inflexió. El 2009, encara enquadrada en l’IMEDEA, aconseguí enrolar-se amb un grup de recerca nord-americà, de la Universitat de Texas A&M, per tornar al continent gelat: “M’hi vaig poder afegir per participar en el projecte d’instal·lar mesuradors de la variabilitat dels corrents davant del talús continental de l’Antàrtida”. El 2010 hi hagué de tornar per recollir les dades. I aleshores es produí el gran salt: “En acabar la recol·lecció de dades em vaig adonar que no podia seguir amb aquell projecte des de Mallorca”. Demanà una beca al Govern de l’Estat i la hi concediren, gràcies a la qual se n’anà a fer recerca per un termini de deu mesos en el Jet Propulsion Laboratory, conegut simplement com JPL, que depèn de la NASA, situat a Pasadena, Califòrnia. Això ja era el 2011. “Hi vaig anar per deu mesos i ja ho veus, fa set anys que som allà”.
—Quin és l’àmbit de la seva recerca?
—En síntesi: com es ventila l’aigua profunda. Quan es forma el gel a l’Antàrtida, la sal queda a l’aigua, per tant l’aigua guanya densitat i s’enfonsa. Aquest procés fa que l’aigua de la plataforma continental, que està situada a uns 500 metres de profunditat, es desplaci cap al fons marí. Com que ha estat en contacte amb la superfície té molt d’oxigen dissolt. Quan s’enfonsa es produeix el que es coneix com el procés de ventilació oceànica.
—I això per a què serveix?
—[Riu.] Una pregunta difícil de contestar. De ciència, n’hi ha d’aplicada, quan serveix per aplicar el coneixement científic a necessitats humanes i al desenvolupament tecnològic, i n’hi ha de bàsica, que es la que es dedica a ampliar el coneixement humà. La primera no podria existir sense la segona. El que nosaltres fem és pura ciència bàsica. Els beneficis mai seran a curt termini i mai l’investigador veurà la importància pràctica que pugui tenir —o no— el que està investigant. El que fem és perquè pensam que és important, i per descomptat hi ha comitès d’experts, els que t’avaluen a l’hora de donar-te el finançament, que també ho pensen. Però és impossible explicar quins efectes pràctics pot tenir el que investigam sobre la vida quotidiana del ciutadà. Ara bé, el que fem ajuda a entendre els corrents marins de tot el món, de superfície fins al fons, i això és, sens dubte, molt important.
—Per què és tan important l’Antàrtida?
—L’Antàrtida és el pulmó dels oceans. Per això és important. És el lloc on, pel procés de formació del gel marí a l’hivern, les aigües de la plataforma es fan més denses, s’escolen cap al fons marí i, d’aquesta manera, es regeneren les aigües de tot el món. Es diu una cadena de convecció. L’aigua del pol se’n va cap a l’Equador i dona l’oxigen necessari per a tots els oceans. I el que passa a la mar afecta l’atmosfera. Tot és un mateix sistema. Per tant, ens afecta als ésser vius: si l’augment de temperatura afecta la formació de gel marí perquè disminueix, aleshores afecta el fitoplàncton, que són plantes, i aquesta minva afecta el zooplàncton... i així successivament. Així podem entendre la seva importància per a tot el medi.
—Si l’arqueologia creà l’egiptologia com a disciplina pròpia, l’oceanografia haurà de crear l’antartologia, per dir-ho així?
—[Somriu.] Vaja quin nom. En realitat ja existeix i és l’oceanografia polar, dels dos pols, dins de la qual l’estudi de l’Antàrtida ocupa moltíssims investigadors. A Espanya, abans d’anar-me’n, n’érem pocs. Però als Estats Units en som molts els que ens hi dedicam. Ara, per cert, el grup de recerca de l’Antàrtida de la Universitat de Washington ha dissenyat un robot subaquàtic que ens permetrà avançar en el coneixement de sota el talús continental, i curiosament l’han hagut de desenvolupar amb aportacions d’un filantrop, que donà dos milions de dòlars, perquè el projecte no obtingué finançament públic. És una dada que et mostra la importància que té la investigació antàrtica als Estats Units.
—Quantes vegades hi ha anat, a l’Antàrtida?
—[S’ho pensa.] Ara m’has agafat, perquè no ho sé. Devers deu, crec.
—Vostè treballà deu mesos en el Jet Propulsion Laboratory, de la NASA, però no acabà la investigació i es quedà allà. Com va ser?
—La investigació es basa en models numèrics sobre els resultats extrets dels fondejos de camp que em dugueren molta més feina de la que en principi havia previst. Com que no vaig poder acabar en el termini previst, aleshores vaig demanar directament a la NASA un altre postdoctoral de tres anys per seguir amb la investigació al JPL. I me’l concediren.
—Per a un profà això dels postdoctorals resulta estrany
—Són els projectes que cada científic presenta per a una feina de recerca determinada i que té una durada ics, en el meu cas era de tres anys. D’alguna manera podríem dir que t’ho fas tot tu mateixa, en el sentit que has de fer el projecte, presentar-lo i quan tens el finançament pots començar. El problema és que solen durar poc temps, uns tres anys, i sovint l’investigador no pot acabar el projecte en tan poc temps.
—La forma d’anar-se’n als Estats Units, a través d’una beca de l’Estat, sol ser habitual?
—Sí, hi vas per una estada d’un temps ics i si hi ha sort t’hi enganxes. Demanes més finançament per acabar el projecte o fer-ne un de nou i si t’ho donen, com fou el meu cas, idò allà segueixes.
—I viu de projecte en projecte?
—Així és la vida de bona part dels científics als Estats Units. El sistema de recerca és molt diferent de l’europeu. Aquí jo no podia demanar directament els ajuts, ho havia de fer a través d’un director, sota l’aixopluc d’una universitat o d’un centre reconegut. Als Estats Units és l’investigador el que el demana directament, li donen una quantitat global, que inclou la seva retribució, i ja s’ho farà.
—Vol dir que allà no són funcionaris d’universitat o de centres d’investigació, els investigadors?
—No cal ser funcionari per demanar el finançament per fer recerca. De fet, és molt habitual que la majoria dels investigadors d’un centre no siguin funcionaris, per ventura el 60% o el 70%. Els professors solen tenir el 75% del sou assegurat i la resta l’obtenen de projectes, cosa que dóna seguretat, sens dubte. No obstant, hi ha molts d’investigadors que no volen ser docents. Tenc coneguts que, de fet, han deixat la universitat perquè no els agrada fer classes i l’únic que volen és fer recerca. Aleshores, com que no és necessari tenir una filiació a una institució acadèmica per investigar, ho pots fer pel teu compte: des de ca teva, creant una empresa... Fas el projecte científic i, si obtens el finançament, endavant. És més habitual del que podria parèixer, és un món molt diferent al d’aquí.
—Investigadors free lance, podríem dir
—Exacte.
—I els diners d’on s’obtenen?
—Tant si es tracta d’universitats, centres de recerca, empreses, particulars, grups d’investigadors... tothom el treu d’allà mateix. Són doblers públics que provenen de l’NSF, National Science Fondation, que gestiona els recursos del Govern federal per investigar en ciència i enginyeria no mèdiques i, després, hi ha institucions com la NASA, entre algunes altres, que també atorguen finançament per a projectes d’investigació.
—I quan acabà el 2016 el nou postdoctoral a la JPL de la NASA, què passà?
—Que ja estava enganxada a la investigació als Estats Units. Tenia clar que volia seguir allà. Per tant, només tenia el camí de presentar un altre projecte per seguir amb la recerca sobre l’Antàrtida.
—I l’hi donaren
—Exacte. El vaig escriure amb un investigador del Califòrnia Institut of Technology —conegut com Caltech—, especialitzat en oceanografia polar, a qui coneixia gràcies al fet que JPL és una divisió de Caltech, totes dues institucions estan situades allà mateix, a Pasadena, i per això mantenen un flux natural de col·laboració. Quan jo acabava el postdoctoral a JPL férem un projecte plegats, del qual som investigadora permanent, el presentàrem i ens donaren el finançament per investigar en el si del Caltech, que és on estic ara mateix.
—Abans s’ha referit a un projecte de la Universitat de Washington finançat per un filantrop. De veres és tan important la filantropia als Estats Units?
—Sí, molt. Es dona un sentiment bastant generalitzat entre els qui es fan rics que han de tornar alguna part de la seva fortuna a la societat. La filantropia és la via habitual. I els donants no solen estar relacionats amb la ciència. Per exemple, el dia abans de partir de Califòrnia per venir a Mallorca inauguraren un centre d’investigació finançat pel propietari d’una cadena de fast-food. És una actitud molt normal, allà.
—Li agrada més el sistema de recerca nord-americà que l’europeu?
—Sí. M’agrada i estic molt acostumada a viure així, sense ser funcionària [riu], cosa que a Europa i a Espanya en particular pot sonar estrany però allà és habitual.
—Com afecta la nova administració de Trump a la recerca científica?
—De diverses maneres. Posaré dos exemples. Com és prou conegut, no li agrada gens ni mica el canvi climàtic. Doncs els científics d’aquest àmbit, que —com tots— el que volen és investigar i fugen de batalles polítiques, tendeixen a substituir el nom per d’altres que emmascaren l’objecte a estudiar i així poder continuar estudiant-lo. El que no vol el científic és que li tallin el finançament per una qüestió que al cap i a la fi és política. Aquesta capacitat d’acomodar-se a la nova Administració s’està notant molt entre la comunitat científica. Per descomptat, d’altres retallades no es poden evitar canviant de noms. És el cas de la retirada de finançament per posar en òrbita satèl·lits que havien d’ajudar a estudiar el fitoplàncton, que s’han quedat sense recursos. I cal entendre que això no significa perdre dos dies de feina: per tenir enllestit un satèl·lit d’aquests es poden invertir deu anys, ben bé.
—Trump anuncià fa poques setmanes el retorn a la Lluna, no és una aposta també per la ciència?
—[Somriu.] És curiós, però als Estats Units es diu que les administracions republicanes volen anar a la Lluna i les demòcrates a Mart. I s’ha complert una altra vegada: Trump ha anul·lat els projectes d’Obama per anar a Mart i vol tornar a la Lluna. Com és bo d’imaginar, no deu haver deixat gaire contents els científics que portaven tants d’anys amb el projecte d’enviar una nau no tripulada a Mart.
—Com veu el seu futur? Tornarà per investigar aquí?
—Una vegada que t’has acostumat a aquesta manera de fer recerca, és difícil imaginar el retorn. Et puc dir que de tots els investigadors europeus que conec que han estat o estan als Estats Units ni un ho ha deixat per motius professionals. Si qualcun ha tornat ha estat sempre per qüestions familiars o personals. Qui sap què passarà en el futur, però de moment no pens de tornar. Mira, un científic ho és perquè l’apassiona el que fa, i no hi pot haver res millor per a ell que treballar amb altres que en saben molt més, dels quals aprèn cada dia, que ningú li marqui el que ha de fer, que tingui prou recursos... Tot això ho tenc als Estats Units. S’han fet esforços des d’Europa per atreure científics, però les condicions són diferents. És clar que no en tots els àmbits de recerca passa igual, però en el meu, el de l’oceanografia polar, les condicions que tinc als Estats Units no les podria tenir aquí. Per tant, no és fàcil que pugui tornar