Qui és el culpable?

La temporada de pluja ha estat el temps més meravellós de l’any, comenta Asha Ham. Amb la pluja, arriba l’amor al poblat. Celebren bodes perquè hi ha prou menjar per a tots, cabres ben alimentades per poder sacrificar i prou camells per pagar el preu de la núvia. Era un temps d’abundància. La gent de Somàlia en mostra fotografies: homes i dones rient en un mar ondulant d’herba. A Asha Ham, nòmada orgullosa i mare de set fills, li agrada recordar aquell temps. Encara que sigui un record dolorós en aquests dies en què cadascú lluita per la seva supervivència.

Asha Ham, plantada al terra polsegós de Fiqi Ayuub, un poblat de Somalilàndia, al nord de Somàlia, porta una túnica verda i un bidó d’aigua buit. Va migrar del desert cap aquí perquè havia sentit que en aquest poblat encara quedava un poc d’aigua.

Uns cent metres més enllà descansen, morts en la pols, camells en descomposició i cabres amb el ventre obert, d’on ixen bosses de plàstic —l’últim menjar que van trobar abans de morir.

Aquesta secada, la gent de Somàlia l’anomena sima, ‘igualador’, ja que ningú no se’n deslliura. “Si moren els animals, després ens toca a les persones”, adverteix Asha Ham, la nòmada.

Abans plovia dues vegades l’any, a la primavera i a la tardor. Ara, però, tot roman sec des de fa dos anys.

La primera secada, explica Asha Ham, molts la van superar amb provisions. La segona va fer impossible emmagatzemar-ne, i ara, en la tercera, el 75% de la gent de Somàlia que sobreviu gràcies al seu bestiar està arruïnada. Asha Ham posseeix 50 cabres, cinc de les quals encara viuen. “Migrem d’ací d’allà i busquem menjar”, ens diu, “però en trobem molt poc.”

Nòmades d’arreu del país han vingut a Fiqi Ayuub perquè una organització humanitària hi subministra aigua. El nombre d’habitants d’aquest poblat s’ha multiplicat. Per la perifèria, els pastors paren les seves tendes de tela.

“Veniu”, crida Asha Ham, que corre cap a la seva tenda. Allí ens mostra una olla buida al terra i un plat amb un poc de llet en pols. Fora veiem una tanca d’esbarzers per a les cinc cabres braves. “Tenim o carn o llet”, explica, “i una vegada al dia mengem arròs. Els meus fills ja no tenen més força.”

Ja no confia en l’aigua: “Els animals estan tan dèbils que moririen pel canvi d’oratge”. Asha Ham no sap com haurà de continuar vivint.

El 2030 se suposa que al món no hauria d’haver-hi cap més destí com el seu. Oficialment. Fam zero, zero hunger: aquest és l’objectiu que s’ha posat la comunitat internacional. El 2015, l’assemblea general de l’ONU va aprovar un programa, i hi havia motius per ser optimista del tot: el nombre dels qui passen fam ha disminuït des del 1990 en més de 200 milions. Un èxit enorme.

I, alhora, enormement fràgil. Malauradament. Des de fa un temps l’objectiu “fam zero” no s’hi aproxima, sinó que més aviat se n’allunya.

Somàlia és un dels quatre països en què la fam s’ha estès més ràpidament. A Sudan del Sud, Iemen i al nord-oest de Nigèria la situació és semblant. Més de 20 milions de persones d’aquests quatre països podrien morir de fam. No en qualsevol moment, sinó ja. El món es troba, segons adverteix el coordinador d’Ajuda en Emergències de l’ONU, Stephen O’Brien, “davant de la crisi humanitària més gran” des de la Segona Guerra Mundial.

Al juliol, durant la cimera del G-20 a Hamburg, es tractà una altra vegada la qüestió de com els països més poderosos del món poden ajudar els més necessitats. El Govern alemany estudiava per al G-20 un pla Marshall per a Àfrica.

Poc abans de la cimera, la cancellera alemanya Angela Merkel va acollir deu caps de Govern i d’Estat africans a Berlín per discutir el pla. “També nosaltres hem d’aprendre a pensar de nou”, comentava la cancellera. Perquè, si hi ha poques perspectives a Àfrica, “aleshores els joves també diuen: hem de buscar-nos una nova vida en qualsevol altra part del món.” En realitat, la lluita contra la fam no és cap objectiu declarat del pla: ha de frenar la migració, i es dirigeix sobretot a països que funcionen relativament bé.

Al mateix temps, els 20 milions de persones que podrien morir de fam aquesta setmana són tan sols la part visible del problema. Crisis de fam greus com aquesta són imatges dramàtiques inquietants. La part més gran del problema, però, s’amaga darrere d’aquest nombre: 800 milions. Tantes persones pateixen fam al món, encara. 

Una de cada nou persones, l’any 2017.

Com pot ser que la humanitat no aconsegueixi dominar la fam, el problema més existencial i vergonyós de tots? Qui n’és el responsable? Qui se’n beneficia? I sobre tot: com es pot vèncer la fam? Un equip de Der Spiegel ha marxat a trobar respostes. Els reporters han viatjat al nord de Somàlia i al Sudan del Sud, però també a Haití i a l’Índia, on la fam és lleu però crònica.

Somalilàndia: el desastre climàtic

A l’hospital de la ciutat de Burao, a Somalilàndia, el doctor Yusuf Dirir Ali és al davant d’un nen petit. El noi es diu Hamsa, té 15 mesos i s’ha aprimat d’una manera alarmant. Els habitants del poble es van plantar davant del comboi d’una organització humanitària i van suplicar que portessin el petit a aquesta ciutat.

Ara Hamsa jau apàtic als braços de la seva mare. El doctor Ali li palpa l’estómac. Suaument passa la mà sobre les ferides que té pel cos. Quan el petit es va aprimar, la seva família va esprémer fusta ardent sobre la seva pell. El foc havia d’espantar la maledicció. La família no volia creure que la fam havia pres possessió de Hamsa.

No obstant això, la història es repeteix a Somàlia. Tan sols han passat sis anys des de l’última secada històrica. En aquell temps hi passaven fam 260.000 persones. Avui, segons l’ONU, gairebé set milions de somalis necessiten ajuda, més de la meitat de la població. Es necessitarien 1.300 milions d’euros, però tan sols es cobreix un terç de la suma.

La regió de Somalilàndia, al nord del país, va declarar la independència el 1991, però no va ser reconeguda pel món com a república autònoma. Contràriament a la resta del territori de Somàlia, on lluiten les milícies d’al-Schabab a favor de l’establiment d’un règim islamista, a Somalilàndia hi ha un Govern elegit democràticament. L’exèrcit i la policia tenen el monopoli del poder, la regió posseeix també una moneda pròpia, una bandera i fins i tot una fira del llibre. Les institucions funcionen considerablement —cosa que ja és massa en una de les pitjors regions en crisi del món. I encara no n’hi ha prou.

“Tenim sis ambulàncies per a un milió de persones en la nostra àrea d’influència, però no tenim diners per comprar gasolina o per pagar el conductor”, ens explica el doctor Ali, el metge de Burao.

Els nens que aconsegueixen arribar a l’hospital hi romanen generalment dues setmanes. Jauen sota murals de flors i ratolinets. La majoria han d’alimentar-se per sonda i no tenen força per cridar o plorar. “El pitjor és el silenci”, declara el doctor Ali. Ja no pot fer més que acaronar i alimentar els petits abans d’haver de deixar-los de nou en la mateixa situació desesperada.

El cos d’una persona famèlica comença a consumir-se a ell mateix. En els primers dies sense menjar canvia al mode d’estalvi d’energia. L’organisme descompon glucogen a partir del fetge i dels músculs per proporcionar glucosa al cervell. Aleshores s’ataquen les reserves de greix. Finalment, les proteïnes per als músculs i òrgans. Els qui estan morint de fam se senten confusos i temorosos. El rendiment cerebral disminueix. Molts sofreixen diarrea i infeccions, cauen en coma i a alguns se’ls atura el cor. Els nens, sobretot, desenvolupen edemes i l’estómac se’ls infla. La mort arriba després d’uns 20-60 dies.

L’ajuda urgent és imprescindible per salvar els qui passen fam. Però les regions com ara Somalilàndia també necessiten d’una estratègia a llarg termini per evitar patir la fam en un futur.

El canvi climàtic posa en perill els èxits en la lluita contra la fam. Comporta que les secades esdevinguin més extremes. Com que les temperatures pugen, les persones i els animals necessiten més aigua, la calor destrueix les collites senceres amb rapidesa i els oceans es calfen i es tornen més àcids.

És una ironia cruel de la història. El canvi climàtic, previst majoritàriament pels països industrialitzats, afecta més fortament els països més pobres.

Somalilàndia era considerada un model d’èxit per a Àfrica. Però al Govern li falten els mitjans per vèncer una catàstrofe de fam d’aquesta magnitud. El fet que Somalilàndia no sigui reconeguda oficialment comporta que rebi poca ajuda.

Així s’estén la misèria. Somalilàndia, fins ara, se sustenta gairebé exclusivament en la indústria ramadera tradicional. En temps millors, la regió exportava cada any quatre milions de cabres, ovelles, camells i carn de vaca a països àrabs. El pressupost del Govern procedeix en un 75% d’aquestes exportacions. Doncs bé, la secada qüestiona la base de la subsistència d’un poble sencer. Hi ha cap sortida?

“Hem de canviar el model de vida de la nostra nació”, assegura Shukri Bandare, ministra de Medi Ambient de Somalilàndia i membre del comitè de secada nacional. A la capital, Hargeisa, ens rep una dona intel·ligent i decidida a la seva sòbria oficina. La dona es troba davant d’un problema quasi sobrehumà. Bandare sap que el seu poble ha de renunciar a les tradicions i trobar nous camins, ja que el país, a llarg termini, serà massa sec per a la ramaderia.

“Ens hem de desprendre de la indústria ramadera”, afirma Bandare. S’esforça per semblar optimista, encara que a cada moment utilitza l’imperatiu. “Hem de consolidar la nostra indústria pesquera i modificar la nostra alimentació”. Somalilàndia posseeix petroli al port de Berbera. “Hem de diversificar els nostres ingressos”, assegura la ministra. No obstant això, tardaran centenars d’anys.

Bandare posa pels núvols les pintures rupestres i les platges. Somia en el turisme. Però Somalilàndia no es pot reinventar tota sola. Mentre Bandare parla, arriben nens famolencs a l’hospital pròxim al Ministeri.

L’acord climàtic de París preveu ajudar els països pobres amb el reajustament del canvi climàtic. La decisió del president nord-americà Donald Trump d’abandonar l’acord és també un contratemps en la lluita contra la fam.

Sudan del Sud: la fam com a arma

El que amenaça Somàlia, Iemen i el nord-oest de Nigèria ja ha passat aquí: l’ONU ha declarat oficialment per a una part de Sudan del Sud, on va esclatar una guerra civil a finals del 2013, un estat d’emergència per la fam. Famine és el màxim dels cinc nivells d’alerta. 5,5 milions de persones, quasi la meitat dels habitants, passen fam.

Un petit avió de transport de l’ONU aterra a la pista de Nyal, una població al sud de l’estat d’Unity, a Sudan del Sud. A primera vista res no indica una emergència de fam. El país sembla fèrtil, els arbres i arbustos són verds, les vaques semblen estar sanes. La terra, saturada per l’aigua del Nil, llueix humida.

Al Sudan del Sud, el responsable de la fam no és el clima, sinó la guerra. El país més jove del món és ric en recursos naturals. Realment ningú no hauria de passar fam aquí.

En un hospital de Nyal hi ha 16 llits, i sols sis estan ocupats. “No podem arribar a les persones que van fugir als pantans abans de la guerra”, explica un voluntari. En una de les lliteres seu Nyakuakna Gatjuor, de 20 anys. Amb el seu fill petit i el seu nadó ha pogut arribar a Nyal a peu.

“Uns homes amb uniforme van envair el nostre poble i van matar molta gent”, conta amb la veu escanyada. “Vaig enrotllar el meu bebè amb trossos de plàstic i després vam caminar durant dies a través dels pantans”. Menjaven el que trobaven: fruita i lliris d’aigua.

Aproximadament 100.000 persones van fugir cap a Nyal. Molts voluntaris, però, van deixar el lloc per por que no fos segur. Nyal tan sols és accessible per l’aire. Hi ha vehicles militars calcinats tirats i s’han destruït moltes cases. Els rebels van aturar l’últim intent de les tropes del Govern per reconquistar la població fa dos anys. Però la guerra pot tornar a esclatar en qualsevol moment.

Elits corruptes i bèl·liques utilitzen la fam com una arma. Dos homes, sobretot, en són responsables: Salva Kiir i Riek Machar. Ambdós representen els grups civils més dominants del país. El president Salva Kiir és un dinka; el seu antic substitut, Riek Macher, un nuer. Després de la declaració d’independència el 2011 van començar una lluita de poder condicionada per dues rivalitats ètniques.

Després que Kiir disparés a mitjan 2013 Machar, a finals d’any va esclatar la guerra civil. Avui, soldats del Govern i grups rebels lluiten entre ells i assassinen milícies locals. Les lluites fan que sigui extremadament difícil per als voluntaris arribar a la població.

Les organitzacions humanitàries ajuden. No tan sols, però, els qui passen fam: també allarguen la guerra. Almenys així ho veu Jok Madut Jok, director del Sudd Institute, un grup de reflexió independent ubicat a Juba, la capital. Jok mateix va ser voluntari en països en desenvolupament i ha escrit diversos llibres sobre Sudan. “Qui proporciona aliments a la població alimenta també les forces armades”, afirma, ja que molts aliments o es desviarien a l’armada o es repartirien entre les famílies entre les quals hi hagués soldats.

Amb una insolència fora mida, el Govern va demanar fa poc 10.000 dòlars per a un permís de treball —cent vegades més que abans. Després de protestes fortes i intenses, va fer un pas enrere. Però els seus soldats es van enriquir amb centenars de llocs de control per on els voluntaris tan sols podien passar si pagaven.

Jok Madut Jok menciona el continu dilema dels voluntaris: “L’ajuda salva vides, però al mateix temps evita solucions polítiques per a la misèria”. Advoca per suspendre l’ajuda a Sudan del Sud: “Aleshores, les nostres elits haurien de pensar en les seves pròpies solucions.”

Aquest tipus d’objeccions irriten molts treballadors humanitaris, ja que sovint arrisquen la seva pròpia vida. En els darrers tres anys i mig van morir més de cent voluntaris a Sudan del Sud. “No deixem que la gent sofreixi per tenir un argument per negociar amb autoritats locals”, explica un empleat d’una organització humanitària a Nyal. Subjecta un nen en un cubell de plàstic que penja d’una bàscula. El nen pesa massa poc per a la seva edat i té l’estómac inflamat. “Hem d’actuar, no tenim cap més remei”, ens diu el voluntari. “Aquest és l’imperatiu humanitari”.

Roma: fam zero, però com?

Al centre de Roma, al costat de les ruïnes del Circ Màxim, hi ha un edifici vigilat per soldats. Fins a 1953 hi residia el ministeri que administrava les colònies italianes d’Àfrica. Actualment és la seu de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO), l’autoritat que ha d’encarregar-se de manera decisiva perquè ja no hi hagi més fam fins al 2030. La FAO també té molt a veure amb Àfrica.

El director seu davant d’una taula en la seva oficina, gran i acolorida. Davant de José Graziano da Silva trobem mapamundis, gràfics i taules. “La gent continua pensant que la fam s’origina per falta d’aliments”, diu. Així era abans, durant la Segona Guerra Mundial i els anys posteriors, quan milions de persones passaven fam a Àsia.

Actualment, però? “Des dels anys 60 produïm més menjar del que és necessari”, assegura Graziano da Silva. “Podríem alimentar més de deu mil milions de persones”.

Aleshores, per què la comunitat internacional no aconsegueix eliminar aquesta fam?

Graziano da Silva acosta una taula que mostra els 13 països on la situació de fam és pitjor. Hi ha els quatre països actualment en crisi, a més d’altres com ara Síria o Afganistan. La llista mostra els obstacles més grans en el camí cap a la “fam zero”: el canvi climàtic i la guerra. Sovint també hi ha una combinació d’ambdós.

Totes les crisis de fam són causades per les persones mateixes. Per a Graziano da Silva és “molt decebedor que no puguem trobar solucions junts per a problemes polítics”. Sembla desorientat, però què ha de dir ell? Que és grotesc esperar que l’ONU venci la fam l’any 2030, tal com s’anuncia?

La veritat és que cap organització del món no pot fer-ho. Es necessitava un esforç conjunt en la política internacional: la voluntat dels caps d’Estat, frenar el canvi climàtic i solucionar els conflictes.

El nombre de persones que pateixen fam probablement augmentarà el 2017, prediu Graziano da Silva. Perquè no es veu un possible final dels conflictes. Els països donants dels diners amb els quals les organitzacions com la FAO ajuden els qui passen fam mostren, però, “certs símptomes de cansament”.

Què passa, però, amb tots els que passen fam, encara que al seu país no hi hagi cap guerra ni cap catàstrofe climàtica greu? I la quasi invisible part dels 800 milions?

Haití: normalitat miserable

L’aire es nota càlid i dens a l’església d’Abricot, un poble al sud-oest d’Haití. Als bancs s’ajunten les dones amb un bebè o més als braços. Al davant es pot llegir, en un panel: “Prevansyon pou malnitrisyon”. Prevenció contra la malnutrició. És el tema del discurs que prompte donaran les treballadores humanitàries.

Yfrancia Napoleon, de 33 anys, no pot llegir-ho: no ha anat mai a una escola. Seu en primera fila amb la seva filla petita, Roudegajina. Yfrancia és una dona fràgil amb una fatiga visible al rostre. L’insomni no li ajuda. S’ha despertat a les quatre i ha caminat fins que ha arribat aproximadament a les deu a l’església. No ha menjat res, i tampoc té res que pugui donar a la seva filla perquè mengi.

Un dels bebès està en greu perill de mort. És una altra forma de fam de la de Somalilàndia o la de Sudan del Sud: diària i crònica. Un de cada dos haitians està desnodrit. En l’índex sobre la fam mundial de l’associació alemanya Welthungerhilfe, aquest petit país del Carib, amb quasi onze milions d’habitants el 2016, es troba al quart lloc. No hi havia dades per a alguns països en crisi, entre els quals hi ha Sudan del Sud i Somàlia. No obstant això, com és que ocupa el quart lloc?

“Hauríem de menjar suficient”. Així comença la voluntària el seu discurs. “I el menjar no hauria d’estar brut”, continua. A Haití, brut significa contaminat amb bacteris del còlera. Hi ha tres grups d’aliments, explica la voluntària: enfortidors, protectors i administradors d’energia. La carn pertany al tercer. “Cada dia hauríeu d’escollir alguna cosa de cada grup”, recomana.

No és que Yfrancia Napoleon no sàpiga què ha de donar de menjar als seus fills. A banda de Roudegajiina té una altra filla de nou anys i un fill d’onze que malviu. Quan tenia la mateixa edat que Roudegajina ara, quasi dos anys, pesava a penes dos quilos, conta Napoleon. El va dur a ròssec fins a la capital Port-au-Prince. Amb un tot terreny es tarda quasi cinc hores per arribar-hi. Per a Yfrancia Napoleon va ser com un viatge arreu del món. Els metges d’allí van salvar la vida del nen, però els danys al cervell romanen.

L’objectiu d’aquest esdeveniment és impedir la malnutrició en nens de menys de dos anys, justament perquè fins aquesta edat els danys cerebrals que en deriven són permanents. Després del discurs, les voluntàries anoten en un registre el nom de cada dona i mesuren la part superior dels braços dels nens.

Yfrancia Napoleon és aquí per evitar que Roudegajina sofreixi el mateix destí que el seu germà. La pell de la nena és negra com la de la seva mare, però els cabells no són negres, sinó marrons. En les persones de pell negra, això és un indici de malnutrició. Per comprar suficient menjar, Napoleon necessitava ingressos. Alguns dies ompli sacs amb carbó de llenya i amb això rep aproximadament 70 cèntims. Altres dies no hi ha carbó que pugui empacar. És llavors quan Roudegajina no menja.

Si Haití és conegut per alguna cosa és per les tropes d’organitzacions humanitàries que s’hi reuneixen. Algunes estan aquí des de fa dècades. Altres hi van arribar just després del terratrèmol descomunal del 2010 que va matar més de 220.000 haitians i que va destruir la capital. Molts voluntaris s’esforcen honradament per millorar el dia a dia de les persones. El programa de nutrició mundial no solament distribueix menjar, sinó que també repara carrers, planta arbres i ajuda els camperols a modernitzar les seves tècniques de cultiu.

Per què, però, tot això ajuda tan poc?

També té a veure amb el canvi climàtic. Es comporta com un esperit enfadat que alguna vegada es presenta aquí o allí. Porta tempestes i sobtoses temporades de pluja imprevisibles. Una secada al nord del país, inundacions al sud... El nivell del mar augmenta, i fa el sòl més salat. Els boscos es talen il·legalment per guanyar carbó de llenya, cosa que comporta esllavissaments de terres. Tot això ajuda que els agricultors a penes puguin cultivar els seus camps. Aquest progrés s’espatlla. Els projectes s’aturen perquè es necessiten els diners de l’ajuda. Haití depèn de les importacions d’aliments que, a més, debiliten la seva agricultura.

Per a tots els països seria un repte lidiar-hi. Però gairebé cap no és tan dèbil com Haití, el veí del destí vacacional de la República Dominicana. El seu sector econòmic més important és l’agricultura. La corrupció devora una gran part dels ingressos pressupostaris. Les inversions fracassen també perquè els projectes d’ajuda no estan coordinats o es troben desplaçats.

La bona notícia és que aquí no hi hagi guerra després de dècades d’agitació política. Des de febrer hi torna a haver un Govern. Després d’un any i mig de caos, Jovenel Moïse ha agafat el poder, un company de l’anterior president, Michel Martelly. Abans que Moïse entrés al “partit dels calbs”, guanyava diners amb l’exportació de bananes. Moïse va haver d’expulsar centenars de camperols per construir el seu imperi de bananes.

Només un optimista esperaria que el nou Govern lluités contra la corrupció, la mala gestió i la fam. Però els treballadors humanitaris, i cada vegada en són més, no poden canviar un país. No poden fer-se càrrec, a la llarga, que milions de persones s’alimentin. Sols poden intentar evitar, provisionalment, el pitjor.

Totes les dones haurien de tornar en una setmana, anuncia una voluntària a l’església d’Abricot, amb dues bosses buides. I s’omplirien amb aliments, distribuïts pel programa de nutrició mundial. El pressupost dóna per a tres mesos —tres mesos sense fam en què els nens poden evolucionar de manera normal. Yfrancia Napoleon rep aliments durant tan sols un mes. Aleshores, Roudegajina tindrà dos anys. Massa gran per a aquesta ajuda.

El joc amb el menjar 

Al món, la gent pobra gasta, de mitjana, el 70% dels seus diners en menjar. Si puja el preu de l’arròs, de la dacsa o del blat, per a persones com Yfrancia Napoleon significa una ràpida amenaça a la seva vida. Són les víctimes d’un joc global amb el qual altres s’enriqueixen: l’especulació a les borses.

Durant dècades, el comerç diari de pa no va ser gaire espectacular. Els camperols venien les seves collites a un preu preestablert en els mercats de futurs, contractes sobre futures compres o vendes de matèries primeres. Així, els camperols protegien els seus riscos, els comerciants de futurs proporcionaven diners al mercat i els compradors podien proveir-se de mercaderia en qualsevol moment. Era una operació de crèdit que seguia les lleis d’oferta i demanda.

Fins que la indústria financera va descobrir el mercat: als anys 90, els lobbistes aconseguiren obrir l’accés mundial als aliments. Des d’aleshores, els bancs també poden prendre grans posicions en valors de matèries primeres. Com que les apostes en matèries primeres individuals eren massa arriscades, bancs com el Goldman Sachs van inventar els fons índex, en què s’agrupaven contractes per a blat i petroli. Els grans inversors i els fons de pensions es van llençar a l’oferta.

Així, els inversors que volien guanyar diners amb el menjar del món van posar en marxa els preus suplementaris als aliments. Rapidíssimes millores van fer que entre 2010 i 2011, només des de l’estiu fins a l’hivern, 44 milions de persones caiguessin sota el llindar de la pobresa.

Diverses organitzacions humanitàries i també el papa reclamen que les apostes sobre aliments han d’acabar. El 2014, la Unió Europea va posar en marxa directives en el mercat financer per restringir l’especulació amb aliments.

Probablement, però, no en surti res: al febrer, el Parlament de la UE va votar els detalls tècnics d’una llei per la qual alguns comerciants individuals poden retenir, sota certes circumstàncies, fins a un 35% de les posicions en un determinat producte. És a dir: teòricament, tres comerciants poden controlar la contractació borsària completa amb un producte.

Tan sols ho pot impedir l’oficina d’Inspecció. Si no hi fa res, aquells que passen fam en tots els països restaran a mercè del capritx dels especuladors.

Índia: una qüestió de distribució

Si un país té bones condicions per a alimentar els habitants que passen fam és l’Índia. La seva economia augmenta més ràpidament que la de la majoria dels altres països. En cinc anys, l’Índia substituirà Alemanya en el Fons Monetari Internacional com la quarta potència econòmica més gran. El país ha duplicat la seva producció d’aliments en les últimes dècades i exporta arròs i carn de vaca. Índia té un govern actiu i una classe mitjana creixent.

No obstant això, també és cert que a l’Índia viuen la majoria de persones desnodrides del món: 195 milions. Quasi el 40% dels que tenen menys de cinc anys s’han quedat enrere en el desenvolupament perquè no s’han alimentat correctament. Són xifres difícils de suportar i d’entendre.

Sukurmuni Marandi viu a Jharkhand, un estat pobre de l’est del país. En arribar a la seva cabanya de fang, una tempesta s’aproxima al poble. La pluja entra pel sostre.

Des que va morir el seu home, aquesta dona de 35 anys alimenta tota sola els seus cincs fills. L’última vegada que va poder comprar un ou va ser fa un mes. Els mangos i els melons van massa cars per a ella.

Marandi es guanya el salari en la construcció de carreteres. 150 rúpies per dia: uns dos euros. La seva filla més gran seu al seu costat. És una noia espavilada amb un anell fúcsia als cabells. La noia de deu anys ja ha acabat el cinquè curs, però no sap ni llegir ni escriure. Ara ha de quedar-se a casa per cuidar dels petits. Els pròxims passos ja estan traçats: es casarà prompte, com la seva mare, i tindrà fills, més dels que pugui alimentar. Així s’hereta la fam a l’Índia.

La filla està en edat escolar, de fet, però a escola ningú no li ensenya a trobar a faltar. Als petits els correspon una plaça a l’anganwadi, un tipus de guarderia infantil, tal com ha passat cent mil vegades des de 1975. Allí, els petits reben un àpat calent cada dia.

La població pot augmentar en 1.700 milions fins a 2050. I a l’Índia també es nota el canvi climàtic. Els camperols, quasi la meitat de la població treballadora, sovint es queixen de males collites.

A l’Índia, el fet que molts passin fam es deu a problemes de distribució i a la desigualtat: és més freqüent entre els membres de les castes més pobres que entre les riques, i més freqüent també en les filles que en els fills. “Encara no hi ha hagut mai en la història de la humanitat un país que hagi desenvolupat tant de benestar i hagi aconseguit tan poc en justícia social”, afirma Jean Drèze, un dels economistes més coneguts del país.

Aquest economista, natural de Bèlgica, ha participat en el National Food Security Act, un dels programes de nutrició més amplis i cars del món. Índia gasta aproximadament 20.000 milions de dòlars per proporcionar arròs, blat i mill a 820 milions d’habitants. Teòricament. En la pràctica, quasi 100 milions no reben les seves racions.

“L’elit índia s’interessa per una missió a Mart”, assegura Drèze, “però no per la fam del país”. No es deu a una falta de recursos, sinó a una falta de voluntat política.

Què cal fer

Mentre les persones continuïn amb les guerres i el clima canviï, la “fam zero” continuarà sent un somni. Però podria reduir-se al mínim; és pot fer molt i no és difícil en absolut.

Ja que si centenars de milions de persones passen fam perquè el clima canvia, també és possible el cas invers: qui protegeix el clima, combat la fam. Ja solament aquesta correlació hauria de motivar cada país del món per complir l’Acord de París —també Alemanya, que, lamentablement, no ha aconseguit el seu objectiu climàtic. 

S’ha de donar nom als responsables i aïllar-los internacionalment allí on la guerra i el terror condueixen a la fam. Mentre un règim corrupte i terrible com el de Sudan del Sud vengui petroli sense restriccions i es pugui proveir d’armes, la situació de la població no millorarà. En països explotats per governants corruptes no s’ha d’aturar l’ajuda, però hauria d’estar més fortament vinculada a la pressió política que fins ara.

El fet que la població mundial augmenti no ha de conduir necessàriament a més fam. El món produeix aliments suficients per a deu o fins i tot dotze mil milions de persones. Però un terç es perd en collites, transport, emmagatzematge i en les escombraires domèstiques. Solament a Alemanya es desaprofiten 28 milions de tones d’aliments cada any. 

Si aquestes pèrdues es minimitzessin, també es reduiria un segon problema: l’agricultura industrial, que produeix aproximadament un terç dels gasos d’efecte hivernacle a tot el món. A més d’això, s’ha d’afegir el consum energètic utilitzat per al transport i la refrigeració dels aliments.

També per aquesta raó el tipus de producció alimentària ha de canviar: la indústria agrària en gran part és responsable de l’extinció d’espècies, la contaminació del medi ambient i la falta d’aigua. Una aplicació de manera intensiva de contaminants, fertilitzants químics i màquines pesants posen en perill les terres, l’aigua i els éssers vius. I, amb això, les bases de l’alimentació.

L’agència espacial americana NASA esmenta un altre argument contra l’agricultura d’alt rendiment: també es tracta de la nostra seguretat. “Un sistema alimentari globalitzat, en què molts països depenen de les importacions, inclou riscos”, afirma Michael J. Puma, científic de medi ambient al Goddard Institute for Space Studies de la NASA a Nova York. “No solament per a països pobres, sinó per a tots nosaltres.” 

Perquè, si un producte com l’arròs o el blat escasseja de sobte —sigui a causa d’un conflicte o d’una catàstrofe natural en una regió agricultora gran, a causa de l’especulació o d’una avaria en el sistema de transport, per error o per un ciberatac—, segons Puma els països productors reduirien les exportacions per sustentar la seva pròpia població. “Però què fan els països que depenen de les importacions?”.

La solució? El menjar hauria de produir-se on es mengi, en tant que sigui possible. La qüestió determinant no és augmentar a qualsevol preu la productivitat, sinó produir els aliments allí on es necessitin. La millor manera seria en estructures de petits camperols.

Per això, els països pobres haurien d’acabar d’arrendar el país en consorcis agraris estrangers. A Etiòpia i Zimbàbue algunes multinacionals àrabs i xineses produeixen aliments per exportar mentre la població passa fam. “Promoure l’agricultura local, aquest és el camí”, afirma també Jose Graziano da Silva, el director de la FAO, ja que la producció i el consum locals s’estimulen mútuament. És un cicle que redueix la fam. Graziano da Silva ha mostrat com podria anar en el seu país natal, el Brasil. Abans que arribés al cim de la FAO el 2012, dirigia el programa de govern Fome Zero, que va reduir el nombre dels que passen fam d’un 25% en pocs anys. “Bàsicament vam ajudar el poble perquè produís el seu propi menjar”, assegura. “No hem reinventat la roda.”

Tampoc no és necessari. La tecnologia moderna, com l’enginyeria genètica verda, podria ser útil per adaptar la producció alimentària al canvi climàtic. A llarg termini necessitarem plantes que prosperin a pesar de la secada o dels terrenys salats. I un camí que hi condueix, si bé és un de controvertit, és la tecnologia genètica.

Però, al final, la lluita contra la fam consisteix en molts i petits passos, sempre que sigui possible. I a vegades, quan funciona correctament, els petits passos són els que marquen la gran diferència.

En un poble de l’Índia, amb el meravellós nom de Heathgargariya Gopal, Rai seu sota un arbre i desdoblega un paper. Amb retolador ha pintat els seus béns: un cobert, un camp de conreu i una vaca. Així era abans la seva finca. Rai desplega un altre full. Així és avui dia: té una pila d’adob, un jardí d’herbes i, sobretot, un pla. Abans Rai cultivava solament arròs i blat, durant el monsó. A l’estiu, els seus camps romanien buits. Aleshores, Welthungerhilfe li va aconsellar plantar-hi mill i llegums durant els mesos càlids. En l’estanc de darrere de sa casa naden ànecs. Ara sembra en línies, en lloc d’escampar llavors pel terreny. Els de la Welthungerhilfe el van advertir també del programa de foment i van contactar amb les autoritats per ell.

El camp de Rai ara és un oasi enmig de terra cremada. Per primera vegada, la seva família no menja només arròs i blat.

Més de 8.000 camperols indis han seguit fins ara aquest model d’agricultura variada. El seu exemple mostra que és possible. Sols es necessita algú per encarregar-se que funcioni: un país que no solament encarrili bones lleis contra la fam, sinó que estigui preparat per dur-les a terme.

Durant l’estiu, Rai abans treballava com a temporer. La seva família l’acompanyava, per la qual cosa els seus fills no anaven a escola. Ara els envia durant tot l’any a l’escola del poble. “Probablement no aconseguiran arribar a la universitat”, explica. “Però tal vegada sí que podrà fer-ho la pròxima generació”. “Tal vegada”, diu Rai, “tindré algun dia un nét que sigui enginyer”. 

Traducció de Mar Sanfèlix