El batlle de Palma, Jaime Martínez, que governa en minoria amb el suport extern de Vox -el qual signà la setmana anterior un pacte programàtic amb el PP- ha fixat la seva atenció en un botí de guerra de 1897 que el 2018 va ser cedit temporalment a Cuba i que ara exigeix que torni a la capital balear. Es tracta de l’anomenada cadira de Maceo, un símbol nacional cubà de la guerra d’alliberament del jou espanyol de 1895-1898.
El batle de Palma va rebre en audiència el passat dimecres el cònsol de Cuba a Barcelona, Alejandro Castro Medina, en visita institucional a la capital illenca, durant la qual li va sol·licitar que s'interessi per la devolució de la cadira de Maceo a la ciutat. Segons la informació oferida per l'ajuntament, entre els diferents assumptes tractats durant la reunió, Jaime Martínez va informar el cònsol de la carta que ja ha enviat a l'Oficina de l'Historiador de l'Havana recordant-li que el pròxim 16 de novembre expira el termini del préstec de la cadira de Maceo a Cuba, per la qual cosa cal que la retornin a Palma.
En efecte, la cadira va ser cedida temporalment a Cuba el 2018. Amb la pròrroga prevista, han transcorregut cinc anys. Ara, la majoria conservadora de Palma vol convertir el retorn en una qüestió política. Es tracta, com s'ha dit, s'un botí de guerra que el general mallorquí Valerià Weyler se'n va dur de Cuba cap a ca seva de Mallorca i posteriorment acabà en mans de l'Ajuntament de Palma.
José Antonio de la Caridad Maceo y Grajales, més conegut com Antonio Maceo, i coetàniament amb el que era el seu nom de guerre, El Titán de Bronce, va nàixer a Santiago de Cuba el 14 de juny de 1845 i morí a conseqüència dels trets espanyols a San Pedro, Punta Brava, el 7 de desembre de 1896, en plena última guerra per la independència de Cuba.
En el moment de la seva mort era el segon cap militar de l’exèrcit alliberador. Es torbà molt a arribar al grau de Major General degut al racisme imperant a l’època. Era mulato. De fet, entre la premsa coetània se solia donar per bo que si Maceo hagués estat blanc, en lloc de ser el número dos de l’aixecament militar, per sota de Máximo Gómez -El Generalísimo- hauria estat el número u.
Les forces espanyoles, sota les ordres del Capità General (1896-1897), el mallorquí Valerià Weyler —descendent de prussians per via paterna— sabien bé el valor militar de Maceo. El consideraven no sols un gran estrateg sinó un símbol popular de l’independentisme. Pensaven que, si el mataven, els independentistes caurien en el desànim i seria més fàcil esclafar la rebel·lió.
Cal entendre que en aquell temps Maceo era quasi ideolatrat, a Cuba. Alt, ben format, agradós per a les dones, viril, valent —rebé fins a 26 ferides en combat—, victoriós, carismàtic i arriscat, s’havia convertit en el que avui diríem una icona popular de la lluita independentista. Per això la seva mort era un objectiu essencial per a Weyler.
Quan el 7 de desembre de 1896 un destacament d’espanyols es trobà de cop amb un campament insurrecte i s’iniciaren els trets creuats, no s’imaginaven a qui tenien davant. Com sempre feia, Maceo, en sentir els trets, es posà al capdavant de les seves tropes i així va ser com va rebre el tret fatal. Els seus fidels no s’ho podien creure. Quan es retiraren, davant la major potència de foc enemiga, s’emportaren el cos perquè no fos exhibit com un trofeu de guerra. No feren gaire cas, però, a la cadira que sempre l’acompanyava. Senzilla, esculpida d’un troc de palmera, tenia —i té— incises les seves inicials i l’estrella independentista. En ser conscients, a la fi, de qui havien matat, els soldats espanyols s’endugueren la cadira per lliurar-la als seus comandaments com a prova de la mort del general rebel.
A Espanya es va viure la mort del Titán de Broncec om una gran victòria. A Palma es feren actes públics en suport a l’exèrcit i d’homenatge a Valerià Weyler. Fins i tot s’organitzaren festes populars. Tota la premsa espanyola considerà que, després de la desaparició del prestigiós dirigent dels revoltats, la independència havia rebut un cop fatal. Res més lluny del que passà, certament, però en aquell moment així es pensà. Prova fefaent de la importància que s’atorgava a Maceo.
Weyler incorporà la cadira com a part del seu particular botí de guerra. I quan l’octubre de 1897 fou destituït per ordre del nou Govern progressista de Madrid, presidit per Práxedes Mateo Sagasta, després de l’assassinat del president conservador Antonio Cánovas l'agost anterior, tornà cap a Espanya, amb la cadira de Maceo com a part del seu equipatge.
El general morí a Madrid el 1930. L’any següent moria el seu fill major, Valerià Weyler Santacana, als 38 anys.A partir d'aleshores es perd la pista a la cadira fins que aparegué durant la dictadura franquista en el Consolat de Mar, la seu de la Prefectura del Moviment, és a dir l'autoritat política regional del règim de Francisco Franco. En algun moment dels anys setanta passà a l'Ajuntament de Palma. Durant els vuitanta fou acollida pel Museu de Mallorca i des de 1997 s'instal.là en el Museu Militar de Sant Carles, a Palma, com a part del Llegat Weyler. Finalment, tornà al consistori de la capital.
Durant dues dècades la cadira va estar pràcticament oblidada de tothom, excepte per alguns comunistes locals que, organitzats en una associació d’amistat amb Cuba, en reclamaren el retorn al país d’origen. Mai no s’acceptà la petició. Tot canvià el 2015, quan la nova majoria de govern municipal progressista rebé una carta del Museu de l’Havana demanant la cessió de la famosa cadira i decidiren acceptar la petició. Finalment el 2018 l'Ajuntament de Palma la cedí a Cuba per dos anys -amb una possible pròrrog- i, així, Pedro Sánchez se l'emportà cap a l'illa caribenya en el viatge oficial que hi va fer aquell any.
Ara la nova majoria dretana exigeix que el botí de guerra de Weyler torni a Palma.